Com m’ha canviat la vida des del darrer dia que vaig escriure en el meu
bloc. Des d’aquell dia tot ha estat diferent. Jo portava temps volent canviar
de feina, cansat de viure en un món on no em sentia a gust, però el que no
esperava és que m’acomiadessin, de cop
la meva vida va canviar i em vaig sentir com si baixes d’un tobogan sense saber
on aniria a parar i no veure on em podria agafar. Quan portava dos dies a
l’atur vaig intentar sortir a córrer i el meu cos o cap van dir no. Ho vaig
intentar i no vaig poder, des de llavors la meva capacitat d’aixecar-me a les
sis es va convertir en un miratge i tan
sols s’ha produït quan havia de treballar . Si treballar. Passat un mes i mig
ja tenia una nova feina, cosa que em puc sentir afortunat veient com estan les
coses, però diguem que aquell in-pass va ser molt dur, ho va ser perquè em vaig
trobar que si volia seguir a la UOC havia de tenir una feina però la que
tindria no em motivava gens. A aquella feina els hi estic molt agraït perquè a
vegades quan portem molt de temps fent coses i sempre de la mateixa manera ens
pensem que és que sempre són així i per tothom i és quan surts que veus que no,
que a vegades no som.. sinó que fem o estem.
Finalment em va sortir una feina en una escola, se m’il·luminava la
vida quan sortia l’opció que volia, em van trucar d’altres llocs però ho tenia
clar, era la meva oportunitat, és per una substitució, però val la pena
arriscar. Abans del meu acomiadament tenia clar cap a on volia anar i ara
després del sotrac i encara amb el xoc endins tinc una oportunitat i l’agafo
amb els ulls tancats.
Ara penso i analitzo tot el procés, i sort he tingut del meu optimisme
que m’ha ajudat i no perdo l’esperança de per què no que s’allargui la
substitució. I avui em llevo aviat per anar a córrer, per fer la cursa del
Mercè, sabent que no estic preparat, que després de tan temps em costarà fer
10km. Però sé que no haig d’intentar,
haig de començar a entrenar, tornar a guanyar el pols a la mandra i demostrar-me
a mi mateix i als meus que es pot començar de 0.
I això és el que faig avui, començar per la cursa més complicada que he
tingut amb temps i demostrar-me que malgrat el patiment cal seguir caminant.
Que si, que he caigut, que m’he fet mal però que ara des del terra el que em
cal és aixecar-me. Això si que m’he adonat que en els moments de foscor sobretot m’he pogut agafar del meu
optimisme, potser massa gran, però era allò que em deia, me’n sortiré. No sé quin fins punt n’he sortit del tot,
perquè cal donar a la família una estabilitat, però com a bon somiador, ara del
que es tracta és de demostrar el que un porta dins i després que els demés ho tinguin difícil
per dir que no pots continuar.
Avui em costarà, ho sé, em sentiré com la primera vegada que vaig fer
10 km, o els darrers de la marató, però us puc assegurar que aquests dies n’he
corregut una pitjor i ara em llevo
content, em sento feliç i dono gràcies per l’escola, pels alumnes, per la fe,
per l’optimisme, per mil coses i persones que m’ha ajudat a estar on estic.
Tinc a les mans un regal de Déu, em sento acompanyat. Estan com estan les coses
dues feines en 4 mesos, i una la volia abans del maig i encara no creiem en els
miracles?
Lo Important no és com caus sinó com t’aixeques, doncs avui dono un pas
més per aixecar-me
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada