CASA RURAL I ALTRES TEMES

Ara portava uns dies que no escrivia, ganes en tenia, i em ficava el despertador a les 6, però malgrat això el meu cos em deia Eduard descansa.
Des de fa un any les coses han canviat molt, i hi han hagut moltes fases, potser laboralment està sent un any duríssim però el fet d’afrontar-ho diferent m’està ajudant a seguir endavant. Fa un any van venir uns dies que pensava que em moria i ara em sento fort sabent que les adversitats es poden superar.
Quan et sents sol, amb problemes és quan valores el que tens i t’adones en un moment donat del que és important. Tots tenim per costum fer que l’arbre no ens deixi veure el bosc i no gaudim de la meravella de la vida perquè vivim les preocupacions d’una part d’ella.
L’altre dia escoltàvem la noticia de la mort d’uns bombers, la parella d’un d’ells era coneguda nostra. Durant uns dies no ens la trèiem del cap i a mi em va fer pensar molt. En primer terme, no som mai conscients que la vida se’ns escapa de les mans, quanta gent comença el dia: -bon dia, -bon dia, dos petons, marxo a treballar, -au adeu.... i són les darreres paraules que sentim d’ella.... quanta gent té accidents, infarts etc, que no ens han permès dir lo suficient t’estimo, quants plans tenim previstos fer? Per a quan?. Amb això no vull dir que cal fer-ho tot avui, però si que cal valorar lo important de la vida, gaudir del dia a dia, lluitar pel que és important i no esperar en demà per començar a fer allò que realment vols. A vegades som contradictoris, no vivim el dia a dia, sabent, pensant, que demà serà un altra i on no he arribat avui ja ho faré demà. I pel contrari no ens la prenem amb la grandesa que es mereix, com un projecte... sabem a on anem? Què volem del nostre projecte de vida? Què vull fer amb ella? Què li demano? A què em dedico per aconseguir els meus somnis i objectius?
Em plantejava l’altra dia, que se li pot dir a una persona en un moment en que ho perd tot, que es queda sense parella, quan se li escapa de les mans de cop el seu present, el su somni de futur i ho fa de cop. D’acord, el repte, el famós repte, la vida et planteja un repte de superació, que et farà més fort, però et farà més feliç superar aquest repte? Clar, si el superes si, però potser no feia falta trobar-te’l. D’acord la vida et pot aportar que hagis de pensar estic passant aquesta situació perquè més val que la passi jo i no pas ningú més, molt bé.... però la realitat és que els teus fonaments trontollen, tot cau i moltes vegades et sents sol... sense ningú.
Amb els amics marxarem de casa rural, els anys passen per tothom i canvien les circumstàncies, ara amb fills... ens ho varem passar molt bé, considero que per a que funcioni la nostra amistat cal ser tolerants. Hem d’acceptar les coses de les altres persones, aquelles coses que no ens agraden i després fer les reflexions de que és allò que jo podria millorar en un entorn social. Darrerament i a partir un llibre de la psicòloga Olga Castanyer m’he adonat que hem de fer un pas més i ser assertius, és a dir, comprendre, saber per això no deixar-te diluir pel col•lectiu però sobretot, fer un esforç que vagi més enllà de la tolerància, és a dir, cal ficar-se en la pell de la gent que conviu en nosaltres, de la gent que estimem.
No hi ha prou en dir o pensar que aquest és així i fa les coses d’aquesta manera i jo no ho faria mai mai igual, però ho accepto i ho tolero sinó donem un pas més i pensem, perquè ell pensa diferent, per què actua així? Potser fent aquest pas ens podrem enriquir de les diferències de personalitat i aprendrem diferents formes de veure el mon. L’experiència de la casa rural novament va ser fantàstica, l’amor és fantàstic, i això ens costa molt dir-nos-ho entre els homes, però jo als meus amics me’ls estimo, intento entendre coses d’ells i no arribo però espero seguir dia a dia treballant per millor i conèixer el seu interior, les seves formes de veure el món.

QUAN LES COSES ES COMPLIQUEN

A vegades les coses es compliquen, quan més aigua tens al coll en ve més i llavors ja no saps com en sortiràs. A vegades sentim que la nostra vida, les nostres situacions s’assemblen al titànic i ja dones per fet que d’aquesta no en sortiràs.
El Titànic és un bon exemple de com afrontar situacions amb problemes, heu vist algun dels que sobreviuen en situació nerviosa o histèrica? Per tant si volem sortir d’allà on estem ficats hem de començar en nosaltres mateixos assumint la situació, tranquil•litzar-nos, veient les coses des d’una òptica lo més objectiva possible i confiant en nosaltres mateixos.
D’alguna forma o una altra de tot en sortim, per dolentes que siguin les situacions, i d’allò que pot semblar avui dolent descobrim que no ho era tant amb el temps, o que n’has tret una lliçó més que adequada, però el primer pas és assumir el que et passa, acceptar-lo i no sucumbir en situacions extremes vivencials (eufòria, depressió, nervis) que no ajuden en cap moment a l’hora de viure una situació.
A la vida ens cal lluitar i treballar pel que volem però no sempre aconseguim els resultats que ens havíem marcat, potser una empresa tanca, una relació es desfà, però quan passen les coses tenim varies opcions, o dedicar-nos a plorar, estar agressius amb qui no té la culpa o acceptar-ho, mirar que ens ha portat a aquesta situació, mirar les meves mancances i potser el fet de començar de 0 m’ajudarà a sortir-ne molt millor.
Per això estic avui a les 6, per intentar agafar el dia amb totes les meves forces, i amb tranquil•litat, assumint que els dies es compliquen per moments però pensant que si vull (i crec) superar els entrebancs ho haig de fer treballant el meu interior. Em queda molt, però molt treball per endavant (i no solament el professional) sinó també el personal, per aconseguir els meus objectius, però no puc viure el dia d’avui si no sóc optimista creient que tot al final en sortim, per malament que vagin les coses, les aptituds positives en ajuden a superar-les. Haig de creure que sortirà obra per l’empresa i que en sortiré de les diverses inspeccions que pugui tenir (algú ha de pagar que l’Estat no tingui diners) però haig d’estar preparat pel que vingui, si va morir tanta gent al Titànic és perquè ningú va pensar en els bots salvavides. Hem de treballar sabent que un dia les coses es poden girar però creient que aquesta situació no passarà. I si les situacions arriben creure en un mateix, analitzar-se, tot de la forma més pausada possible, no perdre el temps amb lamentacions, perquè així un en pot sortir del que vingui.
Crec que avui serà un bon dia, les coses estan complicades, però no puc deixar que em domini la feina, tenia ganes de veure el Tour, i no podrà ser, però tinc grans reptes que no m’ho permeten, crec en mi, en que ara em toca estar “a tope” tant a la feina com a casa, no assumint tasques i responsabilitats de forma submisa però si intentant ser freds i assumir cada moment sent conscients del que passa. En els mals moments és quan es mostra la vàlua de les persones... doncs ha arribat el meu moment...

R.I.P????

Si us plau, els reptes d’un en un, darrerament no puc, i tinc la sensació que és un sentiment familiar, diumenge la cursa no em va anar gens bé, molta calor, els peus no anaven i la meva ment tampoc, pensava fer un bon temps i el vaig fer horrible. Molts diran que si, que vaig fer 10 Km. Cosa que abans seria impossible, és cert, però el que està clar és que no els vaig gaudir. Vaig treure una lliçó, no hi ha prou en pensar que un pot en tot, cal treballar-ho i també calen fracassos per fer-te recordar que ets persona i que et cal més treball per millorar.
Però no us vull parlar de les curses, sinó del dia a dia, els reptes s’estan acomulant i sembla que les coses no puguin venir una darrera d’una altra. Porto dies entrant a treballar abans de les 7, surto tard i no em trec la feina de sobre, tot el contrari, notes que es complica més. Els ajuntaments després del FEIL no estan fent més obra, això vol dir que com no canviïn les coses ens podem trobar tots sense feina, els cent treballadors contractats en les obres del FEIL se’ls està acabant els contractes i ens trobem casos tan desesperats que decideixen fer-se mal (es donen cops) per tal d’agafar la baixa pensant que així no se’ls acabarà el contracte. Altres que ja de costum denuncien l’empresa i per finalitzar Inspecció de Treball no deu tenir diners que em crida per tal de que els porti tota la documentació dels darrers quatre anys. Cal sumar-hi a tot la feina quotidiana i que aquests 100 treballadors que marxen cal preparar tots els papers per a que cobrin l’atur.
Si, em sento desbordat i sembla que hagi trepitjat.... i no m’agrada el present laboral però el futur em costa veure’l.
Dilluns al arribar a casa vaig entrar i sense quasi dir res, vaig marxar a dormir, vaig passar de tothom i ahir tornava pel mateix camí fins que vaig dir que no, que no volia això i tenia clar que avui em tornaria aixecar aviat però no per anar a treballar malgrat tingui molta feina, sinó per fer el club de les 6. He llegit un capitol de Robin Sharma i he pensat Eduard.. no tornis al passat... tu pots amb tot, creu en tu, però treballa i en sortiràs.. a més siguem sincers, en el món en crisi quants voldrien la meva situació? Tinc problemes laborals !!!!! benaurat jo, si sé que al final ho aconsegueixo i que lo pitjor d’aquestes situacions està en com les vivim. Que bé que em va el club de les 6 per llimar l’eina, per adonar-me’n de la potència que hi ha en mi i en tothom que hi ha a la meva vida (si en vosaltres també)
Llegia respecte la importància de viure pensant que avui és el darrer dia de la nostra vida, ser conscient que de hem de viure conscients, portant la vida que voldrien que aparegués en la nostra necrològica..... que voldríem que aparegués? No vull que fiqui ha mort Eduard Plana, enfadat amb gent, nerviós per la feina.. per tant em cal treballar per a que digui:
Avui, Eduard Plana ha mort, als 110 anys, en plenes aptituds mentals i físiques fins a darrer moment. Ha estat una bona persona, treballant diàriament per a millorar com a persona, per cultivar les seves amistats. Ha estat una persona familiar i ha intentat transmetre als demés l’amor, no solament entre les persones, sinó a la vida en general.
Em queda molt de camí per aconseguir el que vull, em cal estimar molt més, deixar que m’arribin els sentiments d’amor, ser més sensible a les emocions, millorar com a pare i com marit i amic. Em cal treballar molt, i m’adono que a les 6 és quan més em trobo el meu jo.

AGAFEM EL DIA MOTIVATS

NOTICIES

A vegades, sona el telèfon, o reps una carta o un mail que no esperes, una noticia i generalment quan és així de cop, no és pas ni bona, et remou la panxa, et fa pensar, et sents el cor bategar.

Moltes vegades et recorda el passat, altres et canvia el present i et dibuixa un nou futur. A vegades hi ha noticies que no et deixen indiferent, i et fa reflexionar de perquè una cosa et pot afectar tant.

Des del Present et pots adonar molt millor del camí que portes recorrent, i sent fred pots treure conclusions d’accions que has pres i que potser, a tu, i només a tu, t’han afectat. Quantes vegades una acció, una noticia sembla insignificant pels demés i a tu et marca, i ho és perquè afecta al teu jo més interior, als teus sentiments, a una acció que et va passar. Intentem viure el present, perquè és tan sols el que existeix però quan el passat ens pica a la porta, moltes vegades ens remou tot.

El passat quan el revius sembla diferent, és cert, es torna present però també o meravellós o odiant, el facebook ens ha portat en molts casos a recordar coses de fa anys i molts s’han llençat de cap i d’altres han preferit fugir.
A vegades hi ha noticies que et fan pensar si el camí que has pres a la vida era l’adequat, si havies d’estar ocupant el lloc que ocupes a la societat o calia donar un d’altre diferent. Hi ha moments a la vida que ens canvien, en una trucada, en un segon, tot pot ser diferent, i moltes vegades no estem preparats, per un futur incert, o per recordar un passat que ja donaves per superat.
La vida ens canvia i a vegades en segons...

CURSA PALLEJÀ

En tres hores em convertiré en un corredor a la 30 cursa popular de Pallejà. M’he aixecat aviat, estic esmorzant, he llegit una mica i escric mirant al carrer escoltant “the eye of the tiger” ideal per abans d’una cursa. Però també penso... he mirat el meu bloc i tenia un comentaria anònim respecte si jo visc la vida que voldria viure. Això em fa pensar, arribant a la conclusió de que estic en camí de viure una vida com la vull viure. La vida moltes vegades no la vius per allò que fas sinó pel que sents quan fas una cosa o quan la sents. Està clar que et passen coses prens accions que amb el temps potser les veus inadequades o incoherents pel teu camí t’has marcat, però malgrat això també és hora de mirar-nos a dins i descobrir que som en molts aspectes incoherents. Però en el fons del que es tracta en la vida és marcar-nos un camí, un saber a on anem i anar cap allà gaudint del camí. Pel camí et trobaràs gent que t’ajudaran a fer el camí o que et faran adonar que aquell que has pres no és adequat però a la llarga ets tu que has de veure’t per dins i adonar-te que vols, cap a on vols seguir.
L’altre dia vaig sentir un comentari, em va fer gràcia perquè jo havia fet un post al respecte ja fa temps, sobre el fet de que hi hagi sent que s’apropi a nosaltres i el que realment fa ens utilitzar-nos o vol ocupar en nosaltres un forat que la vida que porta no ho fa. Considero que no hem de tenir por a que hi hagi gent que confií en nosaltres per tal d’omplir les seves carències, al reves orgullosos ens hauríem de sentir.. Primer de tot la visió de que hi ha aquesta gent, és molt particular de cada persona, jo no em plantejo perquè tinc amistats però és cert m’omplen, em fan sentir viu, m’agrada estar amb ells i gaudir, hi ha gran gent que t’omple de forma espiritual, amb les seves converses, hi ha qui podrà dir les utilitzes, potser d’alguna forma o una altra si o potser ens complementem o compartim un espai en comú. A mi no em sap greu que m’utilitzeu si amb això us faig més feliços, tots tenim forats en el nostre camí, tenim deficiències, necessitats que ens cal cobrir i per això hem d’estar pel que faci falta. He aprés amb el temps que perdut la vida amb rancúnies, amb no saber oblidar ni perdonar, en recordar lo dolent i oblidar lo bo i el que feia era viure un passat i no pensar que el present amb aquella persona podria ser genial. Parlem d’amor però no som capaços d’oferir lo millor de nosaltres persones a tothom, cal donar un pas, ser capaç d’entendre a l’altra persona, en no sentir-se utilitzat ni que vens a cobrir una necessitat, sinó que cal sentir-se lloat perquè hi hagi sent que vulgui ser el teu amic. Quan més transparents i menys mal pensats i fins i tot més simples, serem més feliços.. o es passa bé al no acceptar l’amistat d’alguna persona?
Us deixo vaig a preparar-me per la carrera... la de Pallejà? O de la vida mateixa??? En el camí trobaré calor, em cansaré potser no serà la millor de la meva vida, però sé que no estic sol en el camí, gràcies a més corredors podré acabar la cursa... els hauré utilitzat? Potser si.... i algú es fixarà en mi??? Tan de bo i pugui ajudar-lo a correr millor.. això és també felicitat.