dilluns, 25 de maig de 2009

iron man de dilluns

L’altre dia em van enviar un mail que em portava a un vincle on hi havia aquest video, es tracta de la lluita d’un pare pel seu fill amb una gran discapacitat, el fill es sent com si no tingués res, cada vegada que fan una cursa plegats, això els ha portat a fer l’Iron Man (3.800 m. Nedant, 180 km. Ciclisme i 42.2 km corrent)




A vegades la realitat supera la ficció i veient certs videos o escolant històries podem aprendre molt de nosaltres mateixos, del que portem a dins, de les nostres capacitats, ningú és millor que nosaltres, simplement les circumstàncies de la vida li han fet treure el que portava dins. Nosaltres podem, podem ser com aquest pare, podem arribar on sigui, tan sols cal que ens ho plantegem realment.
I avui, realment, veus un vídeo com aquest i t’adones de que injustos que som cada vegada que ens queixem per les mil tonteries que ens passen durant el dia. Pal anar a treballar quan molts no tenen feina? Pal de fer un esforç físic? Poca paciència amb els fills? Petites discussions diàries amb la parella.
Em considero un afortunat, estic convençut que aquest pare no hagués volgut viure aquesta vida, voldria estar a casa seva mirant la tele o llegint llibres i potser mai hagués corregut cap cursa. Però la vida li va portar aquestes cartes, ell podria haver plorat i va decidir lluitar, però no per canviar allò que no es pot canviar sinó per transformar i donar-li lo millor al seu fill.
De lo pitjor, de lo més complicat, surt l’heroi i que tots portem dins, de l’amor surt la força per viure. Sóc un afortunat per poder veure el vídeo, ser un espectador ara espero saber-ho aprofitar i no perdre el temps en no gaudir de la meva vida, no fent mil coses, sinó aquelles que faig sentint-les, fer-les meves, gaudint de cada segon de la meva existència com un regal.