dijous, 19 de febrer de 2009

LESIÓ

Des d’ahir tinc una petita lesió a la cama esquerra, no és important, porto la cama amb una vena fins dilluns. Tot és degut a una sobrecarrega. Però expliquem les coses a pams.
Des de mitjans de gener vaig començar a córrer en cinta al gimnàs, mai hagués dit que ho faria, sempre m’havia rigut de la gent que ho fa, ja sigui en cinta o pel carrer i em recordava la pel•lícula Forrest Gump, considerava que calia fer un altre esport i fent aquell ja correria.
Però per circumstàncies m’he animat, he vist gent, aparentment en pijtor forma que jo, que fan curses, mitges maratons, i m’he adonat de la gran dificultat que representa córrer. M’he animat i he anat llegint i informant, i quan més ho faig, més m’interessa el tema. Tothom diu el mateix, no és tan sols un tema de cames sinó de cap. És tan o més important la resistència psíquica que la física.
Realment tothom lloa els efectes físics i psíquics de córrer, i he passat de riure de tots els aprenents de Forrest Gump a voler ser com ells, a admirar-los, saber de gent que cada migdia va a córrer a Montjuic, els que van cada nit a la Diagonal, no tan sols per cremar greixos, augmentar la seva capacitat cardiovascular sinó també per fer més forat la seva ment. Em van explicar que quan corres una marató el problema el tens al arribar als 30 Km. Es troben de cop en un mur mental i físic, ja no poden més, falten 12 km i no et veus capaç de seguir, llavors és quan la teva capacitat de superació et fa donar el pas, de dir, jo puc i qualsevol fita que em plantejo la compleixo, estic capacitat per tot, a va, que jo puc. I si, quan superes aquest moment fatídic res t’impedeix acabar i aconseguir la meta.
Per tant, aquest és el meu objectiu, objectiu molt llunyà, ja que ara quan faig 5km no puc més, (em falten 37...) això em fa veure com més superherois a qui fa aquestes grans curses.
Pel que fa a la meva lesió, com que em prenc les coses, a la tremenda, he anat entrenant, més o menys cada dia, sense voler escoltar el meu cos, vaig començar a sentir petits dolors, però pensava que em superaria i em basava en certes expressions estoiques del tipus castiga el teu cos sinó ell et castigarà a tu. I senyors, crec que el cos m’ha castigat dient, (com em deia un Germà Marista a mecanografia) no corris si no saps encara caminar. I volent anar molt ràpid, sense descansar prou i sense voler escoltar que em demanava el cos, el meu cos s’ha revelat per dir, descansa. De moment no he aprés la lliçó dels 30km, si que és cert, que intento superar-me cada dia al córrer i crec que aniré aprenent això, al anar a més, però de moment, tinc la lliçó que haig d’anar més a poc a poc, coneixent el meu cos, sense mirar a quin tinc al costat, sense voler ser més que els altres sinó simplement millor que el jo mateix d’ahir.
Ja tinc ganes que arribi dimarts per tornar a córrer, superar les distàncies i els temps marcats, seguir amb l’hàbit diari del gimnàs i somiar en que un dia podré ser un dels tants que supera els 30km.
El camí és llarg, i és fàcil cansar-se, no solament el dia de la cursa sinó durant la preparació. Però està valent la pena, mirem quantes lliçons estic aprenent des de deixar de riure d’una persona que corria a admirar-lo, a conèixer que em demana el meu cos a la superació dia a dia per tal de ser millor.
Que tingueu un bon dia que comença la marató del dia a dia

1 comentari:

Babunski ha dit...

Córrer pot portar beneficis psíquics? I més dalt d'una cinta? Quin cony de benefici psíquic ha de portar això? Veient tota l'estona el que tens als morros com quan un ruc llaura... si em diguessis córrer a l'aire lliure, i perquè tens pressa per arribar a algun lloc encara ho entendria. Però córrer... no ho entenc.
A més cansa.