Estic pensat que escriure avui, durant el dia tinc moltes idees, coses que vull contar però sense saber el motiu, durant el misticisme matinal, no em surt el tema que havia pensat durant el dia.
Fa dies que tinc ganes de fer un homenatge, parlar-vos d’uns amics, us els presento ell és en Xavi i ella la Maite, fins aquí tot normal, però vigileu, en la seva aperiència de Klark Kent i Loise Lane s’amaguen uns autèntics supermans. Són per sobre de tot un exemple de la vida, allò en que tots ens voldríem transformar i viuen com si no fossin uns herois.
Els que els coneixem, sabem per començar, que són una passada, sempre tenen un somriure i que aquest el transmeten, m’agraden molt les vetllades que passem juntes, els tiets salsa rosa, venen i parlem, parlem molt de nosaltres i d’altre gent riem molt, riem de tot i de nosaltres mateixos.
I en el temps que anem parlant de qualsevol cosa i riem, com si d’una teràpia del millor psicòleg del món, la seva energia va entrant en tu, i descobreixes en ells un món immens, un exemple que val la pena a seguir.
Tots sabem que la vida que vivim, encara que la controlem hi ha fets exteriors que se’ns escapen de les mans, hi ha certs aspectes de la vida que poden ajudar a que el teu camí sembli, com a mínim a priori, un camí més d’espines que de roses. Doncs al Xavi i la Maite sembla que li han tocat més les espines. Però ells com a gran jardiners agafen les seves espines, i no les eviten o fan veure que no hi són, sinó que les planten, les planten i esperen i amb les seves eines més profundes (un gran somriure) aconsegueixen que d’allà en surti una rosa preciosa. Sense adonar-se fan d’un camí d’espines, el més florit del mon, i ho fan amb senzillesa, sense escriure-ho en un blog, sense adonar-se’n que són herois de lo quotidià. Ells opten pel silenci, o explicar les coses sense importància. Ara em podràs preguntar i si ells opten per aquest missatge per què jo escric aquesta nota? Primer, perquè crec que és tan gran la seva senzillesa que crec que no són conscients de que són un exemple per a qualsevol. Son una parella feliç, que junts de la mà salten qualsevol entrebanc, després de saltar-lo el transformen en una anècdota, venen te l’expliquen com un acudit i et fan riure com ningú. També ho faig perquè és hora que se’ls hi faci un reconeixement i que sigui públic, perquè moltes vegades la gent no és conscient de que són un exemple. Com m’he de prendre la vida mestre Xavi? Com he de superar els meus problemes Maite? De la mà d’un “teleco” i una mestra surt una força sobrenatural digna de qualsevol mestre oriental. El seu art marcial és el somriure i el pensament en els demés, dius qualsevol cosa, quelcom que t’agrada i no cal que ho demanis, ja ho tens.
A dia d’avui dir que Eurovisió no té nivell o que és avorrit no és dir res que no sapiguem, però aprofitem aquesta vetllada per veure’ns i riure, com si d’una tradició es tractés, ens riem molt, però molt, i entre rialla i rialla, els mestres Xavi i Maite, entre anècdota i anècdota, ens van contant la seva vida i ens adonem que han agafat noves espines i les han tornat a transformar. Gràcies Televisió per no eliminar de la Graella aquest programa i Gràcies a vosaltres Maite i Xavi perquè ens feu adonar que el temps que un dedica a la queixa és genial dedicar-lo a la lluita, al treball, a l’esforç o com a mínim al somriure, el dedicar el temps als demés. Gràcies perquè sou herois del dia a dia, sou la sal dels matins per moltes persones i sense escriure llibres, sense fer res, a part del treball del dia a dia, (que ja és molt) aconseguiu arribar a la gent.
Sóc un afortunat sabent que esteu a la meva vida i que sou amics meus. El vostre alumne Eduard us vol felicitar per les aventures que comenceu ara. Que siguin un camí de roses (no cal estar tota la vida plantant espines tampoc !!!) Us ho mereixeu tot lo bo de la vida. FELICITATS
Fa dies que tinc ganes de fer un homenatge, parlar-vos d’uns amics, us els presento ell és en Xavi i ella la Maite, fins aquí tot normal, però vigileu, en la seva aperiència de Klark Kent i Loise Lane s’amaguen uns autèntics supermans. Són per sobre de tot un exemple de la vida, allò en que tots ens voldríem transformar i viuen com si no fossin uns herois.
Els que els coneixem, sabem per començar, que són una passada, sempre tenen un somriure i que aquest el transmeten, m’agraden molt les vetllades que passem juntes, els tiets salsa rosa, venen i parlem, parlem molt de nosaltres i d’altre gent riem molt, riem de tot i de nosaltres mateixos.
I en el temps que anem parlant de qualsevol cosa i riem, com si d’una teràpia del millor psicòleg del món, la seva energia va entrant en tu, i descobreixes en ells un món immens, un exemple que val la pena a seguir.
Tots sabem que la vida que vivim, encara que la controlem hi ha fets exteriors que se’ns escapen de les mans, hi ha certs aspectes de la vida que poden ajudar a que el teu camí sembli, com a mínim a priori, un camí més d’espines que de roses. Doncs al Xavi i la Maite sembla que li han tocat més les espines. Però ells com a gran jardiners agafen les seves espines, i no les eviten o fan veure que no hi són, sinó que les planten, les planten i esperen i amb les seves eines més profundes (un gran somriure) aconsegueixen que d’allà en surti una rosa preciosa. Sense adonar-se fan d’un camí d’espines, el més florit del mon, i ho fan amb senzillesa, sense escriure-ho en un blog, sense adonar-se’n que són herois de lo quotidià. Ells opten pel silenci, o explicar les coses sense importància. Ara em podràs preguntar i si ells opten per aquest missatge per què jo escric aquesta nota? Primer, perquè crec que és tan gran la seva senzillesa que crec que no són conscients de que són un exemple per a qualsevol. Son una parella feliç, que junts de la mà salten qualsevol entrebanc, després de saltar-lo el transformen en una anècdota, venen te l’expliquen com un acudit i et fan riure com ningú. També ho faig perquè és hora que se’ls hi faci un reconeixement i que sigui públic, perquè moltes vegades la gent no és conscient de que són un exemple. Com m’he de prendre la vida mestre Xavi? Com he de superar els meus problemes Maite? De la mà d’un “teleco” i una mestra surt una força sobrenatural digna de qualsevol mestre oriental. El seu art marcial és el somriure i el pensament en els demés, dius qualsevol cosa, quelcom que t’agrada i no cal que ho demanis, ja ho tens.
A dia d’avui dir que Eurovisió no té nivell o que és avorrit no és dir res que no sapiguem, però aprofitem aquesta vetllada per veure’ns i riure, com si d’una tradició es tractés, ens riem molt, però molt, i entre rialla i rialla, els mestres Xavi i Maite, entre anècdota i anècdota, ens van contant la seva vida i ens adonem que han agafat noves espines i les han tornat a transformar. Gràcies Televisió per no eliminar de la Graella aquest programa i Gràcies a vosaltres Maite i Xavi perquè ens feu adonar que el temps que un dedica a la queixa és genial dedicar-lo a la lluita, al treball, a l’esforç o com a mínim al somriure, el dedicar el temps als demés. Gràcies perquè sou herois del dia a dia, sou la sal dels matins per moltes persones i sense escriure llibres, sense fer res, a part del treball del dia a dia, (que ja és molt) aconseguiu arribar a la gent.
Sóc un afortunat sabent que esteu a la meva vida i que sou amics meus. El vostre alumne Eduard us vol felicitar per les aventures que comenceu ara. Que siguin un camí de roses (no cal estar tota la vida plantant espines tampoc !!!) Us ho mereixeu tot lo bo de la vida. FELICITATS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada