diumenge, 29 de novembre de 2009

JEAN BOUIN I PLANET 51

En dues hores començarem la Jean Bouin, hi ha moltes ganes i com sempre respecte per a veure com anirà. Fa dies que em fa mal un turmell cosa que em dificultarà poder fer una cursa a bon nivell i superar el meu record cosa que volia per apropar-me als 45 minuts que és la fita marcada a nivell de temps per aquest any.
Però avui us parlaré de planet 51, ahir varem anar tota la família a veure aquesta pel•lícula que a mi personalment em va agradar molt. Crec que avui en dia tothom sap de que va, d’un home a que arriba a un planeta alienígena i quan arriba es troba que pels alienígenes és ell el ser estrany i curiós, és ell qui fa por i espanta la gent.
La pel•lícula novament ens deixa un missatge, ens fa adonar de com ens costa acceptar la diversitat, aquell qui és diferent. Tot allò que no és com nosaltres, que és diferent, ja sembla perillós de mena. Ens costen acceptar les diverses races i a vegades, les diferencies de sexe, fent creure que un home i una dona són iguals, i no.. senyors, no cal dir que tothom és igual sinó que tothom ha de tenir els mateixos drets i deures, oportunitats i han de ser considerats per a tothom igual que un es tractaria a si mateix.
Molts poden veure en la nau del terrícola una al•legoria de les pasteres que arriben per``o potser hi ha molt més, tots tenim un mon més o menys muntat, uniforme on ens agrada que tothom pensi igual que nosaltres mateixos i el nostre grup d’amics, de persones que es relacionen amb nosaltres acostumen a tenir una sèrie d’interessos, habilitats, creences i diversions comunes. A vegades fem dels nostres grups autèntics getos sense permetre l’entrada de ningú i lo pitjor de tot no acceptant que gent d’altres grups i formes de pensar puguin entrar.
I el problema a vegades no radica en no poder entrar sinó en considerar que el que no es del teu equip o grup és dolent, el que no pensa com tu, és que t’ataca i potser no és així. M’agrada la forma de pensar de Steven Covey quan deia que nosaltres no havíem de perdre el temps intentant cercar que et comprenguessin sinó nosaltres comprendre als altres. Per què diuen això? Per què ataquen? Potser descobrirem que ens sentim atacats però no ho fan, que el sentit en que ho diuen és un altre etc.
Jo sóc el primer que em sento atacat, i costa canviar aquesta forma de ser, però intento veure perquè m’ataquen, i sempre trobes algun motiu que vas més enllà de que el profe em te mania.
Que tingueu un bon dia i ja us diré que tal la cursa