dilluns, 10 de novembre de 2008

temps de felicitat

M’he queixat durant molts anys de que els mestres fan 2 mesos de vacances, he criticat que treballo masses hores i que no tinc temps de gaudir.
L’altre dia analitzava que des de que estic en el club de les 6, que comporta descansar molt durant la nit però dormir dues hores menys, estic guanyant dos dies i mig cada mes. En total guanyo 40 hores mensuals (una setmana laboral). Sense contar si m’aixeco abans el cap de setmana. Si el dia es de 16 hores de vida, representa que durant el mes guanyo 2,5 dies, és a dir un cap de setmana llarg o un pont i a l’any representa un mes. En poques paraules des de que estic en aquest club tinc un mes més de vacances durant l’any. Un temps que el dedico a llegir i a pensar. Per després gaudir del dia. He creat el meu spa veient com surt el sol i la gent que cada dia passa pel carrer. Sóc un afortunat.
El club de les 6 el van inventar els nens. Són el paradigma del club. S’aixequen aviat i amb ganes de fer moltes coses, viuen tot amb molta il·lusió, tot els hi fa gràcia, et diuen les coses a la cara, comparteixen pensaments i emocions, et fan partícip de la seva forma de fer. No farien migdiada però si al fer-la es recuperen i ja tenen energies fins al final del dia. Han viscut el dia en un continu aprenentatge, t’han escoltat i han volgut aprendre. Han volgut allargar el dia lo màxim i sabem que en la seva rutina diària (jugant) aprenen coses, desenvolupen hàbits.
A vegades em diuen que semblo un nen (Algú li sobra una Wii amb el joc d’Star Wars???...és per fer de Jedy en el meu temps lliure) no em sap greu, tot lo contrari, m’estan dient que encara transmeto aquesta guspira per la vida? Demostro que visc la vida intensament?
Pensava darrerament en insults que fa la gent, del tipus: ets un vividor, que bé que t’ho montes o mira que ets feliç.... qui no ha sentit aquests comentaris de forma despectiva, doncs sabeu que us dic, que a mi no em sap greu, tot el contrari, digues-m’ho perquè el contrari d’un vividor és un moribund, el que no s’ho munta bé està deixant de que se li escapi la vida i qui no és feliç és un infeliç. I qui t’ho diu ho fa perquè a la vida té altres prioritats. I si sembla estrany que prioritzem les altres coses a la felicitat però ho fem. Per exemple si a la feina no som feliços si a casa tampoc. L’arbre no ens deixa veure el bosc, ens enfadem durant el dia per mil tonteries que fan que no vegi la felicitat del dia a dia, de les coses que realment valen la pena. No tot és culpa del fet exterior, haig de buscar ser feliç i si em prenc la feina d’una altra forma potser el meu rendiment serà millor i a sobre aconseguiré riure, haig de valorar que és important a casa, en que haig de canviar jo per a que tot millori, haig de saber que vol la gent de mi i si jo estic disposat a donar-ho. Cal crear una comunitat interdependent o jo m’ho munti molt bé aconseguint que tu siguis feliç. Darrerament em sento feliç, perquè intento valorar que és important a la vida i m’adono que sóc poderós, sé que la felicitat la tinc en el dia a dia envoltat de qui m’estima. Per tant lluito per ser feliç amb ells i transmetre’ls la meva felicitat. Lo demés ha d’acompanyar-me en el meu camí de felicitat i si no ho fa o ho transmeto (reptes, oportunitats, acudits) o com deia un programa de TV3 ho deso

2 comentaris:

Murphy ha dit...

Jo de moment només he aconseguit ser del "Club de les 7"... i segons el dia. Però m'agrada això del club de les 6! ;)

EDUARD ha dit...

jo t'ho aconsello estic molt content.. al pricipi sembla dificil, ara ho tinc com un plaer