dimarts, 30 de juny de 2009

CONTRACORRENT

El passat dia de Sant Joan, a les 8 del matí, hi havia gent que encara tornava de festa, pel contrari, un servidor, després de fer club de les 6 va marxar a córrer, l’experiència va ser genial. Des de estació de sants fins a plaça Espanya, d’allà fins a la Glòries fent tota la Gran Via per pujar per la Diagonal fins al Carrer Numància per tornar a baixar. En total 13 km. Una distància que no havia fet mai, Barcelona era meva, no hi havia ningú pels carrers, em sentia com Eduardo Noriega al principi de “abre los ojos” . Em vaig sentir a contracorrent, fent el que ningú feia, i sentir un plaer inèdit. Estava descobrint una altra Barcelona, era tota per mi, res em parava, cap cotxe, cada pas era veure nous detalls d’una ciutat deserta, com si fos en Dídac en Mecanoscrit del segon origen.
El anar a pas de tothom, a la seva corrent ens pot portar a no viure les nostres sensacions, a anar on volen els altres, a viure una vida que no és la nostra. És de fet lo fàcil i fins i tot ens eduquen per fer el que és lo normal, seguint les normes més o menys establertes. No ens ha de fer por anar on van els altres si realment és on volem anar , però potser ens cal mirar al fons i adonar-nos si és el que realment ens agrada. El mon vist des d’un altre prisma canvia molt, i el dia de Sant Joan m’adonava que fent coses diferents estava descobrint un nou mon.
La gent és molt important, ens acompanya, ens recolza i ens ajuda. A la meva vida passen i han passat, grans persones, amics, companys, família que d’una forma o una altra han ajudat a conrear la meva personalitat, però a les 6 del matí no hi ha ningú, estic jo, i cal també cercar i tenir cura del jo i veure en la soledat, que vol i cap a on vol anar el meu jo. Quan més fort i bo sigui aquest jo, millor podré ser pels altres.
Clar que tots seguim unes normes socials i que costa trancar-les i potser si no ens costa cal fer-les perquè sinó ens transformem ens nens mimats, però el que no podem és deixar de viure la nostra vida per viure la dels altres.
Aquesta setmana ha estat la Mort del Michael Jackson, la pressió de ser un líder, d’haver estat el millor li ha portat a destruir la seva vida, el fet de no veure cap a on vas o no poder ser allò que els demés esperen de tu, li ha portat a la destrucció. Un somni, fet realitat, (o no) perquè des de petit li van dir que era el que havia de fer, una vida controlada pels altres, opinada per tothom, una felicitat artificial, una pressió altíssima, i una vida que no era vida. Es repeteix el fenomen Elvis, els reis es moren, es maten infeliços per no haver pogut viure la seva vida, per haver deixat escapar els petits detalls, per haver perdut els amics del dia a dia per en definitiva no ser res.
I de la mateixa manera que feia el comentari l’altre dia, ara faig la mateixa pregunta, que hi ha de Jacksons en la nostra vida, dins nostre? Estem segurs que notarem coses que podem millorar, coses que volem fer i dir i no ens atrevim pel que diran o faran, ens pressionem per arribar a metes imposades pels altres o autoimposades i quan hem arribat no hem gaudit ni del camí ni de l’objectiu... nois desperteu..... que potser demà ens morim i avui viurem la vida que esperen que vivim i no la notra. Tens ganes de dir t’estimo a algú??? Ni que sigui com un bon amic.... o Gràcies???? O Perdó??? Però no ho fas pel que diran... doncs com la cançó de la Gallina que diguin el que diguin que jo ja estic content.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tu vius la vida que voldries viure?