diumenge, 26 d’octubre de 2008

la meva pàtria


Ahir vaig acabar de llegir la biografia de Nelson Mandela, un personatge el qual he sentit a parlar molt darrerament, en parla Robin Sharma, Alex Rovira i molta més gent que he tingut la sort d’escoltar i llegir.Com a personatge públic em sembla fantàstic, la forma que té de perdonar a la gent que li ha fet mal, i encara diré més de ficar dins del mateix sac a maltractats i maltractadors com a víctimes de l’apartheid el fa ser un personatge d’estudi i admiració. Tots hem d’aprendre molt, com ell aconsegueix, no tan sols oblidar i passar full sinó integrar a la seva vida com quelcom positiu allò que fins fa poc era dolent. Però hi ha una cosa d’ell que no m’agrada que és molt semblant a una queixa que li he vist al personatge de Jordi Pujol (unes memòries molt bones també), no comparteixo que els dos a l’hora de casar-se i fins hi tot al tenir fills, ja indiquin des del principi, que per sobre de la família està el país. Pujol ha mantingut la seva família fins al final però Nelson Mandela ha tingut tres dones. Si no ets capaç d’estar per la família, tenir cura d’ella com pretendràs estimar un país? És contradictori, un dirà que si lluita pel país lluita per la seva família però els nens els hi fa falta el calor del pare dia a dia no pas la fredor del país.
Segurament aquesta nit acabaré de llegir la bona sort d’Alex Rovira, ja us parlaré segurament , cada dia sóc més conscient de la meva sort, gran sort, amb la dona que tinc i els meus fills, està clar. M’imagino ara, que a vegades dec ser molt presumptuós al cridar mil vegades la meva fortuna amb els meus nens i la meva dona, però aquesta sort ve acompanyada de la meva família (tant la sanguínia, com la política) la meva feina (els temps que passen i jo amb dues), els meus amics, les meves experiències... em sento feliç, molt feliç i tinc la necessitat de cridar-ho als quatre vents. No per fer un concurs de qui té millors coses o persones al seu costat, ni tan sols per a veure que sóc feliç sinó per fer-vos saber que he tingut una època de la meva vida que no em sentia així de feliç
I no em sentia així perquè l’arbre no em deixava veure el bosc, perquè feia allò urgent i no lo important, perquè abandonava l’alegria de la meva família i de mi mateix, per la tristor de l’anècdota, he deixat massa temps que un comentari, o un fet em provoqués l’alienació del que realment importa, del que em fa viure i despertar cada dia. Jo em desperto amb una missió i ho sento senyor Pujol i senyor Mandela, jo m’estimo la meva pàtria, però per sobre d’ella està la meva família, lluitaré per Catalunya si ha de ser un benefici per la meva dona i els meus fills, però mai sense abandonar el calor diari, una rialla, un aprenentatge. No sóc res sense els petons, les abraçades i els somriures que em transmeten. Podré donar classes a la universitat però els grans mestres estan sent els meus fills i la meva dona. La senzillesa, el saber estar, l’amor, el compartir, i estimar les petites coses de la vida, la il•lusió de compartir un àpat, una pel•lícula, grans lliçons que m’ensenyen que són els petits moments de la vida els que creen el bosc de l’amor infinit.