diumenge, 21 de març de 2010

LA BONA SORT DELS PARES DEL PACIENT DE LA 302

 

Arribo a casa amb l’Aina després de que ella estigués a casa dels meus pares, han passat més de 24 hores des del meu escrit i segueixo tenint ganes de dir molt més.

L’Aina dorm  i per tant aprofito. L’Ainhoa m’ha dit per telefon  que descansi, però tinc les sensacions tan a flor de pell, que tinc més necessitat d’expressar-me que de res més.

Hem vist l’Albert caminar una mica, va tort i li costa aguantar-se, va com de puntetes, els metges reconeixen que no saben que té, ja no té febre. La ressonància va anar bé, i com ens van dir els metges han descartat un tumor que afectés a la columna.

Tot semblen bones noticies, voldríem saber que té, que ens diguessin senyor els seus fills té això i li curarem amb lo altre.

La sensació de quan ens van dir que no tenia un tumor va ser molt curiosa, l’Ainhoa s’ho havia plantejat, jo com que visc amb la ignorància mèdica no havia arribat a pensar tant, però al moment que em van dir que no en tenia em va venir una alegria.... Estava tenint una alegria quan em deien que el meu fill no tenia una cosa que ni tan sols m’havia plantejat que podria tenir-ho. És com si ara et diuen que no et tocarà la quiniela i et quedes trist però si ni tan sols l’he feta !!!

Les trucades no paren, els missatges via face, bloc, sms, em sento acompanyat i em sento afortunat, quina sort que tinc... quina sort que tenim tant l’Ainhoa com jo de que a la vida ens acompanyi tanta gent. Em sorprèn i positivament perquè haig de reconèixer que no tinc cura de les amistats. No m’adono de res i de les coses que passen sóc el darrer en adonar-me’n, no sóc el primer pare que l’ingressen al fill però quan ingressen als dels demés jo no sé mai res.

M’adono novament que en el meu camí si he tingut una sort és de tenir bona gent que m’acompanya.  Com ja deia ahir aquests dies tinc grans sensacions, em sento afortunat de tota la gent que m’acompanya en el meu dia a dia, em sento estimat com ningú i  tinc la seguretat que tanta estima no me la mereixo i molt menys l’he conreada.

Sabeu molts de vosaltres la dèria que tinc darrerament per anar a córrer, avui tenia cursa i l’he canviat per una estada de luxe al hospital de nens de Barcelona amb l’Albert. Ahir la meva cosina  va agafar el tren per anar fins a Calella simplement perquè jo tingués la samarreta... dos hores de tren per que jo tingués la meva joguina..  Llegia aquests dies el llibre de l’Arcadi Alibes, em va fer pensar molt, jo volent anar a córrer i al meu costat el nen que no podia ni caminar, quan ell dona una passa és com el primer pas de la lluna, un petit pas per ell però molt gran per tothom.

Vaig pensar  que el dia que corri la meva primera marató la voldria fer amb 42 amics un per cada quilòmetre ara m’adono que aquests dies ja l’estem corrent però que tinc més de 42 amics, tinc molt més que això, em sento tant afortunat, tant. I tots ells m’ensenyen tant... gràcies, gràcies a vosaltres mariners que m’acompanyeu en aquest trajecte. Em sento un afortunat i sé que en uns dies estarem celebrant  que tot ja s’ha acabat

Tinc tanta fe que no ho veig com un mal son, sinó com una experiència. Gràcies

 

 

4 comentaris:

Babunski ha dit...

Mira, doncs farem una cosa. Com necessites 42 amics per fer la cursa i en tens més de 42 jo em sacrificaré i no aniré a córrer. Tot sigui per les amistats!

David ha dit...

Va fent tot???? Ànims un dia més!!!

(Edu! He afegit EL BLOG D'EDUARD PLANA a "els blocs que llegeixo" del meu nou bloc DE CAMÍ CAP A CASA (www.decamicapacasa.blogspot.com)
Una abraçada!!!)

Anònim ha dit...

De ben segur que estan totes 'les compis' d'acord si us envio una abraçada col·lectiva des de sants :)

carme oliver ha dit...

No sabia res, avui volia veure com estaveu pel facebook i quina notícia....
Digue-li a l'Ainhoa que demà parlarem i una abraçada a tots, i ànims des de Òdena.