ENS DONEN L'ALTA!!!

Avui ens donen l’alta. Sabia que havia d’escriure i fer-ho saber, no hagués estat normal informar de les coses dolentes i no pas de les bones. Al final he actuat com qualsevol altre pare, al principi tot és rauxa, energia, no descanses, et dona per escriure i al final, ja quan veus la llum al final del túnel, et surt el cansament i per què no reconèixer el mal humor. Tinc molts missatges per contestar, molt per agrair i encara no he començat.

Però que té l’Albert? Dic que té perquè ens donen l’alta perquè ja camina bé però no ha acabat el tractament. Ara és quan haig d’agafar el mòbil i escriure el que em va ficar l’Ainhoa ja que amb els temes mèdics sóc incompetent. L’Albert té una infecció a les mastoides i etmoides que li afecten  l’equilibri (cerebel·litis). Ahir l’hauria d’haver vist, ha passat de no poder caminar a que, degut als efectes secundaris dels corticoides, estava accelerat, no parava de saltar !!!. Hem passat d’un extrem a un altre i la veritat, el cansament surt, perquè malgrat ho hem intentat, el que hem dormit no ho hem descansat.

Aquests dies si una cosa tinc clara és que han sortit les meves carències, més a la llum, fins ahir més o menys ho tenia controlat, però ahir em vaig deixar la bossa de natació. Una errada que no li hagués passat mai a la meva esposa. Lo bo arriba ara, quan em desperto perquè l’Aina es queixa i que em trobo? Que té febre, li fico el termòmetre de mercuri, (l’altre no el trobava) (sempre ho fa l’Ainhoa.... ) i quan vull mirar la temperatura, es que no veia res, li dono la medicina, però no el que li tocava li he donat menys. Finalment trobo el digital i efectivament té febre.  Quan ve una petita onada, es nota qui està i qui no preparat i és evident que faig aigües per tot arreu. Els homes a casa ja ho fem això, passem la responsabilitat a les dones amb els temes mèdics pensant que mai et trobaràs sol davant del perill, i mira un dia arriba i aquell dia (és a dir avui) et sents com si tinguessis un barret amb unes orelles de ruc.

 De tot s’aprèn i avui no serà menys, i haig de ser conscient del que vindrà aquests dies, per una banda unes pares cansats, el fill gran que malgrat pugui caminar no té 100% bé l’equilibri i tindrà efectes secundaris de la medicació, una filla malalta a més d’un que s’ha acostumat a estar mimat i una altra que voldrà ser mimada.

Les vacances de setmana santa comencen animades i sabem que aquests dies seran recordats. Ho hem passat malament, però l’amor de la gent que ens ha envoltat (molta) ens ha ajudat a seguir caminant, la forma d’encaixar  cada cosa per part del nostre fill ens ha fet adonar encara molt més, de les seves grandeses. Ara ja comencem un nou camí, amb alguna pedra però després del viscut tot ja sembla molt més planer.

Gràcies a tots. I ara també haig d'iniciar un camí d'aprenentatge en el món mèdic  i domèstic, i enlloc de plorar pel que no he sabut fer, aprendre-ho i si pot ser, que mai faci falta aplicar-ho.

Gràcies