dijous, 15 d’abril de 2010

EL REI LLEÓ MIKI



Fa dies, que sona el despertador i segueixo al llit, sé i vull escriure un gran article, el millor article d’aquest bloc i tot el que penso ho trobo pobre, ridícul. Tot és poc per fer un article pensant amb el Miki.
Tot és pobre pel que ell es mereix, tot té poc valor comparat amb el que està passant. Parlar del Miki bé no té cap mèrit, ja ho vaig fer quan vàrem celebrar el seu aniversari, i sempre li he dit que a mi ja m’agradaria ser simplement la meitat de bona persona que és ell. I si és així no és precisament gràcies a mi sinó a tota aquella gent que l’han educat, especialment als seus pares.
I avui Miki, et parlaré com a Pare. Quan l’Albert va néixer, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Sóc com sóc i potser ni es va notar, però em sentia tant feliç com angoixat per no saber si seria capaç de poder educar, ensenyar i estar amb una cosa tan petita que s’aniria fent gran. De fet a dia d’avui la responsabilitat en segons quins moments em supera.
Quan l’Aina estava a la panxa de la seva mare a l’Albert li vàrem comprar el llibre del Rei Lleó. Pel·lícula que a mi m’agradava especialment i cada dia del món li explicava el conte al meu fill. No sé si recordes que quasi se’l sabia de memòria, li podies preguntar on viva el Rei Lleó i ell et deia Tanzània o t’explicava que aquella muntanya que es veia era el Kilimanjaro.
El conte anava sempre bé, per mi era emocionant, molt, el pare i el fill contaven un conte sobre un pare i un fill. M’emociona veure el moment en que Mufasa ( el Rei lleó pare) rescata al seu fill (Simba) i després s’enfada i ho fa perquè no l’ha obeït. S’enfada amb ell mateix perquè alguna cosa ha fet malament.
El conte m’emociona, perquè des del principi Mufasa li explica a Simba que el sol surt i s’amaga però per llei de la vida un dia no sortirà per al rei i que el príncep (el fill) es convertirà en l’amo i senyor de les terres.
El conte emociona perquè quan Simba a desobeït al seu pare, Mufasa li explica que ha tingut por de perdre al seu fill.
Quan anava explicant el conte jo m’emocionava per l’escena que vivia perquè són lliçons que vols explicar a un fill, en que t’han de fer cas i que s’han de fer a la idea que un dia el pares marxen i que durant el temps viscut plegats hem de compartir el major de coses possibles i el pare viu amb la necessitat de traspassar la seva essència als seus fills.
El pitjor moment era quan Mufasa es moria, perquè jo no sabia com explicar-ho, com li deia a un nen d’un any i mig que els Pares es morien realment? Com li deia jo que no som superman? Com ho feia? Al principi li donava la volta al tema, ho desviava com podia, fins que al final li vaig dir que el pare es moria. Per mi era un moment trist i mai sabia com enfocar-ho. Però si ens ho plantegem em passava el mateix que a Simba.
Tots que fem? fugim, fugim marxem corrent, no ho volem saber, i en el fons sempre hi ha alguna cosa del que no ens sentim a gust, no hem dit, no hem fet... volem fugir d’aquesta situació. Però amb el temps, ens adonem que els pares no moren mai. Primer perquè les persones es queden en el nostre record i fins que estiguin en nosaltres segueixen vives. Recordes el crit a la sortida de la missa de Pasqua de Felip??? Estic segur que ell estava allà amb nosaltres.
I Simba descobreix que no Solament Mufasa està en el cel com un estel orgullós del que fa el seu fill sinó que dins d’ell està l’essència del seu pare i això ningú ho treurà. Un pare no pot morir mai i no mor mai perquè en la teva essència continua ell viu, dins de cada fill hi ha cada paraula dels anys viscuts plegats, cada sentiment, cada acció viscuda. Clar que a Simba si li dones a escollir et dirà que vol tenir al seu pare al cantó per seguir vivint coses plegats, és evident, i mai serà suficient.
Simba durant un temps què fa? Primer fuig, no vol saber res, es sent culpable, es queda sol i no és fins que es retroba amb la seva pròpia essència que s’adona que dins d’ell està el seu pare, que realment no ha mort mai dins d’ell. I és en aquell moment que treu forces per superar tot el que faci falta. I és en aquell moment que es sent més fort que qualsevol altre.
Els cristians, en la Pasqua celebrem la resurrecció, celebrem passar de la creu a la vida de nou. La Pasqua porta un missatge en el fons on ens diu que malgrat les creus de la vida siguin molt fortes al final hem de seguir i seguim, perquè la vida va molt més enllà. La Pasqua és un esperit, és una esperança és dir-nos que ens hem d’aixecar. La creu és compartida per molta gent, molta gent ajuda a portar les creus però al final la Resurrecció s’ha de fer sola.
El que va fer Simba en un moment donat és ressuscitar, seguir endavant i caminar. I et vull dir ara que com a Pare és el que vull que facin els meus fills el dia que el sol no s’aixequi per mi. I si em dones a escollir vull que siguin ells que pateixin la creu de portar la meva desaparició i no pas al revés. Vull transmetre’ls ara la meva essència, les meves experiències, el meu testimoni i que això serveixi i ajudi a fer d’aquest món, un lloc millor del que jo em vaig trobar.
Jo com a Pare vull viure molt temps al costat dels meus fills i ajudar en el que sigui i compartir aquest temps amb gent com tu, que sé que amb la teva essència, on es troba tota la gent que tu estimes, ajudes a que adquireixi una forma de ser millor de la que jo sol podria oferir.
Quan teníem al nen al Hospital ho pensava, deia això, ara no toca, abans estic jo, i venies tu amb l’Anna i ens animaves amb la teva presència. Segurament res del que et pugui dir o fer t’animarà i sóc conscient que l’article no és lo bo que jo hagués volgut que fos i menys el que tu et mereixes. Em sap greu tot el que et passa i si algú no es mereix això ets tu. Saps que aquí ens tens i que pots compartir el que vulguis i que no et deixarem sol, has conreat molt i com a molt podrem donar-te part del que has fet.
T’estimo


2 comentaris:

Murphy ha dit...

Gran article, gran conte, gran película i gran amic.

Miki ha dit...

Amb molt retard, pero l'he llegit, però si que estic totalment d'acord que es un gran article!!

Moltes gràcies