dilluns, 27 d’abril de 2009

MULLA'T..... I EM VAIG MULLAR


53 minuts, això és el que vaig tardar per a fer els 10km, no m’ho podia ni creure, que bé que em vaig sentir. No sabia en un principi si la podria acabar i no solament la vaig acabar, sense parar i amb molt bones sensacions que vaig aconseguir baixar de l’hora, fent una mitja de més d’onze kilòmetres hora..... però expliquem la història:
Ahir era la cursa al circuit de Montmeló, es recollien diners per l’associació per l’esclerosi múltiple seguint el lema de mulla’t per l’esclerosi múltiple, en principi jo no l’anava a córrer perquè l’Ainhoa havia de fer unes coses de feina finalment s’ho va poder canviar perquè així jo ho pogués fer. Novament es demostra la teoria de que si jo estava allà corrent és perquè la meva dona m’ajuda, va molt més enllà de que m’ho permeti sinó que té una implicació activa ja que quan jo entreno o estic fent una cursa ella està amb els nens.
Era la meva primera cursa de 10km i em donava com una certa por, no sabia si seria capaç, si les meves cames respondrien i el meu cor també, a més m’havien parlat de la dificultat que representava. Tots els auguris eren dolents. Fins aquí tot normal, no ens ha de molestar escoltar el que ens diuen això ens pot ajudar a aprendre, mai havia estat al Circuit de Catalunya i de tant escoltar ja me’l sabia de memòria i era conscient que això em podia ajudar.
També és cert que em va arribar la por escènica, dimecres entrenant no em vaig sentir en forces i veia que faria el ridícul, dijous i divendres no vaig fer res per tal de descansar el cos i dissabte van dir per la televisió que diumenge plouria. Al dir això la meva decisió estava presa, no aniria a córrer, quin sentit tenia? Jo corro per salut i per anar a agafar un constipat... ja hi hauran més curses vaig pensar. I el dissabte no em vaig preparar, bé a mitja tarda veient que el temps aguantava em vaig prendre una beguda isotònica.
Vaig ficar el despertador a les 6 el diumenge convençut veure els carrers mullats i jo seguir dormint i vaig veure que no havia plogut i que si que hi havia núvols però que semblava que tot aguantaria. Va ser quan vaig decidir preparar-me. I ja vaig treure una nova lliçó, les pors ens fa veure tot de forma negativa, deixem que ens venci el desànim i això és perquè ens és més fàcil no fer res que viure amb l’esperança de fer. Moltes vegades donem per fet lo negatiu perquè tenim por que les expectatives positives si no arriben ens acabin fent mal sense adonar-nos que pensar positivament també vol dir que quan alguna cosa surt malament també té alguna cosa positiva. Viure en positiu et dona en definitiva més alegries i portat a un nivell t’elimina les pors (cal per tal millorar...)
Després dels estiraments i despertar a la família marxarem cap al circuit, quan arribes veus la gent que correrà al teu costat i t’adones del nivell que ocupes, hi ha gent que porta anys entrenant i jo l’any passat estava al sofà de casa meva. Novament és quan has de reflexionar i adonar-te’n que del que es tracta és de millorar-se a un mateix que tan sols així es pot créixer, clar que hi ha una competició però contra un mateix. Fins hi tot el que guanya el que pretén és millorar-se ell com a corredor, millorant la seva marca personal.
Vaig deixar la família i vaig anar caminant fins arribar al lloc on es sortia (400 metres del lloc d’arribada per tal de fer el total de 10km) anava caminant i admirant el circuit... que bé que em sentia, molts ho feien corrent per tal d’entrenar, com que jo anava amb les forces justes, ho vaig fer caminant i al arribar a la sortida que millor que uns estiraments. I ja abans de començar ja necessitava veure aigua... no sé si eren nervis o que. I vaig començar la cursa, al sentir el que m’havia dit tothom, m’ho vaig prendre amb calma, anant potser un punt per sota del que podia però sent conscient que així no pararia i per tant seria molt millor, molta gent em va avançar, jo vaig ser conscient amb el meu ritme i em va anar bé, a poc a poc i bona lletra, del que es tractava era d’acabar, tot anava bé i la famosa pujada de la moreneta la vaig fer sense problemes i em va donar ànims, a més els que donaven les ampolles d’aigua es van equivocar i van començar a donar-ne a la primera volta i quan els van dir que no ja era massa tard perquè jo ja en tenia una, això em va donar seguretat i vaig fer la primera volta tranquil. 200 metres desprès de creuar la línea d’arribada, ja va arribar el guanyador, uf no em quedava a mi, i de cop es va ficar a ploure, quina sensació, vaig sentir que estava fent una cosa èpica i em vaig sentir jove em van venir un munt d’inputs, coses que escriure al bloc, i vaig pensar molt amb els amics. Amb els amics solters veient com molts aprofiten per fer contactes a les curses, amb qui he compartit converses sobre el que correria... corria i pensava que li explicaria als nens i com finalment si que corria sota la pluja igual que havia fet ja farà quasi 14 anys a Saldes amb l’Ainhoa i el Nando i com ens mullàvem sense que els nens ho entenguessin. De cop morbosos de Catalunya em vaig adonar del que hauríeu pagat perquè em vaig sentir en una cursa de samarretes mullades i de sobte em vaig adonar que el fet d’anar al meu ritme i sense presa em feia avançar gent i sobretot a les pujades. Pensava i pensava que treia lliçons per al bloc, vèncer al desànim, vèncer a les pors, escoltar, anar al teu ritme i anar creixent en un mateix i no segons les forces de l’altra, el veure com et superes t’ajuda a seguir, com la força del tots t’ajuda a millorar... em sentia en un moment èpic de la meva vida, el que semblava impossible es feia realitat la pluja dificultava la cursa i el vent m’ho feia tot més difícil però ho vaig aconseguir.
Una victòria per a mi una victòria però no sols meva sinó de molta gent que em va acompanyar a la cursa, la gent bokamon, Nelson Kipketer, la meva família, amics, companys de feina i fins i tot de tots els que llegeixen el bloc.
Ara sé que sóc capaç de fer 10km ara cal seguir millorant el fons i perquè no, la marca... ja us informaré.. (també cal millorar la por escènica)