dimecres, 14 de gener de 2009

I SI VOLO?

Tinc una companya que em deia que no pot aguantar els llibres d’autoajuda o similars, diu que no pot amb ells, em va sorprendre al principi, després pensant em vaig adonar que es degut a que ella té tan de sentit comú que clar, que no li expliquen res de nou. Deu ser pe això que a mi m’agraden, perquè a mi si que em diuen coses noves. Em sembla que ja us ho havia dit, que estic ara llegint la brúixola interior d’Àlex Rovira, és un llibre molt amè, ràpid de llegir, malgrat jo vagi lent perquè el reflexiono. Després a la nit llegeixo l’audàcia de l’esperança de Barck Obama, que ja és més per llegir i prou.
Els llibres d’autoajuda tots tenen coses en comú i fins i tot hi ha una part que es repeteix. Tots parlen de la importància de dominar, de controlar de que tu portis les regnes de la teva vida, per fer això cal primer de tot plantejar qui ets, que vols, que esperes de la vida. Per tant arribem a la conclusió que una de les grans dificultats que tenim és reflexionar sobre nosaltres mateixos i tenir clar qui som, arribar a sentir aquella veu petita en el nostre interior.
M’impacta molt el tema de la visualització, és a dir, quan he acabat de saber qui sóc i vull saber el que vull i cap a on vaig, cal visualitzar el teu objectiu, si vull estar en forma buscar una imatge que surti una persona en forma, si vull ser feliç, algú rient, hi ha llibres que t’aconsellen que imprimeixis la foto i la portis en la cartera. Diuen que els grans esportistes ho fan servir molt, i s’imaginen que sentiran quan hagin aconseguit la seva fita. Expliquen que aquesta va ser l’eina de Rafael Benitez per tal de fer que els seus jugadors remuntessin en una segona part un 3 a 0 i fossin campions d’Europa.
Per tant, és fàcil, llevar-se avui amb la idea de visualitzar el dia, imaginar-te com serà el dia ficar una imatge, si fa falta imprimir-la i anar cap a aquest objectiu (diu que fins i tot la visualització de persones primes t’ajuda a aprimar-te !!!)
Moltes vegades el problema que tenim a la vida és que no visualitzem el que volem, sinó el que els altres volen, o el que ens han fet creure que volem, el camí que hem pres, és el nostre o ens l’han dirigit. Sóc conscient que és difícil separar com a pare la barrera d’estar pels meus fills i la de aquest és el camí. Com a adult m’és molt més fàcil veure que hi ha moltes persones que influeixen en el nostre camí, i segons la teva personalitat, que en molts casos també ha estat una mica retocada per ells, acabaràs agafant camins que com a mínim són semblants a els que ells voldrien. És difícil començar d e 0, fer veure que som així i prou sense veure que darrera hi ha unes circumstàncies, unes personalitats que ens han fet ser d’aquesta manera però que no ens permet a la llarga ser del tot lliures. Caldria un dia estar a 0 i descobrir fins hi tot noves potencialitats. És cert que és molt complicat això, jo com a pare no vull deixar el meu fill a 0, clar que vull que sigui un lliurepensador però tinc una obligació cap a ell mateix, cap a mi i cap a la societat, d’educar-lo i ensenyar-lo quins són els camins. Però clar sense voler li dic quin és el bo i quin és el dolent, m’adono que el mal menor potser és que no sigui lliure del tot o que no comenci de 0 abans de que sigui lliure per acabar malament.
Per tant molts tenim perspectives de la vida, visualitzem coses que volem, però aquesta voluntat ve donada en molts casos per allò que ens han ensenyat, el que ens han dit o ens ha passat i caldria fer una feina de més interiorització per eliminar quantes més influències millor i trobar el nostre propi jo.
La Brúixola interior explica una història narrada per Anthony de Mello on un home troba un ou d’àliga i el fica a covar on hi ha les gallines. L’àliga s’educa sempre com a gallina i un dia mirant al cel veu un gran ocell volant i dominant el territori, i li pregunta a la mare gallina que és, aquesta li contesta que és una àliga “no hi pensis en ella .. tu i jo som diferents” i van seguir caminant. I si som gallines nosaltres? I si no volem perquè no hem vist, no ens hem volgut adonar que som àligues? Fem el que ens diu el nostre jo o el que s’espera de nosaltres? Per què tanta por a fer realitat els nostres somnis? Per què és dolent els somnis de grandesa? Potser és hora de visualitzar, somiar i lluitar pel que un vol. Moltes vegades no fem les coses per por al mal que podem tenir al futur o per si una cosa s’acaba, o per si no ho aconseguim i potser cal lluitar, créixer, creure en nosaltres per saber que podem arribar allà on vulguem, jo hi crec, i crec amb tots vosaltres, tan sols cal avui mirar i dir vull això, i dir, vaig a treballar, a dedicar el meu temps, les meves esperances i amb tenacitat aconseguiràs el que t’has plantejat. YES WE CAN