FEIL

Abans de setmana santa i ara tinc molta feina, aquesta és deguda al FEIL o plan Zapatero o Zapaterazo, cadascú ho diu com vol, ja vaig començar a parlar-vos l’altre dia d’aquest tema, consisteix en l’adjudicació d’obres per part dels ajuntaments. Unes obres amb diners de l’estat i s’adjudiquen seguint varies premisses on destaquen sobretot el preu i el nombre de persones que et compromets a contractar provinents de l’atur.
Totes aquestes obres han d’estar acabades abans de finals d’any. Això que ha suposat? Doncs un estrés, o una gran quantitat de feina, i de cop a cada un dels departaments de l’empresa, primer al d’administració, després a pressupostos i al moment que s’adjudica l’obra arriba el tema a persona és a dir a mi. La qüestió és que tots els ajuntaments per tal de poder acabar les obres a final d’any les han començat totes juntes sense veure que si una obra dura dos mesos es pot començar al setembre. Això va fer que els dies abans de Setmana Santa hagués de fer unes 400 entrevistes de treball per agafar uns 100 treballadors.
Primer de tot trenquem els tòpics, no són les típiques de mitja hora, més aviat són de 5 a 10 minuts, veus la persona, aspecte, situació personal, actitud, aptitud per la feina, situació laboral i ja està, segurament estic més a prop del casting d’operación Triunfo que no pas d’una selecció típica.
Sempre havia pensat que lo pitjor de la meva feina era acomiadar algú, ara he descobert que no. Em sento un afortunat primer perquè en un moment on la gent fa fora a treballadors jo tinc a la meva mà la contractació de persones, dono alegria a 100 persones i a sobre tinc el repte que si la contractació és positiva podem donar aire a la nostra organització que de la forma que estan les coses en l’economia en general ja serà bo i per tant, l’economia de 200 famílies podrà seguir subsistint. El problema neix quan et passes dues o tres setmanes escoltant un drama, darrera un altre, famílies sense treball, fills, hipoteca, he entrevistat gent que ja havien d’abandonar casa seva, més d’un que ja recollia escombraries. I aquí ens sentim de cop com Oscar Schindler, si molt content per poder donar feina 100 persones però trist com es sentia aquest senyor per veure que no en pots salvar més i a sobre adonar-te que a la llarga no et fan falta tantes persones per les teves obres i que si no treus un rendiment encara serà pitjor perquè l’empresa no ho podrà assumir. És difícil compaginar-ho tot, a sobre no contractes el 100 millors del total sinó que cada ajuntament et dona currículums i han de sortir la gent que et donen i de la població on és l’obra i per tant hi ha gent bona que no ha pogut ser contractada i d’altres que no ho són tant que si.
Aquesta experiència, no acabada perquè ara cal arreglar tots els papers, i encara falta alguns més per contractar (i potser alguna cosa més adjudicar) em mostra novament la síndrome culebron és a dir, fredament ets sents bé i veus lo afortunat que sóc al tenir la vida que tinc però també és cert que aquesta vegada ha guanyat la sensació de veure que no sóc superman i adonar-te’n que per superar aquesta sensació cal despersonalitzar i no entrar en el fons de qui entrevistes perquè pot ser fatal per a un. Un bon professional habitualment ha de ser un bon humà, i a la meva feina ha de ser així però en aquests casos potser menys i em cal una cuirassa per no deixar que les dificultats dels altres provoquin les meves.
En definitiva. Una gran experiència la que estic vivint, dura però enriquidora, aprenent i fent un gran repte i sé que al final de tot se’n surt.
Canviat una mica de tema.... el diumenge 26 d’abril faré la meva primera cursa de 10 km, faré dues voltes a dins del Circuit de Catalunya, un repte lúdic, però aquí està, no sóc conscient a dia d’avui si seré capaç de fer-los i si els faig amb quina dignitat (1hora més o menys) la cursa està dins dels actes de mulla’t per l’esclerosi múltiple. Quina sort la meva buscant el repte de fer 10 km corrent, ja que no pateixo per aquests temes de salut i a dia d’avui tinc feina. M’agrada de córrer el fet de que lluites contra un mateix, que el que tu creus que es pitjor que tu després et guanya corrent, que tu estàs sol davant de la dificultat, t’adones de lo important que és el estar bé física i mentalment i que cal treballar dia a dia per anar millorant. Córrer és una filosofia de vida i jo a dia d’avui un aprenent .