dimarts, 30 de juny del 2009

CONTRACORRENT

El passat dia de Sant Joan, a les 8 del matí, hi havia gent que encara tornava de festa, pel contrari, un servidor, després de fer club de les 6 va marxar a córrer, l’experiència va ser genial. Des de estació de sants fins a plaça Espanya, d’allà fins a la Glòries fent tota la Gran Via per pujar per la Diagonal fins al Carrer Numància per tornar a baixar. En total 13 km. Una distància que no havia fet mai, Barcelona era meva, no hi havia ningú pels carrers, em sentia com Eduardo Noriega al principi de “abre los ojos” . Em vaig sentir a contracorrent, fent el que ningú feia, i sentir un plaer inèdit. Estava descobrint una altra Barcelona, era tota per mi, res em parava, cap cotxe, cada pas era veure nous detalls d’una ciutat deserta, com si fos en Dídac en Mecanoscrit del segon origen.
El anar a pas de tothom, a la seva corrent ens pot portar a no viure les nostres sensacions, a anar on volen els altres, a viure una vida que no és la nostra. És de fet lo fàcil i fins i tot ens eduquen per fer el que és lo normal, seguint les normes més o menys establertes. No ens ha de fer por anar on van els altres si realment és on volem anar , però potser ens cal mirar al fons i adonar-nos si és el que realment ens agrada. El mon vist des d’un altre prisma canvia molt, i el dia de Sant Joan m’adonava que fent coses diferents estava descobrint un nou mon.
La gent és molt important, ens acompanya, ens recolza i ens ajuda. A la meva vida passen i han passat, grans persones, amics, companys, família que d’una forma o una altra han ajudat a conrear la meva personalitat, però a les 6 del matí no hi ha ningú, estic jo, i cal també cercar i tenir cura del jo i veure en la soledat, que vol i cap a on vol anar el meu jo. Quan més fort i bo sigui aquest jo, millor podré ser pels altres.
Clar que tots seguim unes normes socials i que costa trancar-les i potser si no ens costa cal fer-les perquè sinó ens transformem ens nens mimats, però el que no podem és deixar de viure la nostra vida per viure la dels altres.
Aquesta setmana ha estat la Mort del Michael Jackson, la pressió de ser un líder, d’haver estat el millor li ha portat a destruir la seva vida, el fet de no veure cap a on vas o no poder ser allò que els demés esperen de tu, li ha portat a la destrucció. Un somni, fet realitat, (o no) perquè des de petit li van dir que era el que havia de fer, una vida controlada pels altres, opinada per tothom, una felicitat artificial, una pressió altíssima, i una vida que no era vida. Es repeteix el fenomen Elvis, els reis es moren, es maten infeliços per no haver pogut viure la seva vida, per haver deixat escapar els petits detalls, per haver perdut els amics del dia a dia per en definitiva no ser res.
I de la mateixa manera que feia el comentari l’altre dia, ara faig la mateixa pregunta, que hi ha de Jacksons en la nostra vida, dins nostre? Estem segurs que notarem coses que podem millorar, coses que volem fer i dir i no ens atrevim pel que diran o faran, ens pressionem per arribar a metes imposades pels altres o autoimposades i quan hem arribat no hem gaudit ni del camí ni de l’objectiu... nois desperteu..... que potser demà ens morim i avui viurem la vida que esperen que vivim i no la notra. Tens ganes de dir t’estimo a algú??? Ni que sigui com un bon amic.... o Gràcies???? O Perdó??? Però no ho fas pel que diran... doncs com la cançó de la Gallina que diguin el que diguin que jo ja estic content.

dimecres, 24 de juny del 2009

EL MATÍ DE SANT JOAN


Crec que és la primera vegada a la meva vida que estic despert el dia de Sant Joan a les 7 del matí, sense haver sortit de revetlla. Els judicis, cosa que fem molts, poden ser ràpids, -vostè és un frikie, aixecar-se aviat, veure com surt el sol (ni això perquè a les 6:30 ja havia sortit), veure com torna la gent de festa, llegir, escriure per acabar corrent una estoneta- clar que ho puc semblar de frikie, i més perquè no faig el que fa la majoria, però les coses són com les volem veure. Ara estic veient un home que torna amb una nevera portàtil, siguem freds, com l’anomenaríem un home que torna ara de la platja amb la nevera... ei noi que es en 3 hores que has d’anar-hi, i la gent que s’ha gastat tants diners en petards que han ajudat a que els nens no hagin dormit com hagués desitjat?
Traduint, al final, els judicis es fan segons els nostres interessos i allà on ens trobem, podríem dir que la gent surt com ovelles en ramat, però també hi haurà gent que dirà el mateix de mi en una cursa o corrent per la Diagonal. Potser que el que valdria la pena és intentar veure les coses des d’un altre prisma i serà llavors quan deixarem de tenir un discurs intransigent, típic d’avi cascarràbies. Cal acceptar les diferències, però anar més enllà entendre-les i veure que hi ha de raó en elles, molta gent criticarà la nit de Sant Joan, que si soroll, brutícia, etc altres la defensaran, com a tradició diversió, com prototip de nit d’amistat, de gaudir del moment etc. Per tant, del que es tracta a la vida és de tenir menys veritats absolutes i ficar-se a la pell de la gent que fa coses diferents a les nostres, i viure el dia, amb aquest nou prisma. Cal sense cap dubte intentar veure el mon amb diferents ulls perquè potser descobrirem noves realitats que ens aportaran a lo que ja coneixem. Viatgem, llegim, volem descobrir noves cultures i ens oblidem que hi ha molt a prop de nosaltres, noves formes de viure, sentir, actuar i pensar. Som capaços d’entendre perquè hi ha països que viuen de forma diferent a la nostra i fins i tot els admirem i pel contrari som crítics amb els que actuen de forma diferent al costat nostre. Llegia fa una estona un capitol d’un llibre on parlava meravelles de Dalí per tenir aquella capacitat de veure el nostre mon d’una forma tan diferent a la que la veiem nosaltres, potser si, potser cal viure-la com en Dalí i descobrir dins d’un nou allò que mai hem vist o sent Sant Joan transformar-nos en Jaume Sisa, essent poetes Galàctics, potser si, el que es tracta és de no quedar-nos indiferents davant del nostre món, de la nostra realitat i ser obert de mires i potser ens adonarem que no sempre el mon, és el nostre mon. Us proposo avui quan fem un judici o una afirmació radical, intentar fer d’una altra persona i cercar motius perquè es pot actuar diferent a com creiem nosaltres que és lo normal... potser ens sorprendrem.... per què al final que és normal ara.. dormir, estar de festa, anar a correr.... com deien als dibuixos... Aquests Gals estan bojos... potser ho som tots..

dimarts, 23 de juny del 2009

EL VICENÇ FERRER DE DINS NOSTRE

Aquests dies molts blocs van plens sobre la vida de Vicenç Ferrer, parlar de la seva biografia potser ja no té cap gràcia, malgrat això qui vulgui pot llegir el que vulgui per la wikipedia o fins i tot veure els vídeos que hi ha al youtube.
Però que fa que una persona com ella ens arribi tan al cor? Primer l’opció dels pobres i el fet de decidir ser pobre amb ells per tal de fer-los a tots més feliços, amb majors recursos.
Però com he dit més d’una vegada quan he parlat d’una personalitat històrica, el que ens fa que certes persones ens arribi al cor, és la capacitat que tenen per tal de fer realitat els seus somnis, és la capacitat que tenen per dedicar tots els seus esforços a complir els seus somnis, és lluitar per allò que somien, és no dispersar-se amb milers de coses a fer i milers objectius que un no té res a veure amb l’altre. Moltes vegades el que diferencia aquestes grans llums de la vida amb nosaltres és precisament que ells dediquen tot el seu potencial al seu únic objectiu, ells viuen per aquell objectiu, el que els fa aixecar-se tots els matins és arribar a on els seus somnis els han dit que poden arribar.
També ens atreu els personatges que van contracorrent, i malgrat el mon ONG estigui com de moda, està clar que Vicenç va prendre un camí lluitant contra allò que semblava impossible. Ens agraden les persones que trenquen motllos.
És curiós, des del sofà de casa nostra aquestes persones ens colpeixen i com reaccionem? Seguim asseguts, sense voler adonar-nos que gent com Vicenç Ferrer tenen de superman el mateix que nosaltres, que el que ens cal és adonar-nos de les nostres capacitats i això si treballar, no dispersar-se dedicar temps i lluita allò que volem. Amb això no convido a que tothom vagi cap a la India. Però si que es tracta d’intentar millorar el nostre dia a dia amb l’exemple de Vicenç Ferrer. Quin és el meu objectiu de la vida? Cap a on vull anar? Quins esforços dedico per aconseguir-ho? Van lligades les meves accions, sentiments i objectius? Potser moltes vegades els problemes que tenim venen donats perquè anem fent, sense saber a on anem, sense plantejar-nos que volem? Que sentim? Quins objectius? I si realment allò que estic fent concorda amb els meus objectius vitals.
Hi ha milers de Vicenç Ferrers en el dia a dia, segurament hi ha un en cada vida, en cada persona... Hi ha d’anònims, mestres, metges... o d’altres professions, administratius, botiguers, mecànics. En tots pot haver-hi un. L’altre dia parlavem amb en Ferran (http://lo-lleidata.blogspot.com/ )de la possibilitat de la publicació finalment del seu diccionari Lleidatà – Català.( http://www.tremendos.net/lodiccionari.htm) Un nou exemple de que dins hi ha un Vicenç Ferrer, admiro les persones amb capacitat de treball i esforç, en dedicar hores i hores en un somni, sigui quin sigui, des d’ajudar als pobres passant per fer conèixer part de la realitat lingüística de les terres de ponent. Cal aportar alguna cosa al mon que vivim, des de la cultura, ajudar a qui més ho necessita o treballar en silenci col.laborant amb tants necessitats que hi ha en el mon occidental. No esperem recompensa, ja la tenim dins de nosaltres mateixos. Ferran que tinguis molt d’èxit en la teva publicació, i treballem tots conjuntament i amb impuls per aconseguir un mon més just i humà, sapiguem treure conclusions d’una vida marcada per l’amor als altres, al treball, al perdó, a la lluita per fer realitat uns somnis dels quals els altres es reien.

dimecres, 17 de juny del 2009

CASAL ROCK

Darrerament no miro gaire la tele, tampoc és que dediqui el temps a llegir, sinó que entre que els nens es dormen i xerrant ja es fa molt tard, llavors potser veiem les noticies i poca cosa més. He tingut potser l’ocasió de veure 2 o 3 vegades el programa Casal Rock i haig de reconèixer que m’ha agradat.
Sé que és fàcil entrar en discussions sobre el programa i entenc que puguin haver moltes crítiques perquè com he dit moltes vegades les coses no són com són sinó com les veiem o les volem veure.
Així fent de Ferran Monegal puc dir que es tracta d’una mena de ratomaquia, on TV3 ha fet diners a base d’enganyar a 25 homes grans i aquests amb la seva bondat han ajudat a fer un programa on del que es tractava era que de forma ben barata fessin arribar emocions a la gent que veia el programa. Hi ha qui dirà que la sent s’ha rigut d’ells i fins i tot demostraran que si tan preocupada estava TV3 per ells, per què no han creat una estructura que al finalitzar el programa haguessin seguit com a coral? I no ho hagi dissolt tot com un sucre en aigua?
Molt bé, ara ja tenim les crítiques, les típiques crítiques fàcils de fer, les coses sempre són fàcils de ser criticades, però anem a canviar de pell. A mi m’ha agradat, m’ha arribat al cor veure persones que estaven a casa, sense cap il•lusió, on parlaven del passat perquè no veien el present i ja no creien en el futur, de cop apareix TV3 i els dona aquell somni, un somni que va molt més enllà de fer un concert, sinó tornar a tenir unes obligacions de caire laboral, de tenir deures quan arribes a casa, de sociabilitzar-se. I de cop, gent que es pensaven que no servien per a res, gràcies a un programa de televisió es senten com un mitjó que li han donat la volta, es senten vius, contents, treballadors, amb ganes de fer, d’aprendre, canvien concepcions antigues, sobre l’amor, les relacions, la música.
Però quedar-se en aquest fet seria estar vivint l’anècdota ara cal dir què m’emporto d’aquest programa? A la televisió li demanem que sigui de qualitat però per a què? Hem de ser capaços de voler agafar l’essència de lo bo i transmetre-la a la vida. Podem fer un casal rock de la nostra vida? Potser és complicat però hem d’intentar transmetre als més properes l’esperit de viure, de somiar de ser feliços, arribar a la feina com si es tractes de l’assaig i cridar que nosaltres si treballem podem arribar on sigui. Podem aprendre que deixem de fer coses per por de que es riguin de nosaltres però sense adonar-nos que allò que fèiem i que molts es reien era el que ens feia sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. És hora de superar les barreres, la pantalla de televisió i veure que podem fer més, deixar la crítica fàcil i mirar les coses pel cantó positiu, que sempre hi és, i a sobre ens donarà més felicitat, i quan aquesta la tinguem veure com puc superar l’anècdota, treure una lliçó i com aplicar-la a la meva vida, i a poder ser en el dia a dia.

dijous, 11 de juny del 2009

més que un sentiment

Setmanes Europees, Eleccions, final de la Champions.... el dia de la final varem quedar uns quants i gaudirem molt amb la Victòria. Veure el teu equip guanyar, sempre està molt bé, però ja val la pena trobar una excusa per quedar.
Al mirar la final em va venir al cap una persona, la mateixa que durant dies m’acompanyava al cap, Parlo d’en Josep Maria, d’en Txema, ell ja fa 10 anys que ens va deixar, però sempre que arriben partits com el de la final el sento proper, no sé el motiu però ell està allà. I estic segur que a més d’un ens passa.
Recordo la final de la Champions del 92 com la vàrem viure junts, encara tenia 17 anys i varem saltar com mai, abraçant-nos sense parar.
És curiós, la gent marxa de les nostres vides i ho fan moltes vegades en silenci i quan és així malgrat els sentim, ens acompanyen no en som de conscients, pel contrari quan de sobte marxen sense dir adéu, li agafem una part i ens la quedem de forma egoista. El dia de la final us puc assegurar el sentia, i vaig recordar el gol de Koeman i com la gent del carrer comptes de Bell-lloc sortia i ens abraçàvem com si haguéssim fet el gol.
Amb en Nando ho vam parlar.... potser.... i segurament com ha passat amb d’altres, el temps ens hagués separat, potser el facebook ens hagués trobat, però la realitat és que a vegades ens junta un sentiment en comú, un record una fantasia, una estima forjada en campaments de cor obert, i xerrades d’adolescent al voltant d’una cervesa als gallecs del carrer Vallespir.
Potser el Barça si que és més que un club, potser el futbol més que un esport, perquè quan la pilota entra sento l’emoció del meu avi, malgrat ell estigui a casa seva, sento com viu que el seu fill (barça) ha crescut per fer-se famós i important. Sento en aquell gol, que no estic sol, i sento la presencia del Txema abraçant-me com aquella nit al Nova Galicia.

ADEU 33

Intento aixecar-me i darrerament és impossible, segueixo pensant que aixecar-me a les 6 és un gran plaer, veure sortir el sol, agafar la seva energia. I avui a la nit, i el dia del meu aniversari, volia tenir un moment per acomiadar-me, dir adéu als meus 33 anys. Els aniversaris es caracteritzen per dir hola al nou any i sembla que ja no ens recordem de l’edat anterior, com si es tractés d’un moble antic, que no serveix de res.
Avui parlant amb el meu avi hem rigut perquè mira, ja he superat a Jesucrist, però ell em diu que de moment no l’agafo. Estic molt content dels meus 33, molt, potser és un dels anys més importants de la meva vida, dels 34 tan sols espero millorar el camí iniciat, superar la quotidianitat, cal donar un salt !!!!
Però els 33 són bons però no per si sols, i jo n’estic molt agraït a molta gent. La meva familia, que m’aguanta per no dir que em suporta, ells saben dels meus mals humors, dels meus despistes... però hi ha més, els meus 33 m’han fet conèixer a Robin Sharma Victor Frankl i molts autors que m’han fet veure les meves potencialitats, he vist els meus amics que m’han acompanyat en el meu camí, he descobert que allò que critiques ahir avui es transforma en una passió i que si tu decideixes una cosa amb totes les teves forces tan sols cal que hi dediquis els teus esforços.
He aprés que és el facebook i he recuperat gent que no estava ni en la meva ment, fins i tot grans converses, he descobert que el divendres a la nit no cal adormir-lo ni patir el diumenge a la tarda, que no cal patir per allò que arribarà sinó cal viure el present perquè el que arribarà ja t’ho trobaràs.
Els 33 es preveien difícils i al final m’han ajudat, els 34 tenen una gran tasca, seguir en el creixement que m’he impossat i el meu somni fer arribar el missatge, el missatge de que no podem viure estressats, que hem de viure les coses amb intensitat i oblidar-se de dubtes i de patiments de futurs que potser no arribaran. Cal donar el missatge de que amb tranquil·litat és facil arribar a qualsevol objectiu que ens marquem.
Aprofito per comentar-vos que A la pàgina http://www.premiscat.blogspot.com/. fan cada any un concurs de premis de blocs en català. Cadascú pot votar els blocs que vulgui en cadascuna de les categories. Us animo a que voteu pel meu en la categoria de sentiments i tb voteu pels meus amics.. com per exemple http://lo-lleidata.blogspot.com/.
El que pretenc no és ser el millor, bé si que ho vull ser però mitjançant millorant jo com a persona no volent que un jurat t’ho digui, el que pretenc simplement és voler transmetre el meu missatge.
Hola 34, farem un camí plegats durant 365 dies, la tasca és complicada, cal recuperar les 6 del matí i la continua lectura però sobretot cal caminar amb felicitat.. i jo ara ho sóc.
Gràcies a tots, als meus amics, la família, a tothom, fins i tot, aquells que aparentment m’han pogut fer mal, perquè m’han ajudat a superar-me, a millorar i potser sense ells no hagués pogut.