dilluns, 19 d’abril de 2010

LA CURSA DEL DILLUNS


Avui si que ens hem pogut llevar aviat. Llevar-se va íntimament relacionat, no tan sols amb el nivell de cansament que un pugui tenir sinó sobretot amb aquella necessitat de començar un nou dia. Quan tenim coses a fer que ens motiven ens passem tota la nit mirant el rellotge o només que soni una vegada ja donem el pas amb la màxima il·lusió. I pel contrari quan una cosa en costa aquell dia és fa tot feixuc. Intentem tots avui tornar a més normalitat. He volgut descarregar la foto que em vaig fer ahir a l’arribada a la cursa i porto 40 minuts veient la meva incapacitat per fer una cosa que em semblava més senzilla. Ho provaré amb un altre ordinador. Potser seria un bon tema de les incapacitats.
Ahir vaig fer la cursa. En total vaig fer 47 minuts i 53 segons, una marca de la que no estic satisfet ja que he anat a menys. Tot té els seu motius pels quals he fet aquest temps i el principal és la falta de preparació degut a la meva lesió però sobretot al fet de no fer una bona estratègia de carrera. La meva intenció era anar fort al principi que era quan hi havia pujada per després recuperar al pla i tornar a forçar a la baixada final. El problema el vaig tenir que no vaig recuperar.
Un dirà que el temps no és dolent, d’altres que estic entre el 30% dels millors, però la realitat és que això té una importància mínima quan el que jo valoro és el meu jo. I aquest en tota la cursa no es va trobar a gust. Potser va ser l’antiinflamatori, potser el constipat que tinc, el meu genoll... Tot va ajudar, evidentment, però sobretot l’ansietat no em van ajudar a res. El genoll va ser el que menys va fallar, va funcionar les tires que em posar el massatgista (us l’aconsello) tan em va anar bé que ja penso en diumenge fer la mitja de Lleida. Però el que no va funcionar del tot vaig ser jo. Degut a molts motius d’acord és cert però no em vaig sentir en sensacions lo còmode que jo hagués volgut.
I com vaig dir cal gaudir del que un fa i ahir no vaig gaudir tant i això és el que m’ha mogut a llevar-me. M’ha mogut per escriure aquest article i que el Miki veies la foto, el fet d’agrair al meu massatgista la seva feina ben feta i el fet de dir cal tirar endavant. Jo sóc conscient que ho puc fer millor, doncs endavant i crits i a treballar, a millorar. Però ja no parlo en córrer sinó en general. Córrer, com he explicat mil vegades és com una filosofia de vida i en trec lliçons pel dia a dia.
De la cursa d’ahir hi ha moltes. Anava tan capficat amb el meu genoll (amb els meus problemes) que al resoldre’l em vaig oblidar del que tenia bé convertint-se en un nou problema. No podem fer les coses amb molta ansietat i començar-les amb més forces de les que ens pertoquen perquè ens podem trobar que a meitat del camí no puguem no hàgim recuperat lo suficient.
Cal recordar que ens mou cada vegada que fem una cosa, un exercici un treball, quelcom que vagi molt més que el que a primera vista fem. Ningú corre per corre, hi ha qui ho fa per raons de salut, tan físiques com mentals, d’altres per aprimar-se, etc. Tothom té lo seu i cal recordar-ho perquè a vegades, com jo ahir, no estava content del meu resultat i potser si que ho havia d’estar. Perquè hi havia molts condicionats, perquè el que em porta no és un resultat sinó simplement fer un esforç i perquè hi havia molts condicionants.
Intentaré després publicar la foto. Perquè la família del Miki es mereixien un petit homenatge. Perquè segurament a la cursa no hi havia tots els que volien estar i com a mínim es mereixen el meu petit homenatge. A més tothom que els coneix sap que és el mínim que es mereixen.