diumenge, 22 d’abril de 2012

XIP GROC ANEM QUE ENS ESPEREN (CURSA DE BOMBERS 2012)


Xip groc, beguda isotònica, barretes, nervis, ganes i il·lusió. Això només pot significar que avui tenim cursa.  Després d’un any el xip groc torna a les meves bambes per recordar una glòria passada que no va ser ni això.  Lluny queden els 42 i 43 minuts per fer 10 km. Avui ens plantejarem fer-ne 50 però amb un objectiu semblant gaudir, gaudir del ambient, sentir com trepitjo la meva Barcelona i sentir-me com un ocell lliure viatjant pel mig de la gran via substituint els cotxes per la comunió amb tots els meus companys runners.
Miro al cel i penso amb quina comoditat m’he llevat avui i em plantejo quants matins no he estat capaç de donar el salt per entrenar. M’adono que el noi del club de les 6 s’ha diluït. Potser les meves necessitats han canviat, potser, segurament, perquè la meva vida en el darrer any ha canviat i ha canviat molt.  En el fons que he aprés a que per sentir-me lliure no em calia córrer.
Durant el darrer mes, he tingut la sort de tenir experiències que m’han ajudat a entrenar i sobretot a afrontar nous reptes.  Vaig tenir la sort de parlar durant més de  mitja hora amb  Alexandra Panayotou, una ultramaratoniana que es dedica a fer conferències a més d’escriure grans llibres http://www.alexandrapanayotou.com . Cal reconèixer que em va motivar molt la seva conversa, ella que ha fet fa uns dies 24 hores corrent per ajudar a aquells que passen gana, em deia, a mi , un desconegut que tranquil, que estigués en calma, que tot arribaria.
He tingut la sort de llegir darrerament  les cartes secretes del monjo que es va vendre el seu ferrari de Robin Sharma. I com sempre m’ha ajudat a obrir la porta de la meva persona per a que entres aire fresc. 
I avui corrent pensaré amb tot allò que he anat deixant i adquirint durant tot un any. He perdut una feina i uns companys i he guanyat una altra i uns altres. He perdut la forma però molts mal de caps i he guanyat alegria recuperant una energia com de nen que moltes vegades m’ha caracteritzat.  Quan surto a córrer i em sento que em costa  penso en el que he estat i sóc ara i penso que si el peatge viure la vida que porto ara és anar menys lent en una cursa crec que és lo millor que em pot passar.  Pregar a Déu viure i estar com estic ara deu ser molt bon signe imagino.
Em sento feliç i afortunat perquè malgrat les coses han anat com han anat torna el meu xip groc al carrer  no només a recordar moments molt més ràpids sinó per ensenyar al món el que sempre m’han dit a casa que a poc a poc i bona lletra.
Avui sortirem i gaudirem, ens cansarem, sentirem la música i ens emocionarem igual que quan comencem  a sentir els tambors del darrer km.
En un país amb 5 milions d’aturats, amb desnonaments diaris, persones que se’ls ha esgotat l’atur i tenen família, un estat sense futur amb un present més que caòtic on no hi ha inversió sinó retallades  dels elements bàsics de la nostra existència, un es sent un privilegiat quan l’únic que recorda amb nostàlgia és aquell temps en que corria en 42 minuts.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Eduard, Soc el Ricard Gil i ara també corró, i ves per on veient la pagina de xampionchip, m'enrecordat que corries i bingo, el teu blog! Espero que tot vagi be. Pel que veig també vas deixar Roig, i espero que com hem va passar a mi, malgrat el pal inicial hagi estat el millor que t'hagi passat (professionalment).. Mai no vaig entendre que hi fèiem allà. Quina castracio mental !!!!! De veritat. Be a veure si coincidim en alguna cursa cuida't. Per cert d'Deu n'hi do fer els 10 en 42'.