AIXECA'T I CAMINA

-Aixeca’t i camina

Quantes vegades hem sentit aquesta frase?, aixeca’t i camina. Tots hem tingut mals dies, mals moments. Dies en que tot ens surt al revés, on aquells propòsits s’han diluït, aquell dia on sembla que la bona sort no ens ha fet costat. Hi ha moments on sense saber per què, ens hem aixecat amb el peu esquerre i sembla que el got mai estigui suficientment ple. A tots ens ha passat que hi ha dies que estem més sensibles i que allò que a vegades no té importància en aquell moment ens treu de les nostres caselles.

La gràcia de la vida és evitar que aquestes coses no ens passin, hem de buscar estar centrats i acceptar que les coses són com són i hem de ser forts mentalment. Però ser fort mentalment no vol dir tornar-nos insensibles sinó fer que la nostra sensibilitat no sigui inestable i que no depengui de si està o no núvol o si la pilota del partit d’ahir va o no entrar.

També hem d’acceptar la nostra naturalesa humana i per tant hem d’acceptar que la caguem i que tenim mals dies, però això no vol dir que no ens haguem d’aixecar i seguir caminant. Però caminar no com si mai hagués passat res sinó aprenent una lliçó dels motius que ens han fet caure.

Segurament amb les persones que hem tingut més discussions són les persones a les que més estimem, és amb ells que mostrem més les nostres passions i també on demostrem més els nostres jo, les nostres contradiccions les nostres debilitats. Quan s’apaga la flama de l’amor moltes vegades també s’apaga la de les nostres discussions perquè tot deixa de tenir importància. Quan a la feina la gent es discuteix per com fer una cosa demostren que estimen allò que fan, pel contrari els amants de la desídia mai es discuteixen.

Això no vol dir que cridem d’alegria cada vegada que ens discutim, no val dir, què bé, quina passió sentim, oh com m’estimes etc. Sinó que el que hem de fer és aprendre de les nostres caigudes i adonar-nos del que és important. Em considero una persona amb caràcter que moltes vegades discuteixo, però també em considero una persona apassionada per tot allò que sento i visc. A vegades t’enfades a la nit i el dia següent i veus la teva parella la mires als ulls i penses... aixeca’t i camina.... aquell llevar-te està ple d’energia, seguim endavant.

En moments de crisi hi ha molta gent caiguda, mals moments i cal doncs aixecar-se i caminar, tots ens hem d’aixecar i aprendre de tot el que ens ha portat a estar on estem. Avui molts culers els ha costat llevar-se però el Barça s’aixecarà i tornarà a caminar, a córrer i tornarà a vèncer, com nosaltres a la vida. El futbol és una paròdia del món real perquè la nova victòria comença en el moment que t’aixeques de la darrera caiguda. Estimar és perdonar, és seguir endavant, és abraçar-se i callar, és admetre que cal fer el camí junts, és curar-se les ferides junts, és admetre les diferències. És aixecar-se tantes vegades com faci falta.

XIP GROC ANEM QUE ENS ESPEREN (CURSA DE BOMBERS 2012)

Xip groc, beguda isotònica, barretes, nervis, ganes i il·lusió. Això només pot significar que avui tenim cursa.  Després d’un any el xip groc torna a les meves bambes per recordar una glòria passada que no va ser ni això.  Lluny queden els 42 i 43 minuts per fer 10 km. Avui ens plantejarem fer-ne 50 però amb un objectiu semblant gaudir, gaudir del ambient, sentir com trepitjo la meva Barcelona i sentir-me com un ocell lliure viatjant pel mig de la gran via substituint els cotxes per la comunió amb tots els meus companys runners.

Miro al cel i penso amb quina comoditat m’he llevat avui i em plantejo quants matins no he estat capaç de donar el salt per entrenar. M’adono que el noi del club de les 6 s’ha diluït. Potser les meves necessitats han canviat, potser, segurament, perquè la meva vida en el darrer any ha canviat i ha canviat molt.  En el fons que he aprés a que per sentir-me lliure no em calia córrer.

Durant el darrer mes, he tingut la sort de tenir experiències que m’han ajudat a entrenar i sobretot a afrontar nous reptes.  Vaig tenir la sort de parlar durant més de  mitja hora amb  Alexandra Panayotou, una ultramaratoniana que es dedica a fer conferències a més d’escriure grans llibres http://www.alexandrapanayotou.com . Cal reconèixer que em va motivar molt la seva conversa, ella que ha fet fa uns dies 24 hores corrent per ajudar a aquells que passen gana, em deia, a mi , un desconegut que tranquil, que estigués en calma, que tot arribaria.

He tingut la sort de llegir darrerament  les cartes secretes del monjo que es va vendre el seu ferrari de Robin Sharma. I com sempre m’ha ajudat a obrir la porta de la meva persona per a que entres aire fresc. 

I avui corrent pensaré amb tot allò que he anat deixant i adquirint durant tot un any. He perdut una feina i uns companys i he guanyat una altra i uns altres. He perdut la forma però molts mal de caps i he guanyat alegria recuperant una energia com de nen que moltes vegades m’ha caracteritzat.  Quan surto a córrer i em sento que em costa  penso en el que he estat i sóc ara i penso que si el peatge viure la vida que porto ara és anar menys lent en una cursa crec que és lo millor que em pot passar.  Pregar a Déu viure i estar com estic ara deu ser molt bon signe imagino.

Em sento feliç i afortunat perquè malgrat les coses han anat com han anat torna el meu xip groc al carrer  no només a recordar moments molt més ràpids sinó per ensenyar al món el que sempre m’han dit a casa que a poc a poc i bona lletra.

Avui sortirem i gaudirem, ens cansarem, sentirem la música i ens emocionarem igual que quan comencem  a sentir els tambors del darrer km.

En un país amb 5 milions d’aturats, amb desnonaments diaris, persones que se’ls ha esgotat l’atur i tenen família, un estat sense futur amb un present més que caòtic on no hi ha inversió sinó retallades  dels elements bàsics de la nostra existència, un es sent un privilegiat quan l’únic que recorda amb nostàlgia és aquell temps en que corria en 42 minuts.