Dissabte vaig tenir l’ocasió d’anar a la jornada institucional de la UOC, des de fora pot semblar que va ser una reunió on es va parlar molt de Bolonia, on ens van explicar mil coses, un dinar, un esmorzar i ja està però per mi va representar molt més. A vegades et cal, o com a mínim em cal, algun tipus d’acte per tal de veure’m trobar-me dins d’un grup, i aquesta trobada ens feia a molts veure que formàvem part de la UOC, a més em va agradar que comptin en mi per fer nous projectes.
Vaig tenir la sensació de ser molt petit, de trobar-me envoltat de persones, sobretot els professors titulars i doctors, dels quals tenia molt a aprendre, no solament en els seus coneixements, que molts s’adeqüen als meus estudis però d’altres no, sinó en la forma de treballar, en la investigació. Realment és preciós veure que hi ha persones que dediquen el seu temps a investigar a aprendre i després transmetre els seus coneixements als demés. Està clar que això dona un prestigi, però va molt més enllà del nivell professional, sinó el personal, moltes d’aquestes persones han abandonat l’empresa privada pel simple fet d’aprendre i transmetre aquests coneixements als demés. Veies persones altament actives i motivades i t’adonaves que aquella tasca superava la barrera de l’obligació laboral. Novament es veia el fet de transmetre era crear un legat que superava la temporalitat de les nostres vides.
Em vaig sentir a anys llum de certs cervells prodigiosos que compartíem plat, tan sols podia callar i escoltar i sentir converses i projectes, em sentia afalagat quan en algun comptàvem amb mi, i visc amb l’esperança de que s’obri una porta per tal d’incrementar més els meus coneixements. Realment transmetre coneixements és transmetre vida, és donar a la societat un plus. Mai hagués pensat que tindria aquestes sensacions.
Ahir vaig veure un vídeo, que ja l’havia vist, no sé on, no sé de fet ni si l’he publicat, el fet és que em va fer reflexionar i us el volia ficar. Així si algú té ganes de pensar, amb el vídeo ja en tindrà prou. Aquest matí mirant el facebook he vist com un amic de BUP i alguna farra, canta una cançó que m’he fet un fart d’escoltar a la radio, m’he adonat que els somnis es compleixen, que quan tocàvem /tocaven la guitarra a l’edat de 17 anys uns volien i somiaven per fer-se un lloc en el mon de la música. I mira, hi ha qui arriba, el tema serà si quan has arribat al cim que volies arribar trobes allà les sensacions que has anat a buscar. Potser per això cal gaudir del camí, no tan sols perquè el camí és part de la vida sinó perquè potser és millor que un futur que potser no arribarà. Cal treballar i esforçar-se per arribar als nostres objectius, cal somiar i pensar en gran. Crec que hem de créixer, millorar, anar a més, esforçar-nos, millorar la societat, no ser conformistes, tenir projectes, no ser conformistes, però ser feliços amb lo que tenim, m’agrada anar a més tenir projectes. I és per això que vaig gaudir a la UOC, perquè tots caminen cap a una societat millor on els alumnes tinguin majors coneixements de qualitat, on es creu en els somnis i es treballa per fer-los realitat.
Vaig tenir la sensació de ser molt petit, de trobar-me envoltat de persones, sobretot els professors titulars i doctors, dels quals tenia molt a aprendre, no solament en els seus coneixements, que molts s’adeqüen als meus estudis però d’altres no, sinó en la forma de treballar, en la investigació. Realment és preciós veure que hi ha persones que dediquen el seu temps a investigar a aprendre i després transmetre els seus coneixements als demés. Està clar que això dona un prestigi, però va molt més enllà del nivell professional, sinó el personal, moltes d’aquestes persones han abandonat l’empresa privada pel simple fet d’aprendre i transmetre aquests coneixements als demés. Veies persones altament actives i motivades i t’adonaves que aquella tasca superava la barrera de l’obligació laboral. Novament es veia el fet de transmetre era crear un legat que superava la temporalitat de les nostres vides.
Em vaig sentir a anys llum de certs cervells prodigiosos que compartíem plat, tan sols podia callar i escoltar i sentir converses i projectes, em sentia afalagat quan en algun comptàvem amb mi, i visc amb l’esperança de que s’obri una porta per tal d’incrementar més els meus coneixements. Realment transmetre coneixements és transmetre vida, és donar a la societat un plus. Mai hagués pensat que tindria aquestes sensacions.
Ahir vaig veure un vídeo, que ja l’havia vist, no sé on, no sé de fet ni si l’he publicat, el fet és que em va fer reflexionar i us el volia ficar. Així si algú té ganes de pensar, amb el vídeo ja en tindrà prou. Aquest matí mirant el facebook he vist com un amic de BUP i alguna farra, canta una cançó que m’he fet un fart d’escoltar a la radio, m’he adonat que els somnis es compleixen, que quan tocàvem /tocaven la guitarra a l’edat de 17 anys uns volien i somiaven per fer-se un lloc en el mon de la música. I mira, hi ha qui arriba, el tema serà si quan has arribat al cim que volies arribar trobes allà les sensacions que has anat a buscar. Potser per això cal gaudir del camí, no tan sols perquè el camí és part de la vida sinó perquè potser és millor que un futur que potser no arribarà. Cal treballar i esforçar-se per arribar als nostres objectius, cal somiar i pensar en gran. Crec que hem de créixer, millorar, anar a més, esforçar-nos, millorar la societat, no ser conformistes, tenir projectes, no ser conformistes, però ser feliços amb lo que tenim, m’agrada anar a més tenir projectes. I és per això que vaig gaudir a la UOC, perquè tots caminen cap a una societat millor on els alumnes tinguin majors coneixements de qualitat, on es creu en els somnis i es treballa per fer-los realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada