diumenge, 27 de febrer de 2011

HOMENATGES DEL CAP DE SETMANA

Aquest cap de setmana han estat uns dies de celebracions, d’homenatges. Per això, volia abans d’acabar el diumenge, malgrat no sigui habitual en mi, dedicar unes paraules a les trobades que he tingut.

La primera va ser el divendres, ens vam trobar després de més de 12 anys, molts dels companys que estudiarem a la universitat. Molts entre ells encara tenen contacte, d’altres com jo, durant aquests anys ha desaparegut dels diversos mini grups que es van crear.

Malgrat tenia ganes, anava amb moltes reserves, que contaràs durant el sopar? De què parlarem? Quin ambient es respirarà? A l’arribar allà veus que tots estem igual, bé jo no sé si jo ho estic, però que ells si, era evident, els canvis radicaven més en l’estat civil, i que molts parlàvem dels nostres fills. De cop comencem a parlar, i tot era igual, com si fos ahir, vam riure i ens vam comunicar com durant tres anys fèiem a la Universitat.

Però per què ens vam entendre tan bé? En el fons jo crec perquè tenim masses coses en comú, ens uneix una forma de veure la vida, de creure que el benestar del treballador pot ésser també el benestar de l’empresari, nedar a contracorrent, i en el fons tenim un sentiment de frustració de veure que no som capaços de fer veure la nostra visió a la societat i en molts casos ni a les nostres organitzacions.

No va ser un concurs de veure a qui li ha anat millor la vida (versió de a veure qui la té més llarga als 40) sinó anem a riure i anem a interactuar. Considero que són molt bones aquestes trobades perquè en el fons fem una regressió, ens tornem més joves, 12 anys enrere, i ens adonem que si mirem en el fons encara tenim aquell jove, amb idees, iniciatives, principis i força per seguir treballant i lluitar, per això ens reunim i ho celebrem que malgrat hem crescut, ens han canviat els nostres problemes i fins i tot, encara que no ens agradi tenim una façana de seriosos i de poc somiadors, seguim creient igual que quan estudiàvem en un món de justícia social.

Facebook està bé, és divertit, i t’ajuda a trobar les persones, ara cal donar un pas, més enllà i veure un sentit humà a les toves tecnologies i no tinc cap dubte que divendres es va fer present.

Ahir tarda vam anar a la Basílica de Santa Maria del Mar, per donar un homenatge al nostre estimat Maine. Un home que no li va caldre Facebook, perquè les seves xarxes, no eren informàtiques, però si socials, i novament ens va fer trobar-nos a tots i dir-li allà on sigui que l’estimem. Les xarxes seves eren les paraules, el somriure, l’exemple, el servei i la transparència. Les seves xarxes eren de gran pescador, d’idees de treball, d’alegria, d’esperança i de lluita, de persones lliures amb vocació pels demés. La coral cantava i el sentíem present sabent que quan un pescador mor dins la mar, ell forma part del nostre viatge.

Finalment avui hem celebrat l’aniversari de la meva mare, podria dir moltes coses maques d’ella, però, per no allargar-me gaire, simplement agrair-li que fou ella la que inicià el meu camí, el meu navegar. I en aquest camí primer fou ella, i més tard s’han afegit més gent, entre ells com no en Maine i els companys de la universitat, molta més gent m’han acompanyat i m’han deixat on sóc jo ara. Es per això que val la pena fer aquests homenatges, aquests records, perquè a tots i cada un d’ells, cadascú des del seu rol en moments determinats, cadascú des d’una visió i força diferent, m’han ajudat a ser qui sóc. Millor o pitjor, amb molt per a millorar, molt a treballar, amb mil contradiccions, però un mariner que segueix viatjant, fent un camí que espero que em porti allà on els somnis van traçar, fa 12, 15 o 35 anys. Gràcies de nou a tots per ajudar a formar part del meu camí, no solament els esmentats en aquest article sinó a tants d’altres i companys que sempre m’acompanyaran.