Les 6 del matí d’un diumenge, no és la primera vegada que estic despert a aquestes hores, la gran diferència és que abans era per tornar de festa i ara per començar-la. I no és que vagi a un after o una rave sinó que avui a les 9 toca cursa.
Corro la proba dels 10 km. De la marató del mediterrani, acabo d’esmorzar i tinc els nervis a flor de pell. Relaciono el córrer amb la vida mateixa...... sempre abans d’un fet important tens aquesta sensació m’atreviria a dir sadomasoquista, l’adrelania està corrent amb força per dins meu i ja voldria estar a la línia de sortida. Si tinc aquesta sensació per fer 10km que els entreno habitualment que sentiré el dia de la mitja marató?
L’objectiu de la carrera és per sobre de tot, gaudir-la, repetim, com la vida mateixa, el que hem de voler és gaudir-la, més val arribar a menys però ser feliç amb lo que has arribat què no pas aconseguir molt i no haver trobat diversió pel camí. També m’he marcat un objectiu de temps, vull fer-la en menys de 50 minuts. L’objectiu, en el meu cas, és molt complicat, porto molt temps entrenant per fer tirades llargues i no he pensat mai en el temps, de fet és que mai he estat una persona ràpida. Crec que no passa res en marcar-me un objectiu agosarat, com a la vida mateixa, crec que si ho aconsegueixo hauré triomfat, però si no és així tampoc em sentiré un fracassat, crec que entre l’èxit i el fracàs pot haver una gran distància, no tot és blanc o negre. Per mi fracassar seria no gaudir de la cursa. A la vida no som uns fracassats per tenir pitjor feina, no tenir família o no tenir diners sinó fracassem quan no vivim la vida. Jo m’he entrenat, i ho faig i he vist que quan arriba la cursa faig millors temps del que m’espero als entrenaments. Tinc por quan recordo la cursa de Pallejà i haig de superar la por fent els primer kilòmetres i adonar-me que això és diferent. M’acompanya un petit refredat i les ganes de gaudir i superar-me.
Vaig a fer esport i avui durant la carrera aniré acompanyat d’una altra persona, algú que no pot estar amb nosaltres, algú que m’ha fet riure dies, i que em vaig baixar d’Internet el to per al mobil perquè em feia riure molt, parlo d’Andrés Montes. Agraeixo molt la gent que aconsegueix fer-me riure. Em fan sentir feliç, i en el seu cas em recorda que la vida pot ser meravellosa. Jo diré més la vida és meravellosa el que passa que a vegades ens costa veure-ho. La cursa d’avui serà meravellosa. Andrés va per tu, és un petit homenatge a tu i a totes aquelles persones que a la vida han conseguit fer-me riure. Avui us adjunto la darrera vegada que va sortir per la tele... mireu com va acabar, a mi m’ha emocionat
Corro la proba dels 10 km. De la marató del mediterrani, acabo d’esmorzar i tinc els nervis a flor de pell. Relaciono el córrer amb la vida mateixa...... sempre abans d’un fet important tens aquesta sensació m’atreviria a dir sadomasoquista, l’adrelania està corrent amb força per dins meu i ja voldria estar a la línia de sortida. Si tinc aquesta sensació per fer 10km que els entreno habitualment que sentiré el dia de la mitja marató?
L’objectiu de la carrera és per sobre de tot, gaudir-la, repetim, com la vida mateixa, el que hem de voler és gaudir-la, més val arribar a menys però ser feliç amb lo que has arribat què no pas aconseguir molt i no haver trobat diversió pel camí. També m’he marcat un objectiu de temps, vull fer-la en menys de 50 minuts. L’objectiu, en el meu cas, és molt complicat, porto molt temps entrenant per fer tirades llargues i no he pensat mai en el temps, de fet és que mai he estat una persona ràpida. Crec que no passa res en marcar-me un objectiu agosarat, com a la vida mateixa, crec que si ho aconsegueixo hauré triomfat, però si no és així tampoc em sentiré un fracassat, crec que entre l’èxit i el fracàs pot haver una gran distància, no tot és blanc o negre. Per mi fracassar seria no gaudir de la cursa. A la vida no som uns fracassats per tenir pitjor feina, no tenir família o no tenir diners sinó fracassem quan no vivim la vida. Jo m’he entrenat, i ho faig i he vist que quan arriba la cursa faig millors temps del que m’espero als entrenaments. Tinc por quan recordo la cursa de Pallejà i haig de superar la por fent els primer kilòmetres i adonar-me que això és diferent. M’acompanya un petit refredat i les ganes de gaudir i superar-me.
Vaig a fer esport i avui durant la carrera aniré acompanyat d’una altra persona, algú que no pot estar amb nosaltres, algú que m’ha fet riure dies, i que em vaig baixar d’Internet el to per al mobil perquè em feia riure molt, parlo d’Andrés Montes. Agraeixo molt la gent que aconsegueix fer-me riure. Em fan sentir feliç, i en el seu cas em recorda que la vida pot ser meravellosa. Jo diré més la vida és meravellosa el que passa que a vegades ens costa veure-ho. La cursa d’avui serà meravellosa. Andrés va per tu, és un petit homenatge a tu i a totes aquelles persones que a la vida han conseguit fer-me riure. Avui us adjunto la darrera vegada que va sortir per la tele... mireu com va acabar, a mi m’ha emocionat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada