dissabte, 20 de març de 2010

EL PARE DEL PACIENT DE LA 302

Sóc el pare  del pacient de l’habitació 302 de l'hospital de nens. Sóc una persona amb una situació molt agredolça i ara us explicaré el motiu. Però anem a pams.

Des del cap de setmana passat, l’Albert, el meu fill gran té febre, es va quedar a casa sense anar al col.le i ja està, el metges van dir que tenia una otitis i va ser tractat segons els termes indicats. De moment tot anava dins de la normalitat, tots els que tenim fills sabem que els nens es fiquen malalts, però  tot es quedava amb això i la preocupació radicava en el dia a dia que més o menys ho teníem controlat. L’Ainhoa estava una mica nerviosa per poder arribar a tot però res més, jo pel contrari seguia quasi a lo meu, treballant, migdies gimnàs, treballant i casa sense pensar que la cosa podia anar a més. A la feina els dies estan sent molt complicats, la crisi pica cada dia més fort a la nostra porta i cal fer uns esforços pe a veure si podem seguir vivint sense prendre mesures traumàtiques. Dimarts va ser un dia molt dur laboralment parlant però al arribar a casa tot va passar ja que varem avançar el dia del pare i ho varem celebrar amb un sopar, regals i un ball.. i l’Albert estava ballant i comentarem, mira que quan està descansat i relaxat sembla un altre (ja que poques vegades es fica a moure’s al so de la música).

El dia següent les coses canviaren. Vaig marxar abans a treballar i l’Ainhoa va portar al col.le a l’Aina el nen dins el llit va dir em fan mal les cames sense donar nosaltres gens d’importància però al migdia al tornar de treballar va considerar la meva esposa que era millor portar-lo urgentment a l’hospital, el nen no solament li feien mal les cames sinó que caminava molt malament i ho feia perquè perdia l’equilibri.

De cop les coses van canviar, el van començar a mirar, van descartar que el mal de cama fos per la febre. Jo ja estava a casa amb l’Aina i deixant-la amb la meva mare vaig anar cap a l’hospital.

El drama ja estava servit i va començar la meva sensació agredolça. Primer dolça per tenir la sort de tenir la família que tinc, l’Ainhoa tenint cura dels nens, els meus pares i sogres però sobretot els meus fills. L’Aina portant-se molt bé i l’Albert donant una lliçó als seus pares

I així és com em sento darrerament, preocupat pel que tindrà l’Albert però content perquè em sento un alumne aprenent. Dimecres, quan molta gent estava preocupada pel que faria el Barça ell li estaven fent una punció lumbar, us puc assegurar, els que em coneixeu ho sabeu molt bé, jo seria incapaç de que em fiquessin una agulla per l’esquena, ell quasi ni es va queixar i  a sobre al sortir i veient que l’ingressaven i que no ens descartaven cap tipus de malaltia (incloent les pitjors del món) ell va semblar que ho assumia i enlloc de queixar-se va veure la part positiva, va voler que li expliqués històries de superman (com si jo estigués per això...) el dia següent  li vaig dir, però amb tota sinceritat, que estava molt content d’ell i que l’admirava per aguantar el munt de proves  que li estaven fent i amb quin bon humor s’ho prenia, sent amable i agradable amb tothom (cosa que jo no podria ser-ho) quan va sentir aquelles coses, em va dir... papa però que dius... com m’has d’admirar si jo sóc el teu fill i tu el meu Pare... Gran modèstia si fill meu,nova lliçó i així anem des de dimecres, aprenent lliçons de com encaixar les coses, com veure les coses amb optimisme, com ser sempre agradables, se modestos. A més la cosa anava a pitjor i ja no caminava gens... Em sento molt orgullós a més de la meva família, tant la sanguínia com la consanguínia, dels amics, dels companys de feina, de tothom. Novament es compleix la teoria que al mal temps es veu qui és bon mariners i m’adono que estic envoltat de bons mariners, de gent que m’estima, d’exemples a seguir.

Ara anava pel metro i un home tocava l’acordió, m’han agafat ganes de cantar, sabia que havia d’arribar i escriure i fer saber a tothom que el mal temps ens porta bones noticies, que em sento content perquè he aprés a prendre’m les coses millor i perquè el mal temps ens fa veure el que realment importa, en que hi ha preocupacions que no ho són tant... (dilluns jo pensant que passaria en la cursa de diumenge si plovia.. ara em ric d’això)

Gràcies per tot, us aniré informant, tinc moltes ganes d’escriure perquè sento, tinc moltes sensacions, ara l’Aina em parla, un altre regal de Déu, de bon humor dient coses i volent jugar, animant-nos a tots.

Em prenc així les coses... tot anirà venint, tinc fe, estic en mig d’una lliçó i volia compartir-la amb vosaltres.

 

 

3 comentaris:

Lourdes ha dit...

gràcies per compartir-ho, Eduard... també es una llico per nosaltres llegir-te amb aquesta serenor davant la tempesta... amb tot, l'actitud i les ganes de viure i de tornar a casa tots junts per seguir gaudint serà una bona medecina també per l'Albert.
Molta pau, una abracada gegant i petons per l'encantador pacient de la 302.

Miki ha dit...

Nen pues jo pensava, a veure si el edu escriu un post per saber com ho porten, per que estava i estic neguitos anims!!.

duoni ha dit...

Molts ànims mariner!
espero que la tempesta s'esvaeixi i tota la resta de la tripulació (i tu) estigueu bé. X