diumenge, 18 d’abril de 2010

CURSA BOMBERS 2010

Després de dos mesos torno a la competició, han passat moltes coses des del 14 de febrer quan vaig córrer la mitja de Barcelona. M’agrada anar a fer curses i de fet en faria moltes més. Una cursa és com un examen, t’ajuda a valorar-te, et diu com arribes, et diu si estàs o no bé i a sobre et serveix com motivació per intentar millorar i entrenar-te. És bo tenir fites a la vida per les quals treballar i esforçar-se i  la cursa següent et fa treballar, a vegades d’una forma concreta, per arribar lo millor de les teves possibilitats.

La cursa dels Bombers és famosa, jo encara no sé el motiu,  tan sols sé que avui serem 18.000 persones corrent per Barcelona.  Cada persona que hi anirà tindrà un motiu que el mou a aixecar-se aviat, haver portat  una dieta més o menys rica en carbohidrats, i haver ingerit més líquids dels habituals. Quan em vaig apuntar vaig dir que era un corredor de que feia els 10km en menys de 45 minuts, marca que en aquell moment estava segur de fer però la realitat és que em faltaven 29 segons per a que fos real. La sortida va per calaixos i no és igual sortir davant que molt darrera, ja que amb tanta gent serà molt difícil superar a qui sigui. Seguir a corredors acreditadament millors que tu, et poden assegurar una millor marca.  Però darrerament han passat circumstàncies que ho han fet variar tot. Primer va ser l’hospitalització de l’Albert, el que va fer que durant més de 10 dies no entrenés i quan ho vaig fer ho vaig notar força i després i és on estic ara, la meva lesió al genoll esquerre. Durant la setmana Santa vaig voler recuperar una mica el que havia deixat a l’hospital, els primers dies van ser dolents, però després tot va canviar i portat per l’eufòria vaig córrer dia si dia també, sense descansar... resultat. Tendinitis al genoll. I per tant malgrat faci la cursa avui, no la faré amb les meves millors condicions, porto unes tires ficades pel meu massatgista per tal de que pugui fer una cursa que he somiat durant un any.

Per tant traiem conclusions abans de començar.  A vegades l'eufòria ens fa somiar, ens fa creure que som els millors o que no hi ha qui ens pari i generalment és tan dolenta com el pessimisme, ja que no ens deixa veure la realitat tal i com és.  El descans a la vida ens fa falta, en totes les facetes perquè no tan sols ajuda a recuperar sinó a assimilar tot allò que un ha fet. Cal dormir per demà estar bé, cal menjar adequadament, cal descansar algun dia del esforç físics.

Però el que pocs saben que tinc una bala guardada que la tinc preparada pels moments en que el genoll em faci mal. Dedicaré la meva victòria (és a dir, el finalitzar la cursa) al Pare del Miki . Si per moments tinc patiment, recordaré aquesta setmana lo dura que ha estat per ells. Un no corre per patir, i desitjo que no em faci mal el genoll, però el córrer t’ensenya d’alguna forma altres coses de la vida, des de superar moments dolents on incloc els de patiment, els d’esforçar-te, com el que representa aixecar-te aviat per entrenar, des de ser metòdic, etc.  Crec que pensar amb el Miki m’ajudarà i de fet ja li he fet saber.

Córrer no ens converteix en herois, ni en millors ni pitjors persones i cada història de corredors cadascú l’analitza de forma diferent. Molts veient el meu genoll em dirien que sóc un descerebrat, altres un valent. Ni una cosa ni una altra, el meu massatgista m’ha dit que ho intenti, que segurament no serà la cursa de la meva vida, doncs, d’acord però intentaré gaudir-la.

L'altre dia em parlaven d’una persona que durant la Marató ho va passar molt malament. Parlant d'ella jo vaig dir que es podria sentir orgullosa, la gent em va preguntar el motiu.  Jo vaig contestar perquè malgrat tot, la va acabar. No va abandonar, va voler seguir perquè era el seu objectiu i ho va fer. Potser el va guanyar quasi tothom, però ell no defallí, i cal treure’ns el barret que quan estàvem a casa nosaltres tan tranquil·lament aquesta persona  s’esforçava per superar el mal moment.  Ell després ja analitzarà per què li va passar tot, falta de preparació ? Massa?  Alimentació o rutina inadequada? I ho farà de tal forma que aprendrà la lliçó. Però ell a mi ja em va donar una que és la de no rendir-te mai.

Ja us contaré com ha anat tot finalment, si he o no patit, si he millorat el meu temps i com ha anat el meu petit un homenatge.

1 comentari:

Miki ha dit...

Collons home si et feia tant mal no calia que forcessis. Home!

Bueno espero que hagis acabat o no no t'hagis fet mal.

Gracies de part del Sr Fidel