dilluns, 2 de novembre de 2009

MONOPOLY



Quina dona més maca que és la iaia… expliquen que tota la família se l’estima excepte quan han de jugar amb ella al Monopoly, llavors tot lo bona que és serveix per transformar-se convertint-se en la persona més odiada de la cap de la terra, es transforma en dolenta, intransigent, la cara li canvia i sempre sempre guanya totes les partides. El net, un estiu es passa durant dos mesos jugant al Monopoly amb el seu veí i quan ja ha aprés va a veure l’àvia i li diu, va, juguem, l’àvia tota encantada, però de seguida veu que tot ha canviat i finalment perd la partida que és guanyada pel seu net. Al guanyar el net, la seva àvia està tota contenta i li diu, ara et puc donar una lliçó, lo bo del Monopoly és que tot s’acaba a la caixa.
I aquesta és la gran pregunta de la vida, tot s’acaba a la caixa? Durant molt anys, i encara ara molta gent discuteix si després de morts hi ha alguna cosa més, si Déu, si natura, etc. Jo tinc clares les meves creences religioses i si que considero que després de morts hi ha alguna cosa, però no vull entrar a parlar d’aquestes qüestions.
L’home des de sempre ha intentat ser immortal, el tema de la mort ens ha preocupat i hem volgut allargar la nostra existència i la qualitat de la nostra vida, però no hem aconseguint viure per sempre. Però la nostra mort es produeix quan ens morim? Jo crec que no, les morts es produeixen quan deixem d’aportar en el mon, en la societat, quan ja ningú es recorda de nosaltres, quan la nostra petjada desapareix en el temps i molts homes precisament durant segles han volgut deixar petjada per sempre.
Molts ho fem mitjançant la família, tenim fills i intentem transmetre missatges, pensaments, fins i tot, formes de veure el món i la vida intentant deixar en ells una petjada. Nosaltres anem treballant intentant treballar i potser sense cap intenció més sense pensar en transformar la societat ni deixar una altra petjada. Pel contrari, al llarg de la història veiem com moltes persones han deixat una marca a la seva vida, que l’he recollit, gent que han descobert, investigat, ens han ensenyat coses que en són útils i ens han fet evolucionar, aquesta gent encara estan amb nosaltres. Precisament grans personatges de la història han decidit no tenir família o fins i tot, tenint-la no li han fet el cas que devien, dedicant-se en cos i ànima a la seva professió, sembla tot una balança, és a dir, tots tenim la necessitat de ser immortals, uns mitjançant la família i d’altres amb la seva professió, sent incapaços de poder fer les dues coses.
Crec que a la vida hem de ser humils, la veritat és que ho hauria de ser molt més, però crec que és un primer pas reconèixer els defectes i anar camí de la millora, un camí que no s’acaba mai. La humilitat no és la falsa modèstia ni tenir o expressar més defectes que el del cantó, per mi és alegrar-se dels triomfs tenint clar que queda molt per fer, és no tirar en cara allò que has aconseguit, és no oblidar per on vens, el camí que has realitzat i el que t’ha costat i adonar-te’n que cadascú ha de fer el seu camí. Crec que les persones hem de ser humils i però en les nostres persones no pas en els nostres objectius. Els immortals ho han estat sobretot perquè els seus objectius eren grans, molt grans, eren importants, considero que haig de fer un camí d’humilitat en la meva persona però no pas en els meus actes, diguem presumptuós però haig de creure que amb els meus actes puc deixar petjada, que tinc aquesta responsabilitat, haig de voler ajudar a la societat que m’envolta i el fracàs no estarà el dia que tanquin la caixa i amb el temps tothom s’oblidi de mi, sinó el fet de no intentar-ho. Potser es presumptuós pensar que hi ha gent que li pot servir el que escric cada matí, pensar que puc ajudar a algú amb les meves reflexions, de moment potser m’ajuden a mi i és el primer pas per tenir un bon dia i no amargar l’existència de la gent que tinc més a prop, però treballo per poder ajudar a més gent, però ho faig jo i cadascuna de les persones que coneixem. O el metge no deixa petjada cada vegada que cura a algú? I el mestre quan educa? I tots els pares en el dia a dia? Penso treballar per millorar i créixer en el meu camí, un camí que vull que em porti a ser millor persona, en tots els meus àmbits, i en ell incloc voler deixar petjada, transformar la societat que m’envolta. El repte és de bojos.. potser si. Però també li van dir a Colom, a Galileu i tants d’altres, fem una cosa d’aquí un segle ens trobem i analitzem si la nostra existència a servit d’alguna cosa a la humanitat... jo espero que si, sinó quin fracàs no us sembla? Venir aquí a que... a ser convidats de pedra? Deixa que ho dubti dins nostre hi ha quelcom a fer.