dimecres, 25 de febrer de 2009

QUINA CARA

A l’hora d’expressar sentiments moltes vegades m’han criticat que em costa expressar la pena i sóc conscient de la meva dificultat a l’hora de plorar, jo voldria saber el motiu, considero que és una sort per part de la gent el poder alliberar-se plorant. A vegades fins i tot, la gent davant d’una situació tràgica si no et veu plorar sembla que no sentis pena per un fet, sense adonar-se’n que el fet de que no tothom expressa de la mateixa manera un sentiment.
En un curs que estic fent de negociació parlaven de la importància de control dels teus sentiments i malgrat sembli el contrari, vaig veure que amb això no era gaire bo, és cert que no expresso, no perquè no vulgui, sinó perquè no em surt, la pena mitjançant el plor, però reconec que quan m’enfado l’enuig el faig palpable. A més (com aquests dies) tinc una irritació a la pell, concretament a prop del nas que fa evident les èpoques de més estrès, pitjor alimentació, disgustos o simplement canvis de temperatures. Quan arribo amb la cara feta un mapa a la feina ja veuen que alguna cosa passa. Això és bo, ja que veus que la gent que t’aprecia vindrà i et dirà que tal, si hi ha alguna cosa, i d’altres que preferiran fugir abans de que salti amb algun comentari fora de lloc.
A l’hora de negociar és molt dolent expressar el que sents, però considero que és una sort que la gent sàpiga el que realment penses, arribar amb mala cara a la feina és un problema per a tu, perquè has de conviure amb allò que et passa, però és una sort pels teus companys que expressis que avui és un dia que no estàs per gaires rucades. Aquests dies tinc la cara feta “un cristo” ja em passarà, no es pot fer res, per molts metges que visiti, sé que moriré amb això.. possiblement un dia descobriré que tinc el llagrimal obstruït, però... potser la pell em fa recordar que haig d’estar alerta, davant dels meus problemes, dels nous reptes, de confusions o simplement del menjar o del canvi de temperatures.