iron man de dilluns

L’altre dia em van enviar un mail que em portava a un vincle on hi havia aquest video, es tracta de la lluita d’un pare pel seu fill amb una gran discapacitat, el fill es sent com si no tingués res, cada vegada que fan una cursa plegats, això els ha portat a fer l’Iron Man (3.800 m. Nedant, 180 km. Ciclisme i 42.2 km corrent)




A vegades la realitat supera la ficció i veient certs videos o escolant històries podem aprendre molt de nosaltres mateixos, del que portem a dins, de les nostres capacitats, ningú és millor que nosaltres, simplement les circumstàncies de la vida li han fet treure el que portava dins. Nosaltres podem, podem ser com aquest pare, podem arribar on sigui, tan sols cal que ens ho plantegem realment.
I avui, realment, veus un vídeo com aquest i t’adones de que injustos que som cada vegada que ens queixem per les mil tonteries que ens passen durant el dia. Pal anar a treballar quan molts no tenen feina? Pal de fer un esforç físic? Poca paciència amb els fills? Petites discussions diàries amb la parella.
Em considero un afortunat, estic convençut que aquest pare no hagués volgut viure aquesta vida, voldria estar a casa seva mirant la tele o llegint llibres i potser mai hagués corregut cap cursa. Però la vida li va portar aquestes cartes, ell podria haver plorat i va decidir lluitar, però no per canviar allò que no es pot canviar sinó per transformar i donar-li lo millor al seu fill.
De lo pitjor, de lo més complicat, surt l’heroi i que tots portem dins, de l’amor surt la força per viure. Sóc un afortunat per poder veure el vídeo, ser un espectador ara espero saber-ho aprofitar i no perdre el temps en no gaudir de la meva vida, no fent mil coses, sinó aquelles que faig sentint-les, fer-les meves, gaudint de cada segon de la meva existència com un regal.

CRISI

Que vivim en plena crisi econòmica no és dir pas res nou, que d’aquesta en sortirem, potser tampoc és introduir cap concepte que no sabéssim perquè les crisi com tot, bé i se’n va. Fa temps tots dèiem que havia de venir una i si finalment ha arribat, perquè són cícliques, venen i se’n van. Està clar que el problema ve si aquesta ens afecta a nivell de treball, ja que ens afecta a nivell econòmic i fins i tot social.
Si això ens passa, podem quedar-nos a casa, buscant feina o sense fer res, o decidir formar-nos, mitjançant cursos, llegint etc. Intentar ser més forts que el que érem en el moment de ser acomiadats.
Les crisi existeixen, a nivell econòmic, personal i en les relacions (parelles, amics, familiars) i les hem d’acceptar com a part d’un camí. És part d’un procés que ens ha d’ajudar a ser millors del que érem abans de començar a patir. Per tant, benaurades crisis, perquè potser aconsegueixen fer el nostre cor més fons per a que després hi càpiguen més sentiments, més persones, més accions. Si ens afecta la crisi haurem de decidir que fem, plorar a casa? O mirar quines accions prenc, hi ha empreses que s’han creat amb la capitalització de l’atur d’unes persones, hi ha gent que ha aprofitat la seva estada a l’atur per tal d’estudiar i després s’han incorporat al món laboral amb un millor càrrec que el que tenien antigament. I com a persones? Les crisis ens poden fer més forts de cor però no per això menys insensibles, ens pot fer veure la realitat, saber qui tenim al cantó, en qui podem confiar, ens demostra que som humans i ens dona l’oportunitat de créixer, d’incrementar la nostra tolerància i el nostre perdó, ens ensenya a estimar i a estimar sense pors. Perquè és precisament les pors les que ens limiten, les pors, la falta de confiança en un mateix, fa que moltes vegades ens aturem sense adonar-nos de les nostres potencialitats. Al final de tot en sortim, d’alguna forma o una altra, el que cal és confiar en un mateix i aquest és el principi per poder arribar on un vol. Si sóc un aturat, i crec que no aconseguiré mai treball, em quedo a casa amb el xandall i mirant la televisió, què aconseguiré? Però i si decideixo arreglar-me tirar currículums, buscar formació serà el primer pas per seguir caminant. No ens enganyem lo millor és treballar, seguir com si res, però moltes vegades les pors al canvi, la resistència a conèixer coses noves ens impedeix veure millor com surt el sol.
Com ahir li vaig dir al Miki us lliuro la cançó aquesta de Sergio Dalma, fixeu-vos, un problema, una mala experiència t’ha ajudat a modificar els teus paràmetres, créixer, fer el cor fort, has aprés d’un problema d’una situació, beneït sigui el problema perquè he tret la millor lliçó.

TITANIC

Titànic, 21 de maig de 2009, ens hem Salvat, pensava que nosaltres seriem com els cents que han mort dins de l’aigua freda o dins del vaixell, molts han tingut por de deixar totes les seves riqueses, la comoditat que representava el camarot. D’altres els ha faltat forces i a nosaltres ens ha sobrat la sort dels campions.
Estem vius !!!! que maca que és la vida, mira com surt el sol que ens dona calor, mira que maca que és l’aigua, quina sort en tenir una feina, uns somnis, una família. Sóc un afortunat, pensava que no ho contaria. Però quantes coses em queden per fer? He fet tot el que volia fins el dia d’avui? He dit prou vegades t’estimo? He ajudat prou a la gent? Porto la vida que realment vull portar? Quina sort el Titànic, em dona una altra oportunitat, en uns minuts he estat conscient del que he fet, del que vull i el que em queda per fer... m’ha fet conscient de la vida de que sóc viu, que corre sang per les meves venes de que respiro de que la meva ment controla cada un dels meus muscles i que jo decideixo quina vida vull portar i que com a molt decidiré que Déu faci la seva voluntat però si pot ser que s’assembli a la meva. Tinc la agenda plena, haig de dir a molta gent quins són els meus sentiments, m’he tret la careta que fins ara em feia callar per no semblar una persona sonada, que maco és dir t’estimo, fer una abraçada, escoltar i ajudar, estimar, estimar i estimar. No voler ser comprés per la gent sinó viure com et demana la teva vida que visquis, viure el present, i viure el regal de Déu de la vida, la vida de cada dia, tenir gran sentit del humor i viure dominant amb reptes, no deixar-se dominar pels petits problemes del dia que no ens deixen gaudir de la sort d’haver-me llevat un altre dia. Benaurats els desastres, perquè ens deixen veure lo essencial de la vida.
Barcelona, 21 de maig de 2009.... avui he tingut un somni, he sobreviscut al Titànic, he sobreviscut, em sento diferent... més viu, us heu fixat en el sol d’avui? En la lluna? Ho vull compatir amb vosaltres, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar...no estem sols en aquest mon.. som uns afortunats, malgrat els nostres problemes. Alícia en el País de les Meravelles... es troba el conill... perdoni vaig pel camí correcte? On vas? I ella respon.. a qualsevol lloc... ell li contesta doncs llavors tots els camins et porten... El Titànic potser m’ajudarà a no ser com Alícia i tenir clar quin és el camí de la meva vida i si les accions que prenc em porten... o si els camins que prenc són adients a la meva forma de ser de pensar i de viure.
Que tingueu un bon dia I GAUDIU !!! us deixo una cançó de bon rotllo

EL CARPE DIEM DELS SENTIMENTS

Malgrat fes temps que no escrivia al bloc, la realitat és que em sento com si sempre hi escrivís, em passen coses, les veig, i em surten idees per escriure. Darrerament la feina ha pogut amb mi, o millor dit he deixat que em guanyés el cansament. Cal desmitificar-ho, no passa res, hi ha puntes de feina, cal assumir-les, acceptar que a vegades no pots arribar a tot, però el que cal evitar és que aquest volum de feina no afecti al benestar global teu i de la teva família. No passa res per tenir molta activitat laboral, el que si que passa és tenir estrés
Ja fa temps que us volia parlar de l’amor i del passat, potser no ens adonem però els sentiments són actuals, no saben ni de passat ni de futur, hi ha el que hi ha, tenim dolor ara i no ens serveix de res el que ens va passar ahir per tal de reduir el nostre dolor o la nostra alegria.
Vivim en una societat on hi ha persones que estimen a la seva parella perquè un dia es van casar amb ella. Això és un error, cal estimar-la perquè l’estimes, no perquè fa anys te la vas estimar i per això t’hi vas casar. Sense anar gaire lluny, el facebook, diem agrega’m com a amic a persones que fa anys que no veiem, que no hem sabut res, i lis diem amics, potser valdria la pena crear una categoria de coneguts, un amic que no sap de tu des de fa temps, que tu no sabies res? Potser ho va ser en el seu moment, però ara, ara en que s’ha convertit, sincerament en res. Hem de viure el present, i sentir avui l’amor de la teva parella, dels teus amics, però perquè ho són ara, no perquè fa temps van fer per tu o van significar. Cal distingir la gratitud de l’amor, no hi ha prou amb estar agraïts a unes persones pel que van fer al passat, sinó cal viure l’amor i els sentiments en el seu present. Estimar pel que són, pel que vols que siguin pel que representen, les signes de poc amor i molt de passat no són una bona credencial per una bona amistat.
Em va emocionar l’altre dia la mort d’Antonio Vega, no pas perquè jo fos un gran seguidor de Nacha Pop, més aviat el contrari, haig de reconèixer que si que m’ha agradat molt alguna cançó d’ell en solitari, i recordo el duet amb Miguel Bosé cantant amb un especial per TVE que fou molt emotiu. Tothom ho veu i el seu rostre ho delata com era un addicte a les drogues. El que la gent no sap era lo addicte que era a l’amor a la seva esposa marga, tant que moltes de les seves cançons foren escrites pensant en ella i de fet tothom és conscient que mai va poder superar la seva mort fa quatre anys enrere. L’amor et fa prendre decisions difícils, i fins hi tot et pot portar a la destrucció, no cal ser freds a la vida i no cal oblidar a qui t’estimes quan et deixen, però cal seguir, cal viure, cal viure en les emocions del present, perquè viure en els records, en el passat, sentint el que senties fa que no sentis res ara. M’estan agradant molt les històries sobre Antonio Vega, i és emocionant veure com cantava a la seva dona Marga, i és un signe d’amor, però sense oblidar-la, no cal que et quedis enrere, hi ha gent que encara t’estima, hi ha mil coses a estimar i fer, i no seguir endavant és morir, és no viure el sol d’avui, és no prestar a la societat la teva vida, el teu esforç, el teu treball, el teu amor. Que tingueu molt bon dia, gaudint avui del dia d’avui, del que ens aporta, del que ens dona... i recordeu gaudiu-lo a no lo fast food.