dimarts, 16 de desembre de 2008

ADVERSITAT PRINCIPI D'UNA VICTÒRIA

Diumenge ens van dir que l’Albert tenia pneumònia, quin pal ens va caure a sobre, a més ahir ens van dir que si no anem en compte, el podrien arribar a ingressar. No crec que arribem a aquest nivell. Sóc optimista.
Fa un mig any, no hagués ni dormit, estaria molt nerviós i irritable, tothom ho entendria i la gent que m’estima estaria patint veient malalt al fill i també el pare, perquè la irritabilitat, el nerviosisme etc. Si ens ho pensem podria ser considerada una malaltia
Una de les coses que vaig intentar canviar aquest estiu i estic en procés, és precisament el fet de superar tots aquells mals que et passen durant el dia. Cal fer de l’adversitat una petita victòria.
Si senyors l’Albert té una pneumònia, he estat afortunats, sense veure’l decaigut i sense grans febres l’Ainhoa, malgrat tingui una cama malament, va agafar tota la força del món per portar-lo a l’Hospital, novament l’adversitat em demostra les millors qualitats de la meva esposa. Tinc la sort de que els meus fills en cap moment estan desatesos, allà estava la meva mare, per quedar-se amb l’Aina i sé que tinc a part dels meus pares molts més familiars que s’ha ofert. Tot això m’alegra i em fa adonar que les adversitats són les ulleres que ens fan veure qui realment ens estima.
L’Albert es curarà abans si ens veu contents, i és el que fem, ens sap molt de greu que es perdi l’arribada del patge reial al collegi així però la mestra ens ha dit que intentarà fer alguna cosa. Novament en els mals moments veus la qualitat humana d’aquelles persones a les que has destinat part de l’educació dels teus fills.
Com podeu veure no puc estar trist, tot el contrari, content per la gent que m’acompanya, per tot el que tinc, i és amb l’adversitat que més em faig conscient. Però encara us diré més. Ahir ens van dir que l’Ainhoa s’havia tret les oposicions i jo l’examen del dissabte , estàvem molt contents. Abans no ho haguéssim estat, perquè el fet de saber que l’Albert estava malalt i que si no milloraria el podrien arribar a ingressar, ens guanyaven sempre les males noticies (potencials fins i tot) que no pas les bones. Ahir si que estàvem i molt de contents... sobretot per l’Ainhoa perquè malgrat ella digui que no, ha estat quasi dos anys patint i preparant-se per rebre la noticia d’ahir. Novament l’adversitat, (el fet de que sortís la seva plaça a concurs) es transformava en una victòria, una gran victòria. Durant uns mesos el tema ha estat dur, l’Ainhoa s’ha sentit culpable de no poder estar tot el temps del món amb els nens, però ara, ara tots tenim una gran victòria. Avui a qui li expliqui que ens van dir tantes bones notícies voldrà ocupar el nostre lloc, sense contar el temps d’adversitats que ha representat no estar temps per nosaltres, per fer altres coses, per somiar... Sé que podríem haver suspès i Déu ens ha acompanyat. Motiu més per celebrar-ho i compartir la victòria amb tota la gent que ens ha ajudat. Que ha estat molta.
Les adversitats venen, sempre hi ha, però són el principi d’una gran triomf. Ja tinc ganes de celebrar el triomf de que l’Albert es troba bé.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

És cert si l'Albert no us veu patir estarà tranquil i això facilitarà la seva recuperació. A veure si el patge li pot enviar encara que sigui una foto:-. Moltes felicitats per les vostres fites, us ho mereixeu!

Maite

Babunski ha dit...

I què li expliques a un que té una malaltia incurable? A algú que sap que viurà en l'anormalitat tota la vida?

Hi ha coses que són ijustificables. Més realisme i menys idealisme.

xavier ha dit...

Ep us desitgem que l' Albert es recuperi el més aviat possible i li portin força coses tant a ell com a l' Aina.
Enhorabona també pels vostres exàmens.