diumenge, 14 de febrer del 2010

MITJA DE BARCELONA

I ha arribat el gran dia, un any he hagut d’esperar per córrer la mitja marató de Barcelona, porto temps entrenant per aquest dia i la visc amb gran il·lusió. El fred no acompanya, darrerament sembla que les curses les haig de fer amb mal temps, si no plou està a punt, i amb molt de fred. Ahir la nit plovia i malgrat em moria de ganes de córrer, ja ho vaig dir que plovent no la faria, cal recordar els principis que et mouen a fer una cosa i jo corro per salut i perquè m’agrada i  si em mullo molt,  no crec que vaig be per la salut.

Avui si faig bé la cursa compliré un somni, un petit somni i aprofitaré per anar pensant en molta gent,  molta gent que em rodeja que són exemple per a mi, o que com a mínim he après coses d’ells.  Està clar que el mestre esta preparat quan l’alumne esta llest i potser mai com ara havia estat receptiu al veure com a lliçó com actua la gent que m’envolta.

Pensaré  en tota aquella gent que ha fet un esforç econòmic per patrocinar part de la cursa, ha estat poca gent però tots han fet un sacrifici, han donat part del seu temps de treball a una causa solidaria, pensaré en ells i els lloaré perquè hi ha molta gent amb molts diners i no son pas aquests els que fan els grans esforços. Em recordaré d’aquells que els hi cal un cop de mà a la vida, aquells que ajudem  cercant patrocinis durant la mitja.

Pensaré amb l’Ainhoa i els nens, a la meva esposa  perquè ella em permet fer-ho,  ja sigui les curses com els entrenaments, la deixo sola amb els nens per a que jo pugui  gaudir. Ella demostrant-me novament el seu esperit generós  i de sacrifici. Pensaré amb  els nens intentant que aprenguin d’alguna forma que és l’esforç, el fet de que no guanya sempre el que queda primer, etc.

I com que fer la mitja de Barcelona és complir un somni pensaré en tots aquells que darrerament somien i fan realitat els seus somnis, em recordaré d’en Ferran, que un dia va somiar  en fer lo diccionari Lleidata-Catala http://www.tremendos.net/lodiccionari.htm i que properament veurà complert el seu somni amb la publicació  de la seva tasca (gran llibre de Sant Jordi). Pensaré amb la Maite que com sempre treu el seu esperit de superació, i la setmana passada va fer la mitja de Granollers, superant el repte que representava la seva tornada  al mon del running desprès de ser mare i ho fa com sempre amb el seu esperit humil que la caracteritza. Pensaré amb la Nani que durant anys somiava en fer arribar les seves obres d’art a la gent i finalment ha creat la seva pagina web on la gent pot gaudir de la seva tasca i qui vulgui pot comprar-hi una obra http://www.naninavarro.com.

Em recordaré del Nando amb la seva alegria, imaginació  et mou i com va ser el primer en dir et patrocino un km, sent potser un exemple ja que en la seva situació laboral sempre mira endavant i lo poc que té  es per donar-t’ho.

Hi ha molts motius que em porten a sortir avui, guanya que gaudiré, ganes de superar-me, ganes de veure el meu treball d’entrenaments quasi diaris, i em pregunto ara precisament, gaudiré? (no voldria estar patint per acabar-la) milloraré? (si en la primera vaig fer 1 hora 50 minuts hauria de poder baixar, voldria arribar aviat a fer 1 hora 40 minuts, penso que baixar del 100 minuts estaria be) superaré el fred? (això em servirà per el dia que en faci una amb bon temps superar el meu registre) Hi ha mil preguntes que fins d’aquí una estona no podré  dir-vos. El que si que us puc dir, és que és evident que em sento un alumne, però no davant dels mils que faran una cursa millor que la meva sinó de molta gent que m’acompanya, gent que em demostra cada dia esperit de superació, de treball, de generositat, de somni, d’il·lusió , de sacrifici i de molta humilitat. Gracies

 

dimarts, 9 de febrer del 2010

LA MALA MAR

Si ara ens pregunten si volem tenir un dia complicat, problemes a casa amb la família o a la feina està clar que tots direm que no. Els mal de caps no ens agraden a ningú però també és evident que són els mal moments que ens fan créixer.
A vegades els adults som iguals que els nens que creixen quan estan malalts, a vegades a nosaltres ens fa falta que ens passin coses dolentes per tal de canviar, de créixer d’evolucionar. Ens cal tenir un mal dia, una mala experiència per poder aprendre, moltes vegades ens cal perdre una cosa per saber-la valorar. Fixeu-vos fins i tot, que en el món laboral quan les coses van malament és quan a la llarga pots demostrar que tu vals. En bona mar tothom sembla bon mariner però en molts trajectes arriba la mala mar i és on surten els bons mariners. Cap d’aquests els hi agrada que hi hagi temporal, però quan arriba allà estan i demostren el seu valor la seva tècnica. Nosaltres cal que no hem de desitjar el mal temps però quan aquest arribi hem de saber que no cal enfonsar-se sinó canviar-lo pel repte de demostrar-nos que som bons mariners i per què no, demostrar-ho als demés.
En el món de les parelles passa el mateix, ningú vol tenir problemes ni crisi ni res, cap mal moment, però tots som conscients que arriben, però de la mateixa manera que arriben els problemes cal pensar que al final es solucionen i es surt endavant. El mariner sap que al final se’n sortirà, confia en ell i sap que si confia en ell però es pren les coses seriosament ho aconseguirà. Nosaltres davant de qualsevol problema hem d’actuar igual, amb convicció amb seguretat i sabent que això ens farà ser millors. Amb l’amor passa igual si un confia sap que seguirà endavant i que els llaços cada vegada seran més forts, en el teu interior quan siguem grans mirarem la nostra vida i una de les coses que més celebrarem i ens sentirem orgullosos és d’haver superat les dificultats, allò que en el present ens angoixava al final ens fa sentir feliços. És evident que a la feina passem per una crisi econòmica, d’aquí un temps espero dir-vos que ens hem sortit...

dilluns, 8 de febrer del 2010

amb una mica de sucre

Bon dia.. si, bon dia, avui dilluns dia 8, comença una nova setmana, la de carnestoltes, la setmana carnal per natura i ningú s’espanta, la setmana que acceptem que som més carnals, més persones...
Estic content, molt content i de fet no hi ha un motiu en concret, però em sento content i jo crec que això és suficient. Us volia parlar d’un tema que l’altre dia reflexionava. Moltes vegades sentim els nostres polítics que un li diu a l’altre que una acció és política de gestos i no fas de fets. Això és cert que no es positiu, si ens basem simplement en fer gestos i no actuar no serveix per a res. Però amb el temps m’estic adonant que no cal criminalitzar la política de gestos sinó tot el contrari, cal potenciar-lo.
Una trucada, un mail, un somriure.. a vegades ens costa, anem fent durant el dia, anem a comprar, arribem a la feina, dinem, etc. Tot ho fem perquè cal fer-ho i generalment amb la boca inexpressiva. Hi ha dies que de cop reps una trucada, un mail, et trobes a algú, et diuen una noticia i tot canvia i canvia a millor, estàs més content i veus les coses de millor forma i no solament això sinó que t’adones que sense voler quan el teu ànim canvia també canvia els del cantó. I al final es converteix en una piràmide, un dia normal, més aviat gris, es converteix en un dia alegre, i potser per un simple mail o trucada o qualsevol noticia alegre.
Ara molts podem anar cap els nostres correus i veure si tenim alguna cosa agradable i potser no la trobem... hem de pensar que el dia serà gris? Jo sóc dels que crec que hem de ser nosaltres els que comencem les piràmides, no cal que vingui ningú a alegrar-nos el dia per després nosaltres fer-ho. Per tant sortim al carrer i al entrar a la botiga somriu (i ja veuràs que per començar et tractaran millor) quan obris la porta de la teva feina digues fort bon dia. I intenta donar un somriure a la gent i de cop veuràs que els hi hauràs transmès una mica de sucre en el seu dia.
Si ja ho he dit bé,... una mica de sucre, perquè ahir mirava la mary poppins amb els nens i em va fer pensar, (d’acord va haver un tros a la meitat que em vaig dormir...) però tot a la vida amb una mica de sucre passa millor. I nosaltres ho podem fer, podem canviar la pastilla del mal dia per un dia agradable. Però no tan sols ho podem fer per nosaltres sinó també per qui ens acompanya. Jo no conec millor sucre que el nostre somriure i veureu com de cop la gent us mira millor, us atén millor, us entengui, us comprengui i notareu al vostre voltant que la gent és més alegre.
Crec que és una bona forma de començar dilluns, sabent que tenim ple de sucre per transmetre... hi amb una mica de sucre podem canviar el pa amb pastis... jo crec que val la pena. Ara us afegeixo una reflexió que fa el pare dels nens que cuida la Mary Poppins, a mi em va fer pensar.... i si a vegades ens fa falta a la vida persones que ens donin el sucre per començar a transmetre-ho als demés.. espero haver-te ajudat, haver-te donat una mica de sucre per començar el dilluns



divendres, 5 de febrer del 2010

GRACIES A LES 6


Portava dies sense escriure, sense despertar-me a les 6 i fins i tot el cap de setmana vaig ser incapaç de sortir per anar a córrer. Quan això succeeix tinc a sensació que em fallo, crec que perdo, que la mandra em guanya. Haig de reconèixer que la meva vida s’ha caracteritzat per una lluita continua entre un servidor i la seva mandra amb grans victòries d’aquesta segona.
La mandra és un cercle viciós i quan entres costa sortir-ne, un dia et costa aixecar-te aviat, malgrat sigui beneficiós per a tu, i el segon encara costa més, el tercer es fa una muntanya i finalment el cos ja està acostumat a aixecar-se tard, a anar amb preses, a ficar-se nerviós, a anar més cansat degut als nervis i... i.... i... ja estem dintre del cercle de la mandra.
I si ho haig de reconèixer m’agrada aixecar-me a les 6, escoltar música i pensar. Tinc tant a millorar... tant...
Als matins he començat a llegir Alícia en el país de les meravelles, si, la versió adulta, no és pas un llibre que es va fer pensant en els nens... el tema és que fixeu-vos el conill, sempre va amb presses, però no para de donar voltes sense fer res. Alícia vol ser petita per entrar per una porta i quan ho és no pot entrar perquè no té la clau, i després es fa gran i ja no li serveix de res.... si pogués els agafaria a tots i diria. Nois podeu parar? Alícia tu saps el que vols? Saps on vols anar? I tu senyor conill pots tranquil•litzar-te plantejar que vols, qui et vol i agafa el camí correcte?
Doncs el meu moment de les 6 és quan em paro i em plantejo cap on vaig, si vull ser més o menys petit o gran. M’agrada fer això a les 6, perquè a qualsevol altre hora del dia em sentiria que perdo el temps, que tinc mil coses a fer, sempre tenim coses a fer. Ara sé que aquesta hora és per fer això i ja està, que li trec del dormir, de la mandra i m’ajuda a estar més despert durant el dia.
Aquests dies que no he escrit han passat moltes coses, varem celebrar l’aniversari de l’Albert, ja ha fet 5 anys, el temps passa que ni ens adonem, quan estic amb els meus fills i malgrat els mils defectes que puguin tenir, dono gràcies a Déu, per aquest regal i em sento eternament agraït a l’Ainhoa perquè sense ella el nostre projecte de família no s’aguantaria per cap lloc. Veient als meus fills i la meva dona em sento petit i egoista al no poder donar tot el que rebo.
Va ser el dia 2 la candelera, per la meva mare és un dels dies més importants de l’any. Sempre l’he viscut a casa. I no perquè sigui l’aniversari de la meva amiga Mònica sinó per la crema de les espelmes. Cada any la meva mare va a missa i ens porta unes espelmes, aquestes les guardem i cremem les de l’any anterior. Al cremar-les recordem quin era el desig que havíem demanat l’any passat i si s’ha complert i demanem el que sigui pel que comença. A la llarga del que serveix és per a que sigui un nou moment de reflexió, de pensament, un moment de les 6 per recordar com ha anat tot, si es compleix allò que volíem, si vaig pel bon camí, si sé el que vull, si la lletra del que vull va a acompanyada de la música dels meus fets. Sé que em queda molt camí a fer, però a les 6 no es que em senti superman, però em sento prou relaxat per saber que ho puc fer tot. Us convido a unir-vos a les 6