Sempre he volgut viure el carpe diem, el dia a dia, i és per aquest motiu, o un del milers, que em frenaven a fer un testament o una assegurança de vida. Aquest estiu em vaig adonar de moltes coses, gràcies... gràcies mal moments, gràcies mals d’estomac, perquè gràcies a vosaltres estic canviant la vida. Realment gràcies, gràcies mal moments, perquè si no fos per vosaltres no viuria lo feliç que estic vivint darrerament.
Però anem a pams, ara és quan realment m’adono que és el carpe diem, clar que vol dir viure el dia com si fos el darrer, gaudir-lo, viure plenament, i com estar en pau si realment és el darrer dia.
Doncs si haig de viure plenament sabent que haig de morir (d’aquesta no ens escapem) més val tenir-ho tot preparat. I aquest fet, crec que és altruista, no crec que pugui morir en pau si no deixo un mon millor, no puc morir sabent que els meus somnis no els he fet realitat, no puc morir sabent que no deixo totes les coses preparades.
Abans de vacances ens varem fer una assegurança de vida, feia falta, no pas perquè ens ho demani el banc, que no era el nostre cas, sinó perquè així sabíem que si un dia ens passava qualsevol cosa, podríem destinar recursos (tant de diners com de temps) als nostres fills. Jo ho faig fer no gaire convençut, sembla cridar al mal temps. Però finalment allà estava signant el document.
Després d’aquestes vacances m’he adonat de la necessitat vital de fer testament i l’haig de fer no pas perquè em vulgui morir (haig de donar molta guerra) tan sols tinc 33 anys i molts motius per viure. El vull fer per amor als altres (no vull que ningú es trobi un marró quan jo marxi) el vull fer per sentir-me en pau amb mi mateix. No voldria que ningú tingués problemes el dia que jo hi falti.
Si realment haig de viure el dia d’avui com el darrer, més val que ho tingui tot enllestit perquè potser no hi ha demà. I amb això entra el testament i l’assegurança de vida.
Molt curiós, que aquest tema sempre m’havia angoixat laboralment parlant. El tema laboral i de prevenció de riscos tan sols el porto jo i sempre m’ha preocupat que passaria si un dia em fes mal en una accident d’un dia per l’altre i no pogués anar a treballar.. (no poden estar 100 famílies sense cobrar) però feia aquesta reflexió en el mon laboral però no pas en el personal
Ara li he donat la volta al tema i vull fer testament però no sé si avui podré.... de moment aquí us deixo unes quantes frases, per si avui em passa alguna cosa:
Ainhoa, Albert i Aina... (i vinga.. tothom qui es vulgui afegir)Us estimo, us estimo molt, no sé si us ho he expressat com jo hagués volgut o com vosaltres haguéssiu volgut rebre-ho, però us estimo. Sé del meu antic mal caràcter, que m’ha impedit fer-vos veure a vosaltres i els de fora el meu cor, el meu veritable jo. Lamento discussions que no han portat res, mals moments, mal de caps inútils, i temps perdut en qualsevol tonteria. Com agraeixo les petites coses Ainhoa que has fet per mi, aquell cafè inesperat, la compra d’aquella tonteria, perquè sabies que em feies feliç. Són els petits detalls que m’han fet ser molt feliç... I si avui em moro? No em preocupa la meva mort, però gens, em trobaré el que m’hagi de trobar, em preocupen els que es queden. No vull cap pel·lícula del que els hi passarà tan sols demano que siguin feliços. És per tant, i des d’aquí, que demano a tothom que sigui feliç i que faci a la meva família feliç, si voleu ho feu per mi, i a un mort no se li diu mai que no. Pel que fa als nens, cuideu-los, parleu de mi, que sàpiguen que el seu pare els ha estimat, que li encanta escoltar les històries de l’Albert i fixar-se en aquella mirada, que segueixi igual de sensible, però que aprengui a sobreviure als seus sentiments. Digueu-li a l’Aina que no tingui por, i que superi els seus enigmes amb la major rialla, que aconseguirà molt més amb això que no un plor, digueu-li que m’encanta la forma que té d’expressar-se i de mostrar el seu amor. I a tu Ainhoa, dir-te que t’estimo, fer-te saber que has de ser forta, vull que siguis sempre feliç. Gràcies, no tan sols per estimar-me sinó per haver-me sentit estimat... sóc l’home més afortunat del mon perquè el cor més gran que existeix el té la meva dona i l’ha compartit amb mi.
A la resta de la família, si, he estat molt feliç... molt he aprés moltes coses de vosaltres, i si alguna cosa heu aprés de mi, és el que heu de guardar, molt més que una foto!!
Per cert, si ens passes alguna cosa als dos, és important tant per mi com per l’Ainhoa que els nens tinguin relació amb les dues famílies, la meva i la d’ella. És una sort que tenen els nens de viure dues realitats separades per 170 km i cal que s’omplin d’aquesta potencialitat.
Als amics, m’ho he passat molt bé, he compartit grans moments d’alegria i també alguna pena, i pel que fa a la gent de la feina, demanar-vos disculpes per si no m’he mostrat tal com sóc. Ho sento, però a la vida tan sols em despullo amb la gent que m’estimo 100% i és amb ells que puc mostrar feblesa No ho oblideu la seguretat, si ens prenem seriosament aquesta feina, podem fer moltes coses, recordeu qui salva una vida salva la humanitat. Em sap greu els mal entesos i fins hi tot els moments que algú s’ha pogut sentir malament, però crec que no he volgut mai ser mala persona (ni crec que ho sigui.. que consti)
Finalment dir-vos que tingueu clar que no em vull morir, i que penso viure molt temps, em queden un parell d’articles al blog per escriure....
Aquest article d’avui ve inspirat perquè he acabat el llibre “la darrera lliçó” de Randy Pausch
Ainhoa, Albert i Aina... (i vinga.. tothom qui es vulgui afegir)Us estimo, us estimo molt, no sé si us ho he expressat com jo hagués volgut o com vosaltres haguéssiu volgut rebre-ho, però us estimo. Sé del meu antic mal caràcter, que m’ha impedit fer-vos veure a vosaltres i els de fora el meu cor, el meu veritable jo. Lamento discussions que no han portat res, mals moments, mal de caps inútils, i temps perdut en qualsevol tonteria. Com agraeixo les petites coses Ainhoa que has fet per mi, aquell cafè inesperat, la compra d’aquella tonteria, perquè sabies que em feies feliç. Són els petits detalls que m’han fet ser molt feliç... I si avui em moro? No em preocupa la meva mort, però gens, em trobaré el que m’hagi de trobar, em preocupen els que es queden. No vull cap pel·lícula del que els hi passarà tan sols demano que siguin feliços. És per tant, i des d’aquí, que demano a tothom que sigui feliç i que faci a la meva família feliç, si voleu ho feu per mi, i a un mort no se li diu mai que no. Pel que fa als nens, cuideu-los, parleu de mi, que sàpiguen que el seu pare els ha estimat, que li encanta escoltar les històries de l’Albert i fixar-se en aquella mirada, que segueixi igual de sensible, però que aprengui a sobreviure als seus sentiments. Digueu-li a l’Aina que no tingui por, i que superi els seus enigmes amb la major rialla, que aconseguirà molt més amb això que no un plor, digueu-li que m’encanta la forma que té d’expressar-se i de mostrar el seu amor. I a tu Ainhoa, dir-te que t’estimo, fer-te saber que has de ser forta, vull que siguis sempre feliç. Gràcies, no tan sols per estimar-me sinó per haver-me sentit estimat... sóc l’home més afortunat del mon perquè el cor més gran que existeix el té la meva dona i l’ha compartit amb mi.
A la resta de la família, si, he estat molt feliç... molt he aprés moltes coses de vosaltres, i si alguna cosa heu aprés de mi, és el que heu de guardar, molt més que una foto!!
Per cert, si ens passes alguna cosa als dos, és important tant per mi com per l’Ainhoa que els nens tinguin relació amb les dues famílies, la meva i la d’ella. És una sort que tenen els nens de viure dues realitats separades per 170 km i cal que s’omplin d’aquesta potencialitat.
Als amics, m’ho he passat molt bé, he compartit grans moments d’alegria i també alguna pena, i pel que fa a la gent de la feina, demanar-vos disculpes per si no m’he mostrat tal com sóc. Ho sento, però a la vida tan sols em despullo amb la gent que m’estimo 100% i és amb ells que puc mostrar feblesa No ho oblideu la seguretat, si ens prenem seriosament aquesta feina, podem fer moltes coses, recordeu qui salva una vida salva la humanitat. Em sap greu els mal entesos i fins hi tot els moments que algú s’ha pogut sentir malament, però crec que no he volgut mai ser mala persona (ni crec que ho sigui.. que consti)
Finalment dir-vos que tingueu clar que no em vull morir, i que penso viure molt temps, em queden un parell d’articles al blog per escriure....
Aquest article d’avui ve inspirat perquè he acabat el llibre “la darrera lliçó” de Randy Pausch
2 comentaris:
Estimat germà....
Francament m'he emocionat però crec que m'hagués impactat més si m'haguessis deixat la teva casa i el teu cotxe.
Una abraçada acompanyada de la veu de la Bea insultant-me pel meu comentari.
Estimat germà...
el cotxe és d'empresa i la casa del banc. (Materialista !!!)
Espero deixar-te felicitat, i si alguna cosa de les que he fet o has sentit de part meva et serveix tant a tu com a la teva familia ja haurà valgut la pena la meva vida. Si els sabers i els fet dels altres els transmetem, les persones no moren mai queden en alló que ens han ensenyat.
Publica un comentari a l'entrada