divendres, 5 de febrer del 2010

GRACIES A LES 6


Portava dies sense escriure, sense despertar-me a les 6 i fins i tot el cap de setmana vaig ser incapaç de sortir per anar a córrer. Quan això succeeix tinc a sensació que em fallo, crec que perdo, que la mandra em guanya. Haig de reconèixer que la meva vida s’ha caracteritzat per una lluita continua entre un servidor i la seva mandra amb grans victòries d’aquesta segona.
La mandra és un cercle viciós i quan entres costa sortir-ne, un dia et costa aixecar-te aviat, malgrat sigui beneficiós per a tu, i el segon encara costa més, el tercer es fa una muntanya i finalment el cos ja està acostumat a aixecar-se tard, a anar amb preses, a ficar-se nerviós, a anar més cansat degut als nervis i... i.... i... ja estem dintre del cercle de la mandra.
I si ho haig de reconèixer m’agrada aixecar-me a les 6, escoltar música i pensar. Tinc tant a millorar... tant...
Als matins he començat a llegir Alícia en el país de les meravelles, si, la versió adulta, no és pas un llibre que es va fer pensant en els nens... el tema és que fixeu-vos el conill, sempre va amb presses, però no para de donar voltes sense fer res. Alícia vol ser petita per entrar per una porta i quan ho és no pot entrar perquè no té la clau, i després es fa gran i ja no li serveix de res.... si pogués els agafaria a tots i diria. Nois podeu parar? Alícia tu saps el que vols? Saps on vols anar? I tu senyor conill pots tranquil•litzar-te plantejar que vols, qui et vol i agafa el camí correcte?
Doncs el meu moment de les 6 és quan em paro i em plantejo cap on vaig, si vull ser més o menys petit o gran. M’agrada fer això a les 6, perquè a qualsevol altre hora del dia em sentiria que perdo el temps, que tinc mil coses a fer, sempre tenim coses a fer. Ara sé que aquesta hora és per fer això i ja està, que li trec del dormir, de la mandra i m’ajuda a estar més despert durant el dia.
Aquests dies que no he escrit han passat moltes coses, varem celebrar l’aniversari de l’Albert, ja ha fet 5 anys, el temps passa que ni ens adonem, quan estic amb els meus fills i malgrat els mils defectes que puguin tenir, dono gràcies a Déu, per aquest regal i em sento eternament agraït a l’Ainhoa perquè sense ella el nostre projecte de família no s’aguantaria per cap lloc. Veient als meus fills i la meva dona em sento petit i egoista al no poder donar tot el que rebo.
Va ser el dia 2 la candelera, per la meva mare és un dels dies més importants de l’any. Sempre l’he viscut a casa. I no perquè sigui l’aniversari de la meva amiga Mònica sinó per la crema de les espelmes. Cada any la meva mare va a missa i ens porta unes espelmes, aquestes les guardem i cremem les de l’any anterior. Al cremar-les recordem quin era el desig que havíem demanat l’any passat i si s’ha complert i demanem el que sigui pel que comença. A la llarga del que serveix és per a que sigui un nou moment de reflexió, de pensament, un moment de les 6 per recordar com ha anat tot, si es compleix allò que volíem, si vaig pel bon camí, si sé el que vull, si la lletra del que vull va a acompanyada de la música dels meus fets. Sé que em queda molt camí a fer, però a les 6 no es que em senti superman, però em sento prou relaxat per saber que ho puc fer tot. Us convido a unir-vos a les 6

2 comentaris:

Babunski ha dit...

Veig que la meva pobra Núria no és important... ooooh...

EDUARD ha dit...

TU ja saps que per la nostra familia el neixament de la Núria és un fet molt important.
I no solament això sinó la felicitat que transmet tant al seus pares com al seu germà Guillem.