el pes de les cadenes d'ahir

Nietzsche deia que allò que no ens mata ens fa més forts, doncs des d’ahir dec ser una mica més fort.
Divendres és l’aniversari de l’Albert, el temps passa, que ràpid han passat aquest quatre anys !!! abans de nasqués l’Ainhoa em va demanar que volia que jo fos un pare actiu, que no solament mirés sinó que agafes les regnes. Si jo ara dic que sóc un pare 100% actiu enganyaria, ho sento, no ho sóc en la mesura que és mare activa l’Ainhoa. És cert que en tot moment intento estar amb ells i m’agrada fer coses, educar-los i conviure amb ells i compartir.
L’Albert porta molts dies esperant que arribi el divendres, no para, està nerviós, jo sóc molt semblant i visc amb molta il·lusió aquests dies. Però ahir.. ahir el Sr. Papa va fallar, i són les 7:13 i encara em sento fatal. Ahir feien una festa, i va acabar que ni tan sols havia trepitjat casa meva. No vaig arribar fins les nou passades. Ell estava content, la seva mare li havia preparat una festa. I jo on estava? En una reunió. Si ja sé que treballo per aportar benestar a casa, però precisament no és el que vaig aconseguir. L’Ainhoa em deia que no li donés tantes voltes, que és normal que falti un pare, però jo no em sento així. Els objectius marcats per la reunió no es va complir ni un, amb lo que vaig sentir-me doblement fracassat. Amb el temps no recordaré de que anava la reunió ni que es va dir, però si, que no hi era el dimarts. Sé que haig de treballar i que no puc marxar de la reunió, per tant, cal acceptar-ho i dir que també és amor per la meva família treballar per a ells, però a raó de que? No em sento satisfet i la veritat penso que he fallat.
M’he despertat pensant que ja em sentiria bé, però no ha estat el cas, m’he endinsat dins de l’home en busca del sentit (demà ja l’acabo) m’ha enganxat molt profundament, crec que és un llibre que tothom se l’hauria de llegir, m’ha donat forces, m’ha fet sentir una pau interior molt gran però a la vegada una lluita per saber quin és el darrer sentit de la meva vida, que és allò que m’ha de moure. És la realitat laboral? És l’amor als meus fills? Son altres somnis? Que és el que em portarà realment a sentir una vida plena ? Quan més temps estic en silenci mirant dins meu més preguntes surten.... no passa res. Simba va haver de marxar lluny per descobrir que dins seu hi havia un rei Lleó, Luke va fer igual i va anar a veure Yoda per tal de veure que era un Jedy, doncs Eduard li calen hores, moltes hores per tal de treballar, de millorar i trobar el camí cap el sentit darrer de la meva vida, i dedicar tot els esforços a allò. Si la resposta és els meus fills, hauré de veure com es compatible no estar en la festa d’aniversari de l’Albert i complir el que m’he marcat.
M’estimo molt als meus fills, molt, sóc conscient de que l’Albert em té com un referent, que cerca sempre la meva aprovació, em fa sentir molt responsable la veritat i fins i tot com un nen. L’Aina és menys independent i li cal molt el seu pare, necessiten que estiguin per ella, per a que et pugui dir com fer les coses. Sóc conscient que el paper meu respecte a l’Aina és més fort, perquè ella em reclama més. Ella diu que és del papa, i això fa que es senti en molts casos fora de joc.
Ja surt el sol... i sento una dutxa... avui ha de ser un gran dia, tinc un gran repte superar el mal que em fa els pes de les cadenes que vaig sentir ahir...