divendres, 24 d’octubre de 2008

EL MEU PROZAK

Ahir la tarda vaig sentir un company de feina que li deia amb un assessor que l’Eduard des de que havia tornat de vacances viva en un núvol, que semblava que m’havia pres Prozak. Doncs ho sento, no prenc prozak ni em falta, no em sap greu el comentari, no em sap gens de greu. La gent que digui el que vulgui però la reflexió és la següent, tu, m’has acompanyat quan no estava bé? M’has ajudat o has fet la teva? No m’importa que riguis ara, riu si us plau, riu, perquè els dos estem rient, jo ric perquè sóc feliç i perquè aconsegueixo treure’t una rialla, he plorat massa per saber que plorant no aconsegueixo res, que el temps que es dedica a plorar si el destino a millorar, o a superar les coses, guanyo vida. En poques paraules, no et tallis i si vols digues-m’ho a la cara, perquè et diré que no tinc prozak, potser és el meu cos que el crea i jo el vull compartir. Ens importen massa els comentaris de la feina, quan a la llarga aquesta gent en la nostra vida, en principi, no són importants, t’han ajudat a superar un problema? Doncs si no tenen força moral per fer-te sortir d’un pou perquè la tenen per ficar-te dins? A part la gent de la feina habitualment és aquella que quan canvia d’empresa et diu que ja ens veurem, que estarem en contacte i quan ha passat un temps ja ni ens recordem (pensem quanta gent ha passat per la teva empresa i en quants tens contacte, si és un ja és molt).
Rieu, rieu sense parar, si vols de la meva vida, riu si jo sóc feliç o fins hi tot si estic trist, perquè encara tinc força de treure una rialla teva, encara puc fer a la gent feliç, riu no paris. Riu perquè em fas més feliç. Si ho fas tu estaràs més relaxat, fins i tot creixerà el teu rendiment laboral, no et sàpiga greu.
L’altre dia un treballador deia que no portava camises perquè jo mai li vull donar, en 7 anys que portem treballant junts tothom sap que ell no les vol portar, de fet mai n’ha portat, i en aquest temps tothom em coneix i el coneixem, ara m’haig de preocupar? Ho sento no tinc temps, li haig de donar les camises a qui les porta i me les demana. Això no vol dir que no accepti les meves responsabilitats i m’adoni que potser li hauria de donar i obligar-li a que les porti, però potser al final el greu seria major.
Tinc ganes de contar que he estat dos dies al fòrum mundial de gestió de persones. Ha estat d’un nivell alt, amb gent tan important com Álex Rovira (la bona sort, la bruixola interior) o assessors de Bill Clinton com Stephen Covey (el 7 hàbits de la gent altament efectiva). Ahir matí parlava Fred Kofman sobre la importància de l’alt rendiment i els valors. Destaca que tenim per costum dir “s’ha trencat”, un paper s’ha perdut, fins hi tot que una feina nostra s’ha allargat. Potser és hora d’acceptar que fem coses malament, que som nosaltres part del problema i per tant part de la solució.
Tinc moltes coses a comentar-vos tantes que no sé per on començar però ara hagi de fer noves coses, tinc tres personetes que esperen un petó meu per començar millor el dia.. ei espereu.. jo també us envio un ciberpetó per ajudar-vos en el vostre dia.

1 comentari:

Gloria & Ricard ha dit...

Hola Eduard,

Soc el Ricard de Roig. En primer lloc perdona les faltes i la manca d-accents, el meu teclat no en porta, coses de la globalitzacio. En segon lloc m-ha fet gracia el tema del prozak. No se si algu mes ho ha comentat, pero com jo ho he fet, i ara que ho penso, ho vaig fer davant duna persona que es geneticament incompatible per mantenir un secret, doncs no tinc problemes per a reconeixe ho. Malgrat el que comentes, del rotllo posar l-altre banda de la cara, crec, que et pot haver molestat aquest comentari. Ho entenc. En qualsevol cas, crec que simplement ens sorpren tant el teu optimisme, ens desarma de tal manera, que preferim pensar que, simplement, estas sota l-efecte d-algun medicament. Per la teva feina, (tot i que aixo no saps mai si es l-ou o la gallina, ja m-entens) estas molt a prop de l-aspecte psicologic dela gent, i sobre tot, del tema animic. T-he de dir, i de veritat que estic comenzant (no tinc c trencada, tampoc) a agafar-te carinyo, que molts cops hem deixes perplex i que aquests comentaris la majoria dels cops no els fem de mala llet. Si ho he de fer de mala llet, m-ho estalvio. Saps que a totes les organitzacions i l-empresa ho es per antonomasia, sense els chascarrillos tot seria mes aburrit. Pensa que es pitjor que ningu no parli de tu, la indiferencia, i aquest, tots el practiquem. En tot cas perdona-m el meu cinisme i tambe la ironia que utilitzo a vegades, es simplement reaccio davant el que em costa d-entendre. Be company,escriu al blog, es molt bo per a tu i dius coses en general interessants. Respecte als comentaris, no pateixis, es normal que la gent no contesti, molts cops la teva franquesa provoca que no se-ns acudi res per dir. PD Avui he disfrutat com un camello en el curs de gestio de temps, la gent comenza a dir el que pensa en veu alta, i a mes a mes, amb el jefe al davant (el jefe es un crac, tot sigui dit). Felicitats per la idea, es el mes semblant a una terapia de grup. El tema genial.