dijous, 11 de juny de 2009

més que un sentiment

Setmanes Europees, Eleccions, final de la Champions.... el dia de la final varem quedar uns quants i gaudirem molt amb la Victòria. Veure el teu equip guanyar, sempre està molt bé, però ja val la pena trobar una excusa per quedar.
Al mirar la final em va venir al cap una persona, la mateixa que durant dies m’acompanyava al cap, Parlo d’en Josep Maria, d’en Txema, ell ja fa 10 anys que ens va deixar, però sempre que arriben partits com el de la final el sento proper, no sé el motiu però ell està allà. I estic segur que a més d’un ens passa.
Recordo la final de la Champions del 92 com la vàrem viure junts, encara tenia 17 anys i varem saltar com mai, abraçant-nos sense parar.
És curiós, la gent marxa de les nostres vides i ho fan moltes vegades en silenci i quan és així malgrat els sentim, ens acompanyen no en som de conscients, pel contrari quan de sobte marxen sense dir adéu, li agafem una part i ens la quedem de forma egoista. El dia de la final us puc assegurar el sentia, i vaig recordar el gol de Koeman i com la gent del carrer comptes de Bell-lloc sortia i ens abraçàvem com si haguéssim fet el gol.
Amb en Nando ho vam parlar.... potser.... i segurament com ha passat amb d’altres, el temps ens hagués separat, potser el facebook ens hagués trobat, però la realitat és que a vegades ens junta un sentiment en comú, un record una fantasia, una estima forjada en campaments de cor obert, i xerrades d’adolescent al voltant d’una cervesa als gallecs del carrer Vallespir.
Potser el Barça si que és més que un club, potser el futbol més que un esport, perquè quan la pilota entra sento l’emoció del meu avi, malgrat ell estigui a casa seva, sento com viu que el seu fill (barça) ha crescut per fer-se famós i important. Sento en aquell gol, que no estic sol, i sento la presencia del Txema abraçant-me com aquella nit al Nova Galicia.

1 comentari:

Murphy ha dit...

M'ha agradat molt, si senyor ;)