avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.
Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.
L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.
Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.
L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.
I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.
I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada