ALGO PEQUEÑITO (CURSA EL CORTE INGLES)

Ahir varem anar a sopar a ca Xavi i Maite  com cada any o quasi tots, ens reunim per aquestes dates no ho fem una data qualsevol sinó  com bons homo apm aprofitem que fan el festival d’eurovisió.

Si, és cert, i veiem una part, i a veure que si hi ha algun personatge que després recordem durant tot l’any. L’actuació espanyola es recordarà més per l’aparició d’un espontani, aquell que va deixant als catalans com a  intolerants  i a l’alçada d’un lloc que no ens correspon.

Però a mi la cançó espanyola m’agrada, i sobretot pel seu significat. Vivim en una societat on fem un concurs de a veure qui la té més gran. La casa, la nòmina, la hipoteca, el vehicle, la... qualsevol cosa, i ens oblidem de les coses petites d’allò que sense saber ens omple, d’aquelles petites coses de les que no podríem viure. En una relació també és molt habitual, a vegades falten i sobra petites coses, detalls accions, allò que dona salsa a la vida.

Avui anirem a fer la cursa del Corte Inglés, precisament és un acte que de petit no té res, però a final, per molta gent que hi hagi, l’has de fer tu sol i és en aquests moments quan els detalls petits poden fer que facis un resultat  millor o pitjor. Una petita arruga en un mitjó, una cosa tan petita, pot fer-te en un moment donat tal mal, provocant una butllofa, que  et faci abandonar. I en la vida ens pot passar igual i en les relacions siguin com siguin. Allò petit, aquelles petites coses ens poden  fer tan grans dins nostre que ens facin gaudir o no d’un dia, d’una persona d’un acte. A vegades aquestes coses són tan petites i les sentim tan grans que dins nostre sabem que hi ha alguna cosa que no va bé però tampoc sabem ben bé que és.

Avui intentarem anar millorant en el ritme de la cursa, estic lluny encara dels meus millors temps, la darrera varem fer 49 en 10 km, objectiu d’aquesta (de quasi 11) que, malgrat tinguem la pujada de Montjuich, anem baixant temps, guanyant en comoditat. Avui ens sentiré petit amb tanta gent però sabré que les coses petites són poderoses.

SOL

El dilluns mola gent de Barcelona no treballava, era la segona pasqua, al treballar jo fora i degut també a que no fem les festes locals per traspassar-les a les vacances, jo si que vaig treballar. Em vaig aixecar aviat, bé com intento fer cada dia però ja es pot veure que em costa darrerament, i vaig fer el que hauria de fer sempre, vaig llegir una mica i vaig sortir a córrer. No vaig estar ni una hora potser 40 minuts, vaig pujar a Montjuich i ja vaig tornar, lo suficient per deixar la meva ment en blanc i anar fent. Em vaig sentir com Sant Joan de l’any passat, em vaig sentir sol, però no en el sentit lleig de la paraula sinó tot el contrari.

Això em va fer pensar sobre la dificultats que tenim en el dia d’avui per estar sols, i sentir-nos agradablement sols, arribem a casa i endollem la televisió, o fiquem música,  a vegades preferim un llibre o fins i tot o compaginem. Sense anar gaire lluny, quan m'aixeco de bon matí llegeixo, escolto música i escric pensant que algú més llegirà. Molts ens fa por el silenci, que deu haver dins nostre que ens fa por? Que deu haver que ens costa tant trobar el silenci? Fins i tot quan intentem concentrar-nos i relaxar-nos ens és més fàcil tenir converses interiors. Quan aconseguim estar concentrats, relaxats i en autèntic silenci amb nosaltres? Jo tan sols ho aconsegueixo en moments concrets. Les cultures orientals han desenvolupat durant segles aquesta capacitat d'interiorització d'anàlisi del seu jo en el silenci. Potser haurem de treballar-lo per veure quin és el nostre fons, veure els nostre jo més autèntic, veure on acaba el super-heroi que portem tots dins nostre.

Darrerament llegeixo experiències de gent que van córrer la seva primera marató, al final la cursa es converteix en un camí que l’has de fer tu sol, amb les teves cames i la teva ment, la capacitat mental i de trobar-te amb tu mateix t’ajuda a fer qualsevol esforç. Sé que estic a anys llum del que vull, sense tenir por a estar sol, a sentir el silenci dins meu. Em queda molt de treball. Quan aconseguim sentir-nos sols dins nostre, no escoltar res més, no veure res més tan sols descobrir el nostre jo, podrem veure que tot és més senzill i que som capaços de qualsevol cosa

PEDRETES DEL CAMÍ (CURSA MULLA'T II)

 

El dijous passat vaig anar per motius professionals d’enterrament, he portat una setmana carregada de feina i allò que en un moment suposa quelcom més a fer va representar ser terapèutic per a mi,  no m’ho esperava en cap moment però en el moment de seure’m en una església,  deixar que un capellà digues el que va dir, escoltar música, em va fe pensar  em haig de reconèixer que em va ajudar a plantejar-me coses, a adonar-me’n de coses que passen a la meva vida i que m’han passat.

Si us adoneu la vida és un misteri, poc sabem del que ens envolta i el futur l’intuïm però no el coneixem, tan sols sabem que  un dia deixarem de viure, li donem importància de com volem morir o millor dit enterrats, i ens oblidem de com volem viure o com estem vivint, si els somnis de quan érem petits s’assemblen a la realitat d’ara, si ens sentim orgullosos d’allò que estem fent.

Durant el sepeli, a partir d’una frase que va dir el capellà, em va fer pensar en gent que ha influenciat la meva vida, que ha fet que d’alguna forma canviés, que jo no fos sempre el mateix. Si jo dic ara que la meva família i els meus amics pròxims han influenciat d’una forma evident a la meva vida  no estaré dient res de nou, tothom s’ho imagina, nosaltres som “jo i les nostres circumstàncies” i és evident que amb la gent que passes la majoria de temps t’acabi influenciant en el que fas dia a dia i fins i tot en la teva personalitat.

Però a vegades hi ha gent, molt més anònima, que han influenciat a les nostres vides i que pel que siguin han marxat, gent que en un moment donat t’han fet un comentari, han viscut a prop teu durant un temps però que fa molt que no saps, etc que t’han ajudat en la teva vida, donant consells, donant exemple o simplement vivint experiències, que ens han acompanyat en moments durs però que malgrat hagin deixat petjada en tu ho van fer de forma més anònima pels altres, hi ha gent que per la seva personalitat ens han ajudat en el temps a fer el nostre camí i ens han ajudat a treure coses que teníem dins i amb el temps ens oblidem d’ells. Jo no hagués estat el mateix si no hagués conegut a... si no m’hagués passat allò.... a vegades fins i tot les coses negatives ens han ajudat a millorar la nostra personalitat, gràcies a un desengany, un desastre, un fracàs, una baralla, em pogut millorar i créixer en nosaltres mateixos.

Avui faré la cursa de Montmeló al Circuit de Catalunya, on es recull diners per la campanya Mulla’t, ja la vaig córrer l’any passat, sent per tant la primera que repeteixo i on podré analitzar la meva millora. És evident que amb la lesió no estic en forma però que malgrat això podré veure com estic i si estic lluny del que vull però que malgrat això estic millor que l’any passat. Durant la cursa si m’entrés una pedra dins segurament em molestaria, però imagineu-vos que una pedreta entrés i m’ajudés a córrer millor,  doncs, a vegades hi ha gent i persones que han estat en la meva vida petites pedres en el meu camí, gent que amb el seu viure m’han fet veure el món d’una altra manera, gent que potser no els he agraït el que han fet per mi. I  avui voldria tenir un record per ells quan estigui corrent, perquè són els grans oblidats, a vegades per nosaltres mateixos, que no ens adonem de la seva influència i fins i tot, ells no són conscients de que hagin pogut fer tant en nosaltres.

I parlant de camins, l’altre dia vaig veure el mag d’Oz em va fer pensar i adonar-me que a vegades les dificultats en el camí del dia a dia venen donades no pel que ens passa, sinó per com reaccionem, la falta de cor, de valentia, de cervell no ens ajuden a fer un camí fàcil.

Avui em trobaré amb una cursa complicada, de les de voler i no poder, voler fer les coses sense mal al genoll i haver-les de fer com pugui. Em cal passar per aquí per poder tornar al bon camí i recordaré a tota aquella gent  que m’ha ajudat a estar on estic i pensar com penso. Intentaré ficar, valentia, cor i cervell i tot junt em donarà millor resultat del esperat

CURSA PER LA DIAGONAL (QUÈ ÉS EL FRACÀS?)

Avui aniré a córrer la primera cursa per la diagonal, aprofitant el referèndum per veure com es modifica, l’ Ajuntament s’ha tret de la màniga aquesta cursa de tan sols 5 km. És evident que es fa per promocionar el referèndum i  un podria pensar que ens utilitzen per aquest mitjà,  potser si, però també és cert que jo la utilitzo perquè  és la primera cursa que faig que és gratuïta i  a sobre et regalen la samarreta.

Faig la cursa per a veure simplement com estic,  començo a estar millor del meu genoll i ara em toca veure’l córrer sense cap tira ni res que l’immobilitza. Vull veure que tal i ja pensar en la setmana vinent i la cursa del mulla’t contra l’esclerosi múltiple de la setmana vinent. La idea és anar recuperant la forma i que no sentir-me com em vaig sentir a la mitja de Lleida.

Feia dies que volia fer un article a partir de les reflexions de la mitja de Lleida La cursa no va anar gens bé,  vaig fer un temps d’una hora 58 minuts, el que menys importa és el temps que vaig fer sinó com em vaig trobar. Al principi la cosa anava més o menys bé, però entre la calor i la falta d’entrenament, vaig veure que no podia, i vaig haver de parar, llavors encara va ser pitjor al no trobar mai el ritme, el que havia de ser una festa per a mi, en un recorregut que ja l’havia fet sense problemes, es va convertir en un desastre, em vaig sentir un fracassat.  I aquí venia la meva reflexió d’aquella cursa. Què és el fracàs?

I haig de ser sincer durant dies m’he fet la pregunta, què és el fracàs? Quan comença quan acaba? De què depèn? I voldria potser tenir-ho clar i poder-ho explicar  però si haig de ser sincer no he estat capaç (he fracassat...) i us convido a que  si algú de vosaltres vol col·laborar que ho faci indicant per a ell que és el fracàs.

 Entenem fracàs com acte que no ha arribat no ha aconseguit els seus objectius? Per tant si els objectius són uns que si els aconsegueixes és un èxit no hi ha cap espai entre l’èxit i el fracàs? Per tant la por a ser un fracassat ens pot fer que els nostres objectius siguin més baixos?  És a dir quan menys vulguem, quan més simples siguin els meus objectius més fàcil serà tenir èxit i no fracassar?  I llavors, que hem d’escollir a la vida? A tenir objectius simples o no tenir por al fracàs? Hi ha alguna manera de malgrat no aconseguir un objectiu no sentir-se fracassat?  Us convido a que ho comenteu i m’ajudeu a acabar aquest post.

El meu fracàs a Lleida no és una marca en concret, això seria insultar a molta gent que intenta arribar a aquest resultat, sinó sobretot el com em vaig trobar, avui sé que em puc trobar igual,  sort que són pocs quilòmetres i començaré anant a poc a poc  i a veure si m’animo  i començo a recuperar una mica encara que em sembla que no queda res bo per aquesta temporada.

Com em trobaré? Això és una incògnita, el que està clar és que  he tret una nova lliçó de tot això. A vegades ens pensem que som superpoderosos, que malgrat que ens diguin a mil llocs com hem d’actuar i fer, nosaltres pensem que ningú ens coneix a nosaltres com a nosaltres mateixos, i els consells que es donen en general moltes vegades no els fem nostres. En el meu cas, diuen que part d’un entrenament és descansar i jo després de tenir  a l’Albert  a l’hospital el que menys em venia de gust era parar entre sessió i sessió i finalment ja tenim la lesió. També deien que quan portes un temps que no pots entrenar, no pots fer curses  i perds la forma se’t  mengen els dimonis. Jo pensava que era una exageració, que a mi no em passaria i al final veus que ets un corredor mortal com tants d’altres.

Finalment, comentar que la forma física és com la confiança i com la vida, costa molt guanyar-la però la perds a l’instant, has de treballar-la molt però si et descuides ja no ets el que vares ser, cal treballar dia a dia i potser tenir paciència.