dimecres, 7 d’octubre de 2009

MADRID I ELS JOCS

No crec que pugui ser considerat com una persona fatxa, tot el contrari, considero que els catalans estem espoliats, considero que a Espanya mai ens han entès, i no pas perquè no tinguin capacitat per fer-ho sinó simplement no han volgut i no han volgut perquè és sempre molt més fàcil veure la vida com una unitat tota igual que no com alguna cosa diversa. És més fàcil interpretar que el món és tot igual que no acceptar que a prop hi ha uns individus que per moltes raons tenen una llengua i una cultura diferent.
No entenc la forma de fer política de tota aquella gent que intenta separar, amb això tots sabem que hi ha partits que ho fan molt bé, hi ha dos formes de fer-ho, o criticar per criticar on l’altre ho fa tot malament o dir nosaltres som així som d’aquest grup i tu no pots entrar en ell.
Catalunya, des de fa temps ha acceptat d’una forma o una altra la seva Espanyolització, ho ha acceptat amb més o menys resignació, uns volen ser més nacionalistes però no demanen un estat, altres cerquen ser federals, altres els sobra les comunitats autònomes i tan sols hi ha uns que no accepten ser Espanyols i per tant es poden trobar en conflicte amb l’estat.
Tot aquest rotllo bé, per tal d’explicar-vos les sensacions que he tingut aquests dies respecte a lo de Madrid 2016. Quan es van presentar pel 2012 i van perdre jo em vaig alegrar, vaig pensar mira que bé, amb lo malament que em cau la Esperanza que critica sempre als catalans. Però a mesura que es s’apropava la nova votació he anat canviat d’idea i no per raons polítiques.
En primer lloc estarem tots d’acord que si cal fer un esdeveniment important sempre més val a prop que no lluny, ja sigui per poder-hi assistir o perquè gràcies a les inversions que es faran, no tan sols públiques, sinó privades, alguna cosa pot ajudar a l’economia del país. Ara algú dirà si però les inversions que es facin a Madrid són les que es deixaran de fer a Catalunya. Aquest argument ja va ser discutit quan Barcelona 92. si hi ha voluntat això no passarà i segon és hora que a Catalunya defensem bé les coses, sempre la culpa és dels altres, tot és culpa de l’Espanya, potser és hora que ens adonem que potser nosaltres tampoc ho fem tot bé
En segon lloc, no entenc aquest allau d’sms, mails, apm rient de que no ha guanyat Madrid, i no ho dic amb una visió nacional del tema, sinó senyors, potser és hora de deixar-nos de riure dels fracassos dels altres. No pot ser que sembli que el fracàs d’una ciutat sigui l’èxit d’una Nació, tan poc tenim que celebrar? Això no és una Barça – Madrid on saps que si guanya el Madrid el dia següent has d’aguantar les tonteries del cantó (que de fet les desitges perquè et fan fins i tot riure). Aquí el tema és seriós, hi ha llocs de feina pel mig, hi ha diners, ilussió, i nosaltres què fem? Ens riem.
I això passa amb lo de Madrid i amb la vida en general, potser és hora de desacomplexar-nos i mirar més enllà, nosaltres som capaços de fer d’una derrota una victòria, una celebració però de les derrotes dels altres una celebració? Tan poc tenim per celebrar? I això que passa a nivell de Nació a nivell personal què em dieu? Té sentit a la vida voler sempre les desgràcies dels altres? Té sentit celebrar com els altres perden encara que no representi per a mi cap tipus de guany? Per què sempre preferim les desgràcies del veí? Perquè igual que molts catalans no acceptem certes conductes de Madrid i al revés, tampoc ens agraden gaire els nostres veïns de París. No ens adonem que el fet de que al veí li vagin bé les coses ens pot suposar quelcom de positiu a nosaltres?
Però parlem de Catalunya i crec que la reflexió ha de ser de tipus personal, com a persona jo haig d’estar content amb el que tinc, si no tinc prou lluitar per arribar a més, treballar i no ficar la culpa sempre a tercers o a la situació fora de mi. Cal acceptar que si jo vull solucionar la meva vida, si la vull millorar haig de començar per mi, no pas pel tercer. Quan més gran sigui la meva joia, la meva força més m’oblidaré de la gent del cantó, no miraré a tots aquells amb enveja ni desitjaré la seva tristor ni el seu fracàs. Perquè celebrar una derrota pot estar bé perquè en podem aprendre molt d’aquest fet, però celebrar la dels demés potser no m’aportarà res. I de Senyors Catalunya i de Senyors Madrid n’està el mon ple, podem seguir vivint sense veure que tenim dins i sense adonar-nos que amb el tenim dins ja tenim prou o viure amb el constant conflicte, la poca reflexió i inexistent automillora.
Jo vull el millor per a mi, per la meva família i pel meu país, i considero que estem a anys llum del que volem, però no tot és culpa dels altres, a vegades semblem l’alumne de que el profe els té mania .. i sempre és culpa del profe... semblem l’alumne que tan sols celebra que el del cantó ha suspès un examen... crec que aquest no és un bon alumne.

2 comentaris:

Àlex ha dit...

estic d'acrod amb quasi tot el que dius.
Si que és veritat que els polítics d'aquí (TOTS) haurien de mirar més per nosaltres que no pas mirar-se el seu propi melic i si han sortit bé o no a la foto.
Però el que molta gent d'aquí no veiem és que ja quasi 3 anys que a la gent que viu a Madrid els estan cosint a impostos per a pagar les olimpíades i infraestructures.
Aquests impostos s'han pujat de manera "cautelar" per a que la gent no es queixès i la resta d'on s'ha tret? doncs suposodel que no deixen ni deixaran que autogestionem des d'aquí.

Per altra banda, digue'm fatxa, no entenc que un dels motius que doni la gent enquestada de perquè volen els jocs a Madrid sigui de "por España y porque me siento español".
Aquest és el motiu de perquè volen els jocs?
Doncs jo vull el meu estatut i el meu federalisme (perquè l'estat el veig complicat) perquè sóc català.
I això ho dic mentres escolto el disc dels Manel. ;)

Àlex Romero

per cert Edu, m'agraden molt les entrades que penjes i com les enfoques.
Ah! i a tots, perdeneu pel rotllo que us he fotut

Babunski ha dit...

Mira, aquests Jocs de Madrid els hauríem acabat pagant nosaltres i no em dóna la gana. Els espanyols porten 300 anys robant-nos, insultant-nos i expoliant-nos. Així que el donguin pel cul.