El dijous passat vaig anar per motius professionals d’enterrament, he portat una setmana carregada de feina i allò que en un moment suposa quelcom més a fer va representar ser terapèutic per a mi, no m’ho esperava en cap moment però en el moment de seure’m en una església, deixar que un capellà digues el que va dir, escoltar música, em va fe pensar em haig de reconèixer que em va ajudar a plantejar-me coses, a adonar-me’n de coses que passen a la meva vida i que m’han passat.
Si us adoneu la vida és un misteri, poc sabem del que ens envolta i el futur l’intuïm però no el coneixem, tan sols sabem que un dia deixarem de viure, li donem importància de com volem morir o millor dit enterrats, i ens oblidem de com volem viure o com estem vivint, si els somnis de quan érem petits s’assemblen a la realitat d’ara, si ens sentim orgullosos d’allò que estem fent.
Durant el sepeli, a partir d’una frase que va dir el capellà, em va fer pensar en gent que ha influenciat la meva vida, que ha fet que d’alguna forma canviés, que jo no fos sempre el mateix. Si jo dic ara que la meva família i els meus amics pròxims han influenciat d’una forma evident a la meva vida no estaré dient res de nou, tothom s’ho imagina, nosaltres som “jo i les nostres circumstàncies” i és evident que amb la gent que passes la majoria de temps t’acabi influenciant en el que fas dia a dia i fins i tot en la teva personalitat.
Però a vegades hi ha gent, molt més anònima, que han influenciat a les nostres vides i que pel que siguin han marxat, gent que en un moment donat t’han fet un comentari, han viscut a prop teu durant un temps però que fa molt que no saps, etc que t’han ajudat en la teva vida, donant consells, donant exemple o simplement vivint experiències, que ens han acompanyat en moments durs però que malgrat hagin deixat petjada en tu ho van fer de forma més anònima pels altres, hi ha gent que per la seva personalitat ens han ajudat en el temps a fer el nostre camí i ens han ajudat a treure coses que teníem dins i amb el temps ens oblidem d’ells. Jo no hagués estat el mateix si no hagués conegut a... si no m’hagués passat allò.... a vegades fins i tot les coses negatives ens han ajudat a millorar la nostra personalitat, gràcies a un desengany, un desastre, un fracàs, una baralla, em pogut millorar i créixer en nosaltres mateixos.
Avui faré la cursa de Montmeló al Circuit de Catalunya, on es recull diners per la campanya Mulla’t, ja la vaig córrer l’any passat, sent per tant la primera que repeteixo i on podré analitzar la meva millora. És evident que amb la lesió no estic en forma però que malgrat això podré veure com estic i si estic lluny del que vull però que malgrat això estic millor que l’any passat. Durant la cursa si m’entrés una pedra dins segurament em molestaria, però imagineu-vos que una pedreta entrés i m’ajudés a córrer millor, doncs, a vegades hi ha gent i persones que han estat en la meva vida petites pedres en el meu camí, gent que amb el seu viure m’han fet veure el món d’una altra manera, gent que potser no els he agraït el que han fet per mi. I avui voldria tenir un record per ells quan estigui corrent, perquè són els grans oblidats, a vegades per nosaltres mateixos, que no ens adonem de la seva influència i fins i tot, ells no són conscients de que hagin pogut fer tant en nosaltres.
I parlant de camins, l’altre dia vaig veure el mag d’Oz em va fer pensar i adonar-me que a vegades les dificultats en el camí del dia a dia venen donades no pel que ens passa, sinó per com reaccionem, la falta de cor, de valentia, de cervell no ens ajuden a fer un camí fàcil.
Avui em trobaré amb una cursa complicada, de les de voler i no poder, voler fer les coses sense mal al genoll i haver-les de fer com pugui. Em cal passar per aquí per poder tornar al bon camí i recordaré a tota aquella gent que m’ha ajudat a estar on estic i pensar com penso. Intentaré ficar, valentia, cor i cervell i tot junt em donarà millor resultat del esperat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada