dimecres, 22 d’octubre de 2008

el ritual del cafè


Com tantes altres persones, m’agrada el cafè, no sóc ni dels que se’n pren 5000 al dia, ni els puristes que l’han de prendre sense sucre perquè el gust és més autèntic. Precisament jo sóc del estil de Ben Stiller en amor a quemarropa o com diu la meva mare cafè en almívar.
Per a mi fer un cafè va molt més enllà d’un simple cafè, si el prenc sol, em fa pensar i em relaxa, si, em relaxa, aquella olor i el remenar la cullereta. Donar voltes al voltant de la tassa, repetitivament, sense cap presa, fa parar el temps, res és en aquell moment és tan important. Prendre un cafè amb algú també té la seva importància. Moltes de les millors converses de la meva vida les he tingut amb un cafè a les mans i segurament anant remenant. A l’època d’exàmens quedàvem abans de començar d’entrar a la biblioteca per a fer el cafè (li dèiem el cafetaso) i parlàvem del que fos, era novament una teràpia, ens explicàvem les coses, ens sinceràvem i a sobre al final acabàvem rient. Potser darrera d’un cafè sempre trobes alguna persona que li agrada parlar. Amb la persona que he fet grans cafès a la meva vida és la meva amiga Mònica. No sé com ens ho fèiem per estar hores xerrant i rient al voltant d’un cafè, era boníssim perquè al voltant d’una tassa aconseguíem fer d’aquell problema que no ens havia deixat dormir, un acudit, i ho fèiem sense saber com. He passat grans moments amb la Mònica, una gran amiga, ara tenim l’agenda més complicada per veure’ns però sé que un cafè amb ella em permetrà dormir i obrir-li el cor com si ens haguéssim vist el dia anterior . És cafetera, però per sobre de tot és optimista. M’agrada compartir ni que sigui una trucada amb ella perquè és molt bona persona. Sé que puc confiar plenament i ella sap que pot fer el mateix amb mi, és com la germaneta que mai he tingut.
Conec una persona que rarament el veuràs prenent cafè, bé potser un cafè en llet. Des de petit quan la seva mare volia parlar amb ell, per parlar el portava a berenar i generalment menjaven un frankfurt. Curiós que a dia d’avui el nen que s’ha fet home i pare en qüestió de dies, sigui un enamorat dels frankfurts, i sempre que pot, va a menjar-se’n un i seure en aquells tamborets. Regressió infantil? La qüestió és que ell prendrà un cafè amb qui sigui però no pas un frankfurt i segurament jo faré al revés. Per tant, si un dia et dic d’anar a fer un cafè ( i prenc cafè sol) que sàpigues que t’estic dient molt més, que sé que em puc obrir a tu, i que t’escoltaré.