dimecres, 15 d’octubre de 2008

EL LLAPIS DE LA VIDA

Aquest matí no estic sol, m’acompanya l’Aina, està asseguda al meu cantó, m’ha fet deixar la lectura per veure fotos, ara pinta al meu cantó i puc escriure coses que penso.. ( ara ha deixat d’estar al meu costat per estar a sobre). Quina gran sensació els nens quan et fa sentir superman !!!!!
Gran tema els dels supermans, darrerament tinc com la necessitat de ser-ho i de fet em noto amb forces quasi durant tot el dia (al gimnàs no gaire porto 3 km corrent i no puc més) (si em veiés en Felip Gallifa.. bé de fet em veu)
Reconec que no és gens humil aquesta actitud però em plantejo en ajudar, per això el meu blog, sé que els meus objectius són grans, molt grans i pot semblar que s’apropen al fracàs, però i per què? Tan sols haig de treballar molt per arribar on vulgui arribar. I si ara em veig en forces per què no fer-ho?
Aquests dies em llegia una biografia de la mare Teresa de Calcuta i m’ha fet pensar, la fortalesa en que certes persones han arribat tan lluny pel simple fet de tenir un objectiu clar a la vida i lluitar per ell. La vida està al voltant del seu objectiu i treballen, no es cansen mai. Per què l’objectiu ha de ser humil? Els que ho hem de ser som nosaltres, és interessant veure com la mare Teresa en la seva humilitat intenta canviar la societat en la que viu. Per tant sentir-me en forces per ajudar als demés, llegir i transmetre les meves idees no ha de ser una falta d’humilitat. De fet com transmet la mare Teresa tan sols som un llapis a les mans de Déu. Doncs si és així més val relaxar-me, sentir-me lliure i que comenci a escriure, jo pel que sigui segueixo llegint, intentant agafar cultureta, pensant i si puc arribar a algú, si puc ajudar-li ni que sigui cinc minuts durant aquest dia, l’objectiu serà complert. La mare Teresa també parla de que Déu proveirà... tinc molt clar que ho fa, però no per això deixo de lluitar cada dia, ella també ho feia, gent d’aquest estil (Mare Teresa, Gandhi, Marcel·lí Champagnat...) tenen en comú el seu treball, el seu esforç, la seva fe, no solament en un Déu sinó també en ells mateixos.
Doncs sabeu que us dic que si haig de ser un llapis més val que em vagi preparant, a vegades em sento impotent perquè no sé com fer-ho per arribar a la gent, fer-me convincent en els meus escrits d’aquest blog, a la feina em passa molt sovint, voldria amb la meva paraula imposar les meves idees, reconec que això no és gaire positiu, perquè dono per fet que les meves idees, pensaments i propostes són les acertades, està clar que em falta humilitat, però heu d’entendre que tot és degut al meu ànim de canviar les coses. Hauré de fer un curs d’oratòria, vull arribar a tothom, vull llegir i aprendre, arribar a quan més gent millor. Vull ser punt de referència, o millor dit no ho vull ser, vull que ho sigui allò que transmeto. Vull ser humil en la meva persona però gran en els meus objectius, cal que sigui treballador i deixar-me portar i escoltar la crida del bon Déu... siguem llapis, transmetem tota la nostra força, els nostres pensaments no com a signe del que sabem, ni per explicar el que els altres no saben, sinó per fer a la gent més feliç i millor.

2 comentaris:

Odisea ha dit...

Hola wuapo...jo a partir avui soc fan teva...pero siusplau q no set puji al cap...jajaja.,,
Mhas fet pensar, plorar, sentir enveja, ganes de canviar...pero suposo q com sempre tot quedara en un suspir...es facil motivarse pero mes facil encendre la tv per dixar de pensar quant temps ha pasat..quan queda...q mes dona no? lo mportant es q llegint els textos...tots...veig q val la pena si a algú li surt be.
us estimo massa als 4 pq sou tot el jo vull per mi...
la teva Qñda

EDUARD ha dit...

No sóc perfecte, no sóc ni millor ni pitjor que tu. Des de l'infern es veu molt lluny el cel. Si el meu objectiu és el cel, tan sols veure on estic em farà no arribar. Si cerco donar un pas cada dia potser aconseguiré un dia el meu objectiu i sense adonar-me'n
La forma d'arribar és mitjançant el meu interior... per tant el primer pas és veure la màgia de dins meu, el meu potencial, les meves capacitats.. i et puc assegurar que tu de tot això en tens molt. Les coses moltes vegades no es veuen... o perquè són molt petites o pq no portem ulleres (ves a la teva òptica !!)
Cal que sàpigues que t'estimem molt i la gent t'estima i no per ser la cunyada, la germana, la tieta, la filla, l'amiga.. sinó per ser tu mateixa.
Et demano una cosa, no ploris ni sentis enveja, no encenguis la tele, dedica el temps a pujar a un cel més blau.. recorda el capità enciam... ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROS.