dimecres, 16 de setembre de 2009

CAMÍ D'ANADA I TORNADA

Des de que he tornat de vacances hi ha una paraula que m’envolta, AMOR, estimar-te, estimar als altres, fer les coses amb i per amor...
L’amor és com la pilota del frontó, és un camí d’anada i de tornada, és tan altruista com egoista. Analitzem, tinc un perruquer que hem deia que hi ha diferents graus d’evolució de les persones, els que només s’estimen a ells mateixos, els que estimen la seva dona i a ells, el que afegeixen la seva família... i així fins els més superiors que estimen la societat, al desconegut igual que a ells. Quan ho vaig sentir vaig pensar que pobre, tallar el cabell molt bé però res més, però amb el temps vaig pensant i si que m’adono que el camí a seguir si que és el d’estimar a tothom. Però no ho miro com un fet altruista estimar, viure estimant a qui sigui, sinó com un fet egoista perquè en el moment que som capaços de sentir amor ens sentim més feliços. Moltes vegades ens acostumem a estimar, i ja no li donem importància, no ens plantegem què és el que estem sentint, però recordeu a l’adolescència, el primer amor, el primer petó, sentíem que érem els amos del món, per amor ho podíem fer tot. Aquest sentiment, aquesta sensació encara està dins nostre, el que passa que ens hem acostumat a viure amb ella sense donar la importància que té, com el que té un Ferrari aparcat cada dia a casa, ja el valora com el que té la bicicleta més espatllada del món. Per tant mirem dins i adonem-nos que tenim la capacitat d’estimar a qui sigui i que si ho fem, no sé si l’altre estarà content, però que nosaltres si, segur. Perquè els mals pensaments, el mal humor, l’energia negativa també ens retorna i no ens aporta res al bon dia, pel contrari, estimar a qui sigui, des del company de feina, el botiguer, l’anònim, ens aportarà bona energia, ens farà sentir bé amb la gent, amb nosaltres mateixos, ens sentirem amb forces per fer el que sigui, serem els amos del món. No és un procés fàcil, no és fàcil sentir amor per a persones que ni tan sols has parlat mai, però si som capaços d’arribar a aquest nivell ens sentirem com no ens hem sentit mai. I de fet del que es tracta no és exercitar el teu cor, sinó la teva ment. Jo seguiré treballant aquest camí, amb el jo, la família, els amics, els companys de treball i la gent que no conec. Estic lluny del meu objectiu però de la mateixa manera que amb el temps voldria córrer una marató i estic ara molt lluny d’aconseguir-ho però vaig entrenant.. Per què no puc pensar que amb el temps puc arribar a estimar a tothom? Puc arribar a sentir, què això és molt important, que estimo a tothom? Puc arribar a que la gent es senti estimada per mi? Segurament és més fàcil la marató però seguirem lluitant...