diumenge, 9 de maig de 2010

CURSA PER LA DIAGONAL (QUÈ ÉS EL FRACÀS?)

Avui aniré a córrer la primera cursa per la diagonal, aprofitant el referèndum per veure com es modifica, l’ Ajuntament s’ha tret de la màniga aquesta cursa de tan sols 5 km. És evident que es fa per promocionar el referèndum i  un podria pensar que ens utilitzen per aquest mitjà,  potser si, però també és cert que jo la utilitzo perquè  és la primera cursa que faig que és gratuïta i  a sobre et regalen la samarreta.

Faig la cursa per a veure simplement com estic,  començo a estar millor del meu genoll i ara em toca veure’l córrer sense cap tira ni res que l’immobilitza. Vull veure que tal i ja pensar en la setmana vinent i la cursa del mulla’t contra l’esclerosi múltiple de la setmana vinent. La idea és anar recuperant la forma i que no sentir-me com em vaig sentir a la mitja de Lleida.

Feia dies que volia fer un article a partir de les reflexions de la mitja de Lleida La cursa no va anar gens bé,  vaig fer un temps d’una hora 58 minuts, el que menys importa és el temps que vaig fer sinó com em vaig trobar. Al principi la cosa anava més o menys bé, però entre la calor i la falta d’entrenament, vaig veure que no podia, i vaig haver de parar, llavors encara va ser pitjor al no trobar mai el ritme, el que havia de ser una festa per a mi, en un recorregut que ja l’havia fet sense problemes, es va convertir en un desastre, em vaig sentir un fracassat.  I aquí venia la meva reflexió d’aquella cursa. Què és el fracàs?

I haig de ser sincer durant dies m’he fet la pregunta, què és el fracàs? Quan comença quan acaba? De què depèn? I voldria potser tenir-ho clar i poder-ho explicar  però si haig de ser sincer no he estat capaç (he fracassat...) i us convido a que  si algú de vosaltres vol col·laborar que ho faci indicant per a ell que és el fracàs.

 Entenem fracàs com acte que no ha arribat no ha aconseguit els seus objectius? Per tant si els objectius són uns que si els aconsegueixes és un èxit no hi ha cap espai entre l’èxit i el fracàs? Per tant la por a ser un fracassat ens pot fer que els nostres objectius siguin més baixos?  És a dir quan menys vulguem, quan més simples siguin els meus objectius més fàcil serà tenir èxit i no fracassar?  I llavors, que hem d’escollir a la vida? A tenir objectius simples o no tenir por al fracàs? Hi ha alguna manera de malgrat no aconseguir un objectiu no sentir-se fracassat?  Us convido a que ho comenteu i m’ajudeu a acabar aquest post.

El meu fracàs a Lleida no és una marca en concret, això seria insultar a molta gent que intenta arribar a aquest resultat, sinó sobretot el com em vaig trobar, avui sé que em puc trobar igual,  sort que són pocs quilòmetres i començaré anant a poc a poc  i a veure si m’animo  i començo a recuperar una mica encara que em sembla que no queda res bo per aquesta temporada.

Com em trobaré? Això és una incògnita, el que està clar és que  he tret una nova lliçó de tot això. A vegades ens pensem que som superpoderosos, que malgrat que ens diguin a mil llocs com hem d’actuar i fer, nosaltres pensem que ningú ens coneix a nosaltres com a nosaltres mateixos, i els consells que es donen en general moltes vegades no els fem nostres. En el meu cas, diuen que part d’un entrenament és descansar i jo després de tenir  a l’Albert  a l’hospital el que menys em venia de gust era parar entre sessió i sessió i finalment ja tenim la lesió. També deien que quan portes un temps que no pots entrenar, no pots fer curses  i perds la forma se’t  mengen els dimonis. Jo pensava que era una exageració, que a mi no em passaria i al final veus que ets un corredor mortal com tants d’altres.

Finalment, comentar que la forma física és com la confiança i com la vida, costa molt guanyar-la però la perds a l’instant, has de treballar-la molt però si et descuides ja no ets el que vares ser, cal treballar dia a dia i potser tenir paciència.

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Ja que has parlat de la Diagonal, un fracàs és la pròpia Consulta sobre el seu futur.