diumenge, 25 d’abril de 2010

MITJA DE LLEIDA

Em trobo a hores de començar la meva primera cursa a terres de Ponent, no arriba en el meu millor moment, segueixo amb la meva lesió però precisament faig aquestes curses perquè malgrat porti tota la setmana sense entrenar, no perdi la forma del tot.

Ara a les 6:30, amb el silenci tan sols enterbolit pel soroll de l’ordinador i a partir dels inicis del llibre del Murakami de què parlo quan dic que corro, em fan pensar en els motius que m’han portat a fer uns quilòmetres cada setmana, què hi ha darrera de fer 21 km avui?.

El que està clar és que fa dos anys m’ho haurien dit i els hagués dit que no podria ser, que a mi l’esport sempre m’ha agradat i entenia córrer darrera d’una pilota però sol?

Per segona vegada a la vida, una cosa que he dit que mai faria al fina l’he acabat fent. Una fou mesos abans de començar a sortir amb la meva dona dient-li que mai sortiria amb una persona de forma de Barcelona i ara això.

Per tant, i per enèsima vegada, ja trec conclusions de la meva vida a partir del fet de córrer, i una persona com jo, que sóc tossut i que acostumo a canviar poc d’idea, ha de reconèixer que en dos aspectes ha canviat.

En la vida som un, i en essència no variem gaire o gens però en lo demés estem en continua transformació. El nostre cos mateix, el veiem sempre igual però les cèl·lules van morint i es van creant de noves, ens canvia la pell, etc. No parem de canviar-nos i pensem que som iguals que el dia anterior i que l’altre i tan sols quan mirem fotos ens adonem que canviem, que ens transformem que ens fem grans. Si ens passa físicament per què no mental?

Aquests dies parlen de la mort del Sr. Samaranch, els articles tan del diari com de gent al facebook van cap a dos extrems, el que lloa la seva influència en la consecució dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona i la transformació d’aquesta i tots aquells que recorden el seu passat feixista. Durant molts anys jo l’hagués també criminalitzat i considero que no pot ser que en el nostre país corri gent amb morts a les seves esquenes, que no s’han penedit de res i que es sentin salvadors de la pàtria. Però també considero que igual que jo, la gent té dret a evolucionar. Evolucionar no vol dir que un no pagui per allò dolent que ha fet però també vol dir per part nostre acceptar que una persona de 40 anys no té per què tenir les mateixes idees i pensaments que fa 20. Si accepto que durant la meva vida, he tingut canvis tant físics com mentals, perquè l’altre gent no els pot fer? Si jo he fet coses, he pres decisions que sempre deia que mai faria per què els altres no poden fer igual?

Estic convençut que jo seguiré fent canvis a la meva vida i el que pretendré és anar a més, aprendre dels altres i créixer. Em queda molt de camí.

Avui faré una cursa que me la vull prendre amb molta calma, dono per fet que millorar la meva marca serà quasi impossible, però recordaré i pensaré en que he anat canviant i m’adonaré com sóc de feble, quan un porta molts kilòmetres fets li surten tots els punts dèbils i no els pots emmascarar, però per a que fer-ho? Potser és hora de viure amb ells i sinó ens agraden superar-los. Tots en tenim punts febles, i la cursa com metàfora del vida, ens ho fa present, la cursa ens convida a anar entrenant, a créixer no emmascarant allò incorrecte sinó eliminant-lo o transformant-lo en quelcom millor.

Avui m’estreno en competició a Lleida on viu part de la meva família, qui m’havia de dir fa 14 anys quan li deia a la meva dona que no creia amb els amors a distància que avui estaria aquí? Vosaltres creieu que jo estic per jutjar a gent pel seu passat? Crec que no.

2 comentaris:

Babunski ha dit...

A tothom ens jutgen pel que hem fet i per tant el Samaranch també s'ho mereix. I amb molt més motiu, aquest home va oarticipar en un govern que matava gent per defensar les seues llibertats.
Apa, bon viatge sr Samaranc i no cal que torni.
Una bona notícia per les seleccions esportives catalanes.

kilomboregional ha dit...

ola sou do brasil
bom blog o seu
parabéns
positive vibes ;)