diumenge, 19 d’octubre de 2008

LA MEVA HISTÒRIA (I)


Vull ajudar, això ho tinc clar, molt clar, això ha d’anar amb paral·lel amb el meu camí de millora. Sé que em queda molt camí a recórrer, molt a fer, i encara que les meves energies són molt més grans, a vegades em costa. Sóc optimista, molt i tinc clar que no existeix el fracàs en aquest projecte. No busco la felicitat com a meta, sinó que és un instrument que em portarà a coses més grans.
A la feina ho noto i a casa també, crec que és un moment per intentar canviar coses, no tan sols de mi, sinó d’allò que m’envolta, sóc conscient de que la gent no és receptiva i pensen a vegades o que faig teatre o que una pedra m’ha donat al cap. Jo ho anomeno.. he caigut del cavall.
Possiblement si que una pedra ha caigut, nois és que jo no podia més... analitzem la meva vida d’abans: (penseu si hi ha similituds en la vostra)
Aixecar-me.. vinga, va, espavilat, uffff com em costa aixecar-me, ui els nens, que ens hem adormit.. nenssssssssssss, dutxa, esmorzar, tanca la porta i cap a la llar d’infants.. i durant aquest recorregut, mal de panxa i el meu cap... pensant, pensant, pensant de tot allò que em trobaria a la feina, totes aquelles coses dolentes... tot alló que sabia que em trobaria i tot lo altre que m’imaginava que em passaria. Deixem els nens, un petó i cap el cotxe, adéu va, marxem que faig tard. Agafa el cotxe tira cap a la feina, caravana, ja està de mala llet, sempre igual, sempre igual, i per la radio escoltant lo malament que va el país.. Arribo a la feina amb un Déu Vos guard (educació sempre) una brometa que no diguin i cap el meu despatx, al meu zulo particular, obra l’ordinador i a treballar que s’ha dit.... tot és una muntanya, tot és un problema, s’acumulen els problemes a resoldre i una cosa em porta a l’altre, crisi, crisi, crisi. Paro per esmorzar, vigila que dius, que fas,que comentes, que penses. Segueixo treballant, no, no em passis aquesta trucada, mala llet, males contestacions, mira que em diu aquest però realment em vol dir una altra cosa, mira que fa l’altre.. uff encara falta una hora per dinar, això no s’acaba mai.. Va dinem.. però si no tinc ni gana, és que aquest mal de panxa no em deixa viure... uff i que em dius del mal de cervicals que em provoca mal de cap... és que així no puc viure... sort que tinc gelocatil... A la tarda el mateix camí.. arriben els treballadors, i em costa anar-los a veure.. uff a saber quina tonteria em diran avui... va, va, va.. que ja tinc ganes de marxar sortir d’aquest infern vull anar a casa... agafo el cotxe, amb tensió, com vols que estigui content de la meva feina a sobre penso que un ha dit, o m’han comentant que... arribo a casa, molt cansat, uffffff ha estat un dia molt estressant, no he parat, a sobre mira que m’ha passat amb aquell (aquí toca la paraulota que vulgui), petó a la familia i butaca amb la tele incorporada... els nens a dormir, si puc evito el sopar i quan sigui a dormir perquè demà em toca un dia molt dur...
RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNNNNNNNNGGGGGGGGGGG que això no és vida.. que això no és el que vull, que m’estic morint en vida !!!! i una pedra em va caure, si una pedra..
Primer pas, vaig ser conscient que el que tenia no m’agradava, no pot ser que no pugui dormir, no pot ser que tingui aquests mals de panxa i no tingui res, ( em van arribar a fer proves i tot !!)no pot ser el meu mal de cap constant i les meves cervicals i com no la gran frase.. estic de la feina fins els....
I un dia em cau a les mans un llibre. Un llibre que em fa pensar i em comença a canviar... l’alumne estava preparat... i l’alumne ha començat a canviar perquè m’estava morint, estava agonitzant... m’estava suïcidant, estava renunciant a la meva vida, estava enganyant a la meva dona.... ella s’havia casat amb un altre.
Quants us sentiu així? Fins a quin punt la culpa és de la feina.... jo no he canviat de feina.. ni ho vull fer.. tan sols ha canviat la meva percepció, i en conseqüència el meu rendiment... si, el meu rendiments és millor.. demà al matí explico la segona part de la història