dijous, 4 de març de 2010

METES


Feia dies que no escrivia, cada vegada que deixo d’escriure és un petit fracàs, cada vegada que la son hem domina, és que hem deixo dominar, que no tinc forces i al final entro en un cercle viciós, deixes d’acostumar-te a aixecar-te aviat, perds l’hàbit i ja tens un dia on el fet d’anar a treballar és qui et controla.

Avui he trencant amb aquests dies de cansament, no sé si era degut al fred, al mal temps, a fer massa exercici, el tema era que no m’he vist capaç de donar el pas que hi ha entre el darrer son i el aixecar-me del llit. Aquell procés que quan vas a treballar ja ho fas instintivament,  doncs en el club de les 6 no passa, cal que tu donis el pas i decideixis cada dia si vols compartir la son amb tots els que dormen o pel contrari vols compartir el teu despertar amb els que potser llegiran.

Diumenge vinent es corra la marató de Barcelona, els carrers per on passarà ja tenen una ratlla de color blau, aquest dies quan surto de casa la veig  i admiro als participants. Per a mi són uns herois, hi ha qui m’ha dit darrerament que pels temps que faig a les mitges maratons (1:41) podria fer els 42 km però crec que la patiria massa i segueixo els temps que em vaig marcar en el seu moment, és a dir, seguir amb l’entrenament, fer durant el 2010 mitges maratons i fer l’any vinent la gran carrera. L’altre dia llegia que un dels errors del corredor d’aquesta llarga distància és començar molt fort perquè quan arribes al famós mur del kilòmetre 30 no l’afrontes amb garanties i que pel contrari aquell que comença la carrera sabent que arribarà un moment que patirà  i ho fa tranquil, sabent que quan arribi ho superarà, aquell ja comença millor i amb més possibilitats de fer una bona cursa.

En la cursa del dia a dia ens passa igual, hi ha moments de la marató que el fet de saber que tens una meta és el que et fa seguir i no parar. I nosaltres tenim clara la nostra meta? Precisament que ha canviat de mi? He passat de no fallar mai un dia  a estar més de 15 sense escriure, un dirà estaves cansat jo dic més, la força de la son ha guanyat a la força del escriure, al que vull transmetre, als objectius primaris i essencials que van iniciar el club de les 6.  I quan una meta és poderosa no hi ha res que pugui amb ella i això és el que ha fet que hi hagi gent a la vida que hagi arribat lluny, ells tenien clar la seva meta, sabien per on anar i era tan forta la seva empenta que res els va aturar, durant la cursa també es van cansar però  sabien que malgrat el cansament podien seguir i havien de seguir.

Però tenim clares les nostres metes? Sabem on volem anar? Què ens mou a despertar-nos cada dia?  En un país on la causa de mortalitat no natural més elevada són els suïcidis, ens ha de fer pensar que hi ha molta gent que no sap per a què vivim, cap a on anem, on està la nostra meta.  Jo ara pensava cap a on vaig? Quina és la meva meta? Què m¡ha de moure a despertar-me cada matí? Crec que està bé despertar-se al matí per cercar moments per a un mateix, cercar relax, harmonia, i poder-la compartir amb els demés, crec que cal tenir un principi, malgrat fracassi constantment, de cercar estar bé amb mi mateix i intentar transmetre la meva felicitat a tots aquells que m’envolten. Però..  potser és poc, de fet considero que és poc... cap a on vaig? Quina és la meva meta? Que vull ser quan sigui gran? D’acord lo important és el que es sent, no el que es fa, però en la carrera de la vida el fet de tenir una meta et fa saber que quan estàs cansat hi ha alguna cosa que et mou a no parar.

 

1 comentari:

duoni ha dit...

No són les 6am, però quasi han passat 6 hores...Em costa moooolt aixecar-me al matí, no tinc una meta tan forta per fer-ho i que impliqui aixecar-me tan aviat (durant pocs mesos m’aixecava a les 5 del matí però això ja ha passat).

Tinc una petita meta durant 2 anys, però encara no sé molt bé què vull fer de gran o què faré. A vegades em pregunto si cal tenir una meta, en lloc de tenir simplement voluntat per tirar endavant. Només podem ser constants amb alicients o imposicions (com has dit tu, quan la feina és qui controla per no aixecar-nos tard, etc.?

Algunes persones m’han dit que deixi que la vida em vagi donant el que necessito, que deixi fluir i jugui amb la vida sense perdre la innocència, però sempre amb cap. Quan no tenim conflictes interns solem estar millor amb els altres... Sí, sí que és important buscar moments per un mateix, però poder compartir-ne d’altres amb la familia i gent que sents a prop també ho és.

A vegades és difícil bucar un equilibri.... Potser només és qüestió de posar-se metes???? ;D Tampoc m’agrada la idea de viure sempre pensant que necessito tenir una meta per seguir endavant, gaudir del moment/instant també és vital. Siau!