dimecres, 12 de novembre de 2008

l'amor d'Amma


Després de molt parlar ahir em vaig decidir, vaig anar a veure a Amma. Però qui és Amma? Per a que molts no ho sapigueu és una persona que viu a la India i és coneguda sobretot perquè abraça, dona abraçades a la gent i dona energia amb la seva abraçada. Una vegada a l’any ve a Barcelona per abraçar i la veritat aquest any volia estar present.
Per arribar a veure a Amma he seguit un procés, primer la coneixença, crec que la primera vegada que vaig saber de l’existència va ser perquè m’ho va dir el meu germà Carles, després em vaig riure, quan t’ho expliquen, l’escena mental és curiosa, la gent fent cua simplement per ser abraçada. Això és lo fàcil pensar que els demés son frikies i no ficar-nos en la pell de l’altre, per què hi van? Què hi troben? i amb el temps els somriures es van transformar en curiositat, i amb el temps vas llegint, et vas informant i un dia hi vas. I per que hi vaig anar? Primer perquè està bé que t’expliquin les coses però si les pots anar a veure és molt millor, perquè les coses són com les volem veure o com les sentim i per tant el que em puguin dir serà una visió sesgada de la realitat. (de la meva realitat) Després perquè tenia ganes de comentar-vos-ho i no us vull enganyar perquè tenia la meva pròpia visió i teoria de per què la gent hi anava i calia (mètode empíric) comprovar que la meva teoria era certa o havia de desar-la.
La meva teoria és la següent: Amma no transmet energia sinó que és l’ambient qui te la proporciona,o millor dit et fa conscient de l’energia que portes dins. Una persona fa cua durant una estona, es passa hores assegut al terra, escoltat mantras, cants repetitius, en silenci, reflexionant, respirant... això està clar que t’ajuda a la teva relaxació. Aquesta activitat la tenen totes les religions des de la budista, potser la més coneguda al cristianisme (ja sigui amb els monjos de Taize o quan es fa un rosari). A partir d’aquí ets abraçat i reps una recompensa, que és qui et fa adonar de l’energia que has acumulat. Això és com el que va caminant per arribar a un cim, quan arribes al cim t’adones que ets la persona més gran del món, però amb el temps t’adones que la gràcia potser estava en el camí, que arribar al cim amb helicòpter no t’hagués portat a res.
Aquesta teoria va ser confirmada ahir, vaig arribar (Poliesportiu de la mar vella) i vaig avaluar el que estava veient, vaig entrar en una petita India, tot feia olor a especies, al entrar ho vaig mirar tot i vaig fer el que feia l’altra gent (em vaig treure les sabates en el lloc determinat) de cop em trobo una cua per agafar número (ja aviso no vaig ser abraçat.. no podia estar tantes hores esperant... aviso també està fins dijous) seguint amb la meva línia investigadora, vaig donar una volta veient que és el que feien, en el perímetre de la pista del poliesportiu podies veure com venien roba i articles d’Amma i després una part on veies en que destinaven el diners o les activitats que realitzen la comunitat d’Amma. Tot això ho feia escoltant les cançons.
Visualment el que veies era la pista del poliesportiu coberta amb moqueta un part la gent asseguda al terra, al fons un escenari on estan el que canten i a sota a l’escenari i en mig del passadís central Amma.
Al veure tot el que es feia t’agafen ganes de fer-te un massatge energètic (no us enganyaré vaig sortir d’allà havent comprat) però al mirar anava entrant dintre d’aquesta harmonia. Vas entrant en el món de la relaxació escoltant la música olorant a l’encens i sobretot veient la gent. Es respirava una pau, una alegria i una tranquil·litat descomunals. Podies veure que la gent li brillaven els ulls i entre els que es coneixien veies que s’abraçaven amb molt d’amor. Podies veure els grans seguidors d’Amma vestits de blanc (i els que controlaven les cues amb mocador blau) i la majoria de gent que hi anava (venia gent de tota Espanya !!!) Al final em vaig asseure i em vaig deixar anar i em vaig relaxar, era tot genial, el temps em va passar volant, tot m’acompanyava. A més és molt curiós llegies missatges que deia Amma i t’adones que el que he llegit d’altres autors, el que he escrit en aquest blog, també ella ho comenta (exemple no hi ha problemes sinó reptes).
L’experiència ha estat molt positiva però em faig alguna pregunta:
Per què la gent va per a ser abraçada? Tant necessitem l’amor de l’altre? Ens emociona pensar que hi ha gent que ens estima sense ni tan sols ens coneixem? És cap a on volem anar? És a dir estimar-nos com si fóssim realment de la mateixa família? Estimar està en el nostre cor i la nostra capacitat d’estimar és il·limitada.
A la vida ens fa falta trobar llocs de reflexió i meditació? Potser la pèrdua de clientela de la misa dels diumenges es conseqüència de que la persona li fa falta trobar altres coses?
Si el resultat de la tranquil·litat i la meditació és un major ambient, un augment de la rendibilitat personal i professional? Per què no ho treballem per tal de millorar cada dia? Per què no ho transmetem amb l’objectiu de ser millors persones en el dia a dia? Per què no donem tranquil·litat als altres? Els hi donem energia?
Per què al sortir del Poliesportiu ja no veia en els ulls de la gent el que em vaig trobar dins? Perquè perdem aquella brillantor? Perquè perdem la pau? Perquè no la transmetem? Perquè no anem ampliant l’ambient del Poliesportiu? Hem de ser capaços d’anar més enllà de les experiències per no viure-les com anar al cine sinó comprometre’ns en elles.
Queden dos dies, us convido a anar-hi. Jo hi tornaria (no sé si podré) val la pena. Tu tens l’energia, tu ho tens tot, deixa que aquests instants et treguin el que portes dins. Estigues receptiu, ves-hi, com a molt perdràs el temps a canvi potser que el guanyis per molt de temps.

1 comentari:

Miki ha dit...

Però hauries dacabar la investigació i que t'abraci!!