24 HORES DESPRES DE LA MARATÓ

Fa quasi 24 hores que començava l’aventura final de la marató de Barcelona i potser ara cal explicar coses. Avui no em volia aixecar aviat però ja no tenia més son, a més les cames em pesen les tinc encarcarades i ja espero en devoció que el meu fisio em pugui recuperar per la vida normal.
Haig de pensar encara molt, durant mesos he dit que no m’importava el temps que faria sinó com em sentiria, durant les tres primeres hores tot va anar molt bé, em sentia bé, estava content, fins que vam afrontar el passeig marítim i la calor ja em va matar i vaig decidir fer petites parades perquè el que no volia era acabar com aquells que trobes per les cunetes. Vaig intentar hidratar-me correctament però al final vaig sentir que començava a tenir rampes això volia dir que el meu cos ja no podia més. En conclusió, estic content perquè he aconseguit un repte però m’adono que em queda molt a millorar i entre les coses que em cal superar és l’al·lèrgia a la calor, però em sembla que això té poca solució.
Hi ha qui diu que la Marató et canvia la vida, jo no em sento que m’hagi canviat en res, el que si que em va demostrar en una estona totes les meves carències, però ja no com a corredor sinó com a persona. Quan et trobes sol, lluitant, dèbil, surt lo millor i lo pitjor, vaig seguir lluitant, per aconseguir el meu objectiu però la intenció era que no fes falta la lluita sinó que tot fluís. Ho deixaré per l’any vinent, això si encara que serà cap el vint i pico..
De que si que em sento molt content és de la gent, ells si que han tret lo millor d’ells mateixos per animar-me, durant la cursa la meva família va estar allà, sobretot l’Ainhoa, L’Albert i l’Aina i en Carles que van fer tota Barcelona en metro per veure’m durant molts km i donar-me ànims. També voldria destacar al David i la Meri que van venir a donar un impuls, em va emocionar com també la troballa de la Glòria i del Miki i l’Anna. Però durant tota la cursa també em vaig sentir recolzat pels missatges que van anar arribant dels amics enviant la seva força. I volia també tenir una especial atenció per l’Adju i En Jordi Cabedo que van córrer també la Marató i ens uneix els tres els valors Maristes i la força de córrer.
Algú ahir deia que sentia admiració, altres que mai podrien. Jo no sóc ningú, em sento content i que he fet un repte. En el fons el que he aprés és que ens pensem que hi ha coses que mai farem, que està per sobre de les nostres capacitats i un dia comencem a fer un camí i aprenem que allò que era impossible no ho era pas. La nostra limitació no està en 42 km sinó en els somnis que tenim, en les nostres capacitats per somiar, en creure que no serem capaços. I això el cal és portar-ho al mon real, no pas en un simple cursa per majestuosa que sembli. Si jo he pogut tothom pot. La gent m’ha vist durant molts anys sense fer res i ara faig la cursa de les curses, he canviat? Potser si, però en el fons sempre som la mateixa persona. No sóc pas un exemple en res, però si puc dir que si pots pensar-ho pots fer-lo. Acceptem les nostres limitacions, clar que no la guanyaré mai, però això no vol dir que no pugui somiar amb d’altres reptes com millorar en la propera. El que està clar que una Marató s’inicia quan t’entrenes per primera vegada i fas 300 metres i ja no pots més. Tot està en el nostre cap, creure en les nostres capacitats, en donar potser petites passes i no obsessionar-se amb les grans, tot arribarà, tot. Ara per exemple estic veient un home entrenant, aquest va córrer ahir i ja torna a trotar, es nota per com va.. qui pogués (més coses a millorar).
Si algú vols tan sols el que ha de fer és ficar-s’hi, però en tot allò que vol fer a la vida, tot són excuses, massa prim, massa gros, falta de roba... comencem i tot anirà sorgint. En la vida professional, en la vida familiar, en la vida personal i potser en aquest món és on és més complicat, on realment si que és dur i difícil no pas en 42 km.