divendres, 17 de setembre de 2010

LA JUBILACIÓ DEL MEU PARE

Ja fa una setmana que el meu pare es va jubilar, el dia 8 va complir 65 anys i el següent dia s’acomiadava del seu lloc de treball.
Curiós, quan una persona deixa de treballar es jubila, Jubilar-se ve del llatí iubilum que vol dir crit d’alegria. És a dir hem afegit al nostre vocabulari que quan ens jubilem ens alegrem perquè deixem de treballar. És normal que fem servir aquest terme ja que es contradictori amb el de treballar que també ve del llatí en aquest cas tripaliare que és el verb que es deriva del tripalium una màquina de torturar de tres pals. Per tant arribem a la conclusió que després de 50 anys de tortura (treballant) (tripaliare) arriba l’alegria (jubilum)
Però realment això és així? És cert que en un moment donat tots estem o hem estat cansats de treballar però realment ho vivim com una tortura? En el treball és on estem més hores si és una tortura la nostra vida ho és i si ho és serà perquè ho estem permetin, sempre estem a temps o de canviar de tasca o de viure amb molt menys abans de viure durant 50 anys infeliços i tota la gent jubilada és feliç? Crec que és evident que no, soledats, malalties, problemes econòmics, etc.
És per aquest motiu que crec que hem de canviar de termes, i enlloc de parlar de jubilar-se cal dir retirar-se, ja que deixes el món de la població activa per formar part dels pensionistes. De fet tampoc és que un jubilat deixi la vida activa, sinó la vida laboral com a cotitzador de la seguretat social. I crec que hauríem de canviar del nostre llenguatge i no utilitzar la paraula treballar (tortura) sinó la de laborem, és a dir, tenir una activitat productiva. Fixem-nos que en les llengües on s’ha implantat les paraules del labor (totes les anglosaxones i en quasi totes les llatines) Si en les anglosaxones també ja que malgrat diuen work existeix el labour party (partit laborista) la concepció del treball i la vida és diferent. El treball es viu com aquella activitat que afavoreix al desenvolupament de la persona i la societat i no com una càrrega. I la jubilació (el retirar-se) es viu com un pas més però des d’una altra esfera. I casualment sembla que els hi vagi millor que a nosaltres, menys fluctuació d’aturats, horaris adequats, es compagina millor la relació entre treball i família etc.
El que està clar que deixar de treballar i cobrar sona molt bé al principi i això és degut a que es viu com un nou començar i a tots ens agrada, el començar una nova aventura aparentment preciosa és meravellosa, després sortiran problemes però els inicis sempre són esperançadors, És per això que considero que hauríem d’intentar moltes vegades viure intentant renéixer cada dia. La son és lo més proper que tenim a la mort i per tant, cada matí al despertar-nos hauríem de renéixer i començar de 0, amb ganes de fer coses, estar il·lusionats, i no portar el pes de dies anteriors, potser després el dia no serà tan agradable com teníem previst però si vivim un nou dia com el nostre renaixement, ens sentirem més frescos.
Pel que fa al meu pare, és molt curiós el tema, durant uns anys de la nostra vida, el meu pare es va quedar sense feina, ja en els finals del 70 ja havien crisis en el mon de la construcció, van ser anys durs, com els que passen moltes famílies a dia d’avui, anys on costava arribar a final de mes i activitats normals en el dia d’avui en aquells temps semblaven luxes. El que en aquell moment era una necessitat ara es celebra com a finalitzat. És com contradictori, perquè així és la vida, les coses són o no bones depèn del moment que et toca viure’l.