dijous, 15 de gener de 2009

treball, treball i treball

Dissabte tinc calçotada amb els amics de la penya Bokamon, crec que ens ho passarem molt bé rient-nos uns dels altres, criticant, dient tonteries vàries, parlant de futbol, etc, pot ser genial. Com passa en aquestes trobades parlarem de la feina i com no em demanaran que expliqui alguna anècdota. Sempre en tinc alguna, personatges que venen o gent que actua de forma estranya, jo l’explico i tots a riure que és del que es tracta. Però avui uns vull parlar de coses que he vist darrerament i que no m’han agradat o que com a mínim m’han fet reflexionar.
1) Ahir el meu amic Ciurana va marxar de la feina per anar a una altra empresa. Pensava realment que aquest tema el portaria millor del que ho vaig portar, Fa més de set anys que portem treballant junts i ell sempre ha estat allà. Jo tinc un despatx, un molt petit despatx on tres persones dins no hi poden estar còmodament , a més està una mica apartat on estan les altres persones, entenc que el meu càrrec, malgrat pugui ser més o menys extravertit no és sempre agradable i estic entre l’empresari que em veu com un treballador més i aquest treballador que em veu com a part de l’empresari. Això fa que la meva feina consti de moltes hores de solitud. En Ciurana ha estat un company que sempre l’he tingut allà, quan he tingut un problema, l’he tingut, m’ha fet una trucada quan no he tingut bons moments, hem anat a dinar tantes vegades i hem compartit tantes anècdotes que ara que marxa el notaré a faltar, em trucava per anar a esmorzar, sempre tenia un bon dia a la boca i ens contàvem el que havíem vist a tele. Avui arribaré i em costarà sentir el bon dia o que em diguin anem a esmorzar? Recordo quan va entrar a la feina com si fos ara, quan es va anar a viure amb la seva parella, les nostres bodes, ha vingut a veure els meus fills quan van néixer, hem compartit molts dies a dies, que ara malgrat segueixi una amistat, el dia a dia es perd. A més marxa perquè sense veure’l del tot convençut (apreciació meva) i això encara em fa més mal. Des d’aquí desitjo que li vagi molt bé, s’ho mereix, però jo el notaré a faltar. Aquest capítol he vist moltes coses, no entenc certes polítiques de la gent en el món laboral, hi ha gent que es portava més o menys bé amb ell i de cop els darrers dies s’han apartat, m’ha costat entendre gent que anava després a prendre alguna cosa amb ell que ara diguin que no el notaran a faltar per a res. Tan costa ser autèntics en el món laboral? Porter set anys compartint moments amb una persona i ara fas veure que no sents res per la seva marxa? O és que durant tot aquest temps no has estat capaç de crear un sentiment vers un company? Tan freds som? O és que venim amb un cuirassa a treballar? Tant ens costa veure que nosaltres formem part del món laboral? Que és un mon fet amb iguals com nosaltres? És llei de vida que la gent marxi de les feines, però malgrat això, i que cal acceptar-ho haig de reconèixer que avui em costarà el dia.
2) Parlant a la feina en una reunió, en principi important, una persona es destapa i diu el que no entenc Eduard és que no et fiques nerviós per aquest problema. De cop i sense adonar-me’n la conversa havia fet un gir de 180 graus i era criticat perquè davant d’un problema greu jo no em ficava nerviós. Potser estic errat però, crec que davant d’un problema cal cercar solucions i no pas ficar-nos nerviosos, perquè els nervis no ens porten a bon camí, no ens porten a la superació dels entrebancs. Ho hauríeu d’haver dit, la conversa va passar a ser ja està bé l’Eduard no es fica nerviós. Doncs no senyors, perquè des de que no m’hi fico que resolc més entrebancs. Haig de ser sincer no tinc el caràcter fàcil i quan ja estava fins el monyo vaig pujar el meu to de veu i els vaig dir tot allò que no volien sentir i potser el que va iniciar la conversa es va adonar que efectivament val més la pena que no em fiqui nerviós. D’aquesta conversa vaig treure varies conclusions, la primera és que ens pensem que nerviosos treballem millor, que l’estresat és millor treballador i no ens adonem que si el treballador està relaxat i tranquil al final fa més feina. Recordeu el típic paleta de radio i xiulant que no para de treballar? A mi m’agrada més que aquell que va parant per anar dient tonteries a la primera noia que passa. L’altra conclusió és que a vegades un ha d’anar preparat per a tot, perquè hi ha gent que no li convé segons quin tipus de conversa i quan pot intenta cercar algun punt dèbil, teu o no pas teu sinó de d’altre gent que està amb tu. Per això val la pena portar una vida on un tingui clar en que falla si és que ho fa, en el meu cas el fet de ficar-me nerviós sé que no m’aporta res i ho vaig intentar raonar.
3) Finalment comentar que l’altre dia a la feina es parlava de la importància de conciliar la vida laboral i professional... fins aquí anem bé.... de les dones !!!! Ho vaig trobar molt fort, jo crec plenament amb la conciliació de la vida laboral i familiar però de tothom, ens queixem que les properes generacions per primera vegada a la història, són de nivell menor a la seva predecessora, i podem analitzar que per primera vegada surt una generació on la majoria dels pares han treballat els dos. No crec, ni ara em tatxeu de masclista, que la dona ha de quedar-se a casa, no ho voldria per res del món. Però i l’home? El fet es que entre tots hem abandonat el mon familiar per anar a treballar, primer perquè hem volgut i a dia d’avui gràcies a l’augment del preu de la vivenda, perquè ens veiem obligats. Parlem de conciliació de la vida familiar, molt bé, va, és el repte que hem de prendre, però senyors, de tothom. O jo no tinc dret a estar amb la meva família? No tinc dret a educar-los com qualsevol mare? És això el que provoca que a dia d’avui la dona tingui salaris menors que els homes, perquè es veuen obligats a adquirir feines de nivell econòmic més baix simplement per conciliar ja que l’home fa aquest horari. Senyors cap a on anem? En pocs anys ha entrat en el mon laboral una gran quantitat de persones amb estudis universitaris, aquests abans, vint anys abans no gaire més, sabien que treballant ells sols portaven un sou a casa que servia per pagar la primera vivenda, viure la família bé i amb el temps comprar una segona vivenda. Ara són universitaris la parella, els fills estan mig cuidats perquè no hi ha conciliació real, provoquem una càrrega als avis, i amb dificultats paguem la nostra primera vivenda. Crec que aquest no ha de ser el model de societat que vull pels meus fills. Jo voldria un món igualitari on la conciliació fos la cosa més normal però la conciliació real i que no afectes a un sol gènere. Una vegada ho va comentar un senyor, al principi me’l vaig quedar mirant dient que diu, deia que darrera del augment del preu de la vivenda hi havia una mà negre, perquè s’havien adonat que en una parella on els dos tenien estudis superiors i bon nivell salarial, la mobilitat laboral podria ser molt gran. Ara amb hipoteques tan elevades i amb salaris més aviat limitats, la mateixa parella no pot anar canviant de feina per por a perdre l’estabilitat que l’obliga la famosa hipoteca.
Avui com podeu veure que canviat una mica el meu discurs, però a vegades em passen coses que també em cal compartir, compartir que vull un canvi de societat més igualitari, una societat on treballar no sigui una esclavitud i on ens puguem mostrar tal i com som, ser transparents i tenir amor. QUE TINGUEU MOLT BON DIA.

1 comentari:

Babunski ha dit...

Una llàstima... havies parlat molt del Ciurana aquest. Parent del de CIU, no?

I lo de les dones... mai tindrem igualtat en aquests aspectes. I el pitjor és que no ho podem dir. Si un home reclama igualtat és masclisme, si una dona reclama igualtat és defensa de la seva llibertat. Que hi farem!

Hala! GUarda't gana per la calçotada, que ja te'ls tindré preparats.