dimarts, 20 d’abril de 2010

EL MEU FORN

A la vida, tots, més o menys tenim una rutina marcada que l’anem complint. Quan no ens sortim tot és igual, arriba un moment que actuem com autèntics robots.  Despertar- Treball- Dinar- Treball- Casa- Dormir. I no ens adonem moltes vegades que en la cadena de distribució de la nostra vida, que és el que es pot convertir una vida sempre igual, passen autèntics jardins, grans moments que ni ens adonem. O fins i tot, en la nostra rutina diària hi ha moments, que si els gaudim no som mai iguals i poden fer d’un dia en principi normal en quelcom meravellós.

Cada dia faig més propaganda dels establiments de Sant Vicenç dels Horts, però la veritat és que hi passo 12 hores diàries en aquest poble. Us he parlat del meu massatgista i també del meu gimnàs però avui us parlaré del forn. Si del forn i que té una fleca per a que avui us en  vulgui parlar?

Al carrer Torrent Claverol de Sant Vicenç dels Horts es troba el forn, és una botiga que forma part d’un conjunt d’establiments que es diuen Fleca Rosell http://www.flecarosell.net/ . A primer moment tu pots dir, mira un establiment qualsevol, si fa bon pa, bones pastes, entrepans, cafè, etc. Tot normal. Allà és on jo vaig a dinar cada dia,  quan surto del gimnàs ja em tenen preparat el dinar i em fan sentir com a casa, hi ha qui me’l guarda, qui me’l serveix, cada una fa la seva tasca i sempre amb el millor dels somriures, menjo sempre quelcom diferent, saben que haig de menjar habitualment carbohidrats i miren que porti, malgrat tot, una dieta equilibrada i variada.

Però el més important no és això, que també es valora, perquè si no et donen un bon producte acabes deixant d’anar, sinó el millor que hi ha és el servei, són les persones que formen part de la botiga. Us en parlaré de tres, l’Antonia, la Glòria i la Tere, elles, cadascuna amb la seva forma de fer, et fan sentir com a casa, i no a mi, sinó a qualsevol que vingui. Un podrà creure que tenen cap a mi una atenció personalitzada i jo et respondré que si, però també et diré que la tenen amb tothom. L’hora del dinar, que potser dura 30 minuts, màxim 45 fan que sigui un moment de plaer, et fan sentir com a casa. I els dies que l’Albert va estar ingressat al veure’m la cara em van dir que passava i durant aquells dies, quan anava a prendre qualsevol cosa al sortir de les hores que treballava per tornar a l’hospital, intentaven de totes les maneres animar-me.

Quan veig a les meves forneres jo les admiro i ara us diré el motiu. Molts anem a treballar pensem que la nostra tasca és Administrar personal, fer papers, tràmits, donar classes, gestionar mil coses, i fins i tot hi ha gent que es creurà millor treballador que un altre, amb una feina molt més interessant i necessària. etc. Si  a mi em diuen que la feina de les forneres es queda en vendre pa, els hi diré que van equivocades. Elles aprofiten vendre pa per donar-te un servei, a mi i a més persones per començar ens poden donar un moment de relax que ens ajuda a poder seguir treballant durant el dia, ens dona alegria, ens fa sentir bé, gràcies al seu bon servei estic convençut que millora el meu caràcter, el meu ànim i per tant el de les persones que tinc al voltant.  I per tant elles això ho tenen que veure i quan algú els hi pregunti a que es dediquen  han de contestar a fer feliç al comprador de pa.  Però  és que a partir d’aquesta història nosaltres també podrem treure la mateixa conclusió, perquè si treballem tenint l’objectiu de la nònima i ja està no podrem viure el dia a dia i ens convertirem en autèntics robots. Cal que la nostra feina sigui fer feliç al món fent això, ajudo a l’altra persona, donant formació, escoltant-la, construint, solucionant els seus conflictes, etc. I això no vol dir canviar de feina sinó veure que hi ha en el fons de la nostra feina. Perquè possiblement les forneres no siguin conscients que em donen a mi, i a molta més gent, molt més que una barra de pa, potser no són conscients que et donen una alegria que durant la jornada laboral és un oasi.

I l’altre conclusió a treure és que estic segur que hi ha un munt de llocs en el dia a dia que ens poden fer sentir així, que igual que molta gent deu anar a comprar el pa i no deuen ser conscients que allà es respira quelcom diferent, segurament jo dec anar a d’altres llocs i no em dec adonar que també es produeix el mateix efecte.  Per tant  igual  que considero que els clients que compren el pa i marxen com un autòmat es perden part dels plaers de la vida, potser nosaltres durant el dia, pel fet de no anar amb els ulls ben oberts, també ens hem perdem molts.

D’aquí a una estona començo la meva jornada laboral i intentaré ser com les forneres, intentant aportar molt més a la meva tasca, i aprendré també de la responsable de personal de l’empresa perquè sap que el valor afegit del seu establiment és el personal i en aquests casos l’ha encertat plenament.

3 comentaris:

cris ha dit...

a mi em passa aixo tambe.....!!!! si es q som les millors la gent de latencio al public son les que podem fer canviar un dia!!!! jeje...tenrecordes laltre dia dinant q et via dir ..que jo canviaria el mon? jejeje

Anònim ha dit...

http://www.migranodearena.org/

Anònim ha dit...

http://www.migranodearena.org/